Close To Liza

CLOSE TO LIZA

(al Maldà)

          Liza Minelli és una cantant i actriu americana, però  molt lluny de ser una artista qualsevol; una dona que va debutar molt jove al cinema a In The Good Old Summertime amb només 3 anys, però és clar, el seu pare es deia Vincente Minnelli i la seva mare Judy Garland. La va catapultar a la fama Bob Fosse al proporcionar-li aquell bombó de paper protagonista a Cabaret (1972) i més tard Martin Scorsesse a New York, New York (1977). És una de les poques artistes que ha conquerit els quatre guardons més importants del món de l'espectacle: Oscar, Emmy, Grammy i Tony.

          Virgínia Martínez és una cantant catalana que també exerceix de professora de cant. Té una veu important, potent, que sap modular de pianos a fortes i viceversa sense esforços (aparents), cosa que la faculta per cantar quelcom més que cançonetes, i suposo que per aquest motiu s'ha atrevit amb el repertori d'aquest espectacle que han anomenat Close To Liza (Prop de Liza). El plural del "s'han atrevit" ve perquè a més d'ella la direcció la signen Dani Campos a la part musical i Xavi Casan en l'artística.

          Comença la funció amb el pianista sol davant del piano i els llums es van apagant. Aleshores se sent una veu que comença l'Over The Rainbow a capella, el tema estrella de The Wizard of Oz, de Harold Arlen que va catapultar a la Garland, la seva mare, a la fama. Lentament apareix la Virgínia, acaba la cançó i ara ja amb el Dani al piano comencen a atacar tots els temes que formen l'espectacle: d'Irving Berlin, de Johnny Nash, de Cy Coleman, però especialment del duet John Kander i Fred Ebb, els artífex de Cabaret i New York, New York.

          Al principi la noia apareix vestida amb una camisa i uns texans, i jo he pensat que com a vestuari quedava molt pobre, però al cap d'una estona, ha deixat sol al pianista i a reaparegut amb un vestit negre, ajustat i amb un tall d'aquells de cuixa lliure. Ara, m'he dit jo; ho havien fet per enganyar-nos. Ara la Virgínia donava la talla de la Minnelli cabaretera i suggerent.

          S'ha notat que no era un recital de cançons, que hi havia la mà d'un director d'escena, Xavi Casan, que anat marcant els moviments, ara dirigint-se al públic, ara situant-se darrera el piano. En quant a l'acompanyament musical, Dani Campos ha fet quelcom més que tocar i signar els arranjaments. Ha participat, ha cantat donant rèpliques i fins i tot s'ha deixat escabellar per les mans entremaliades de la cantant. Ella ha mantingut el nivell al llarg de l'hora que ha durat l'espectacle, amb una veu —jo diria de mezzo— potent i ben timbrada.

          Una bona nit al Maldà que ens comença a malacostumar amb espectacles d'una qualitat molt alta, sempre sota l'atenta mirada dels avantpassats de baró que, impertèrrits, vigilen que s'hi fa al seu saló, no fos cas...