Diumenge

DIUMENGE

(a la Seca)

          Quan a Espanya va ser obligatori el carnet d'identitat, Joan Brossa va anar a comissaria per fer-se'l. Va donar el nom, cognoms, data de naixement... i a continuació van tenir el següent diàleg amb el funcionari.

          — Profesión?

          — Poeta

          — ¿Paleta?

          — Hombre no, paleta no.

          — Da igual, no se preocupe; pondremos jornalero.

I Brossa es va quedar tan ampla.

          Una anècdota senzilla però que explica perfectament el tarannà del poeta, home poc comú, allò que la meva àvia en deia "quan va néixer van trencar el motllo". Es movia com a peix a l'aigua en el món del surrealisme i l'absurd. A l'obra Diumenge es nota, abastament.

          Sembla que és diumenge, i l'obra arrenca amb "el marit" assegut en un sofà llegint. A terra un escampall de llibres. A la tele en blanc i negre sona la cançó amb que Raphael va participar a l'Eurovisió, i apareix "la dona" corrent com una esperitada i cridant "oh, el Rapael". Va vestida com una tòtila, amb un vestidet i un davantal i s'inicia un diàleg estúpid sobre si s'ha pres les pastilles, les grogues? les blaves? Més tard apareix "l'amic", aquest molt ben vestit, un pinxo elegant, expert en moltes coses, al que la dona li fa molt de cas. També és dels que pren pastilles de colors. Per la caspa que hem vist a la tele, No-do, Franco... estem als anys seixanta, a casa d'uns petits burgesos on no passa res destacable. Com diu Hermann Bonnin, que l'ha dirigit, no hi ha plantejament, nus i desenllaç, és més, Brossa ha substituït l'argument per la situació, estúpida, banal, però amb aquell toc tan Brossià que ell anomenava poesia visual, sinó que hi pinta la invasió de papallones, un dels moments màgics de l'obra?

          Al final la tele ens fa saber que Franco a mort amb les imatges d'aquella munió de feixistes plorosos desfilant davant el taüt del dictador, mentre el grandíssim Miguel Poveda ocupa la tele cantant "Final" el poema musicat del Cd Desglaç que acaba:

Gargall de la ciència amb tuf de sang i merda,

S'Excremència

Glòria del bunyol,

ha mort el dictador més vell d'Europa

Una abraçada, amor,

i alcem la copa.

          Molt ben dirigida per Bonnin, gran coneixedor de Brossa, i a l'escenari tres intèrprets que l'han clavat: Angels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk i que juraria que s'ho han passat molt bé, igual que els espectadors i per això hem aplaudit amb ganes, agraïts a més perquè no tothom té el que s'ha de tenir per fer un muntatge de teatre brossià.