Gabriel Córdoba: Superstar

GABRIEL CÓRDOBA: SUPERSTAR

(al Teatre del Raval)

          Jo no sóc gens aficionat als monòlegs "de fer riure", no sé ni com anomenar-los. A Lleida, on hi tinc forts lligams, d'aquest tipus de còmics en diuen "riseros", que em sembla que en català normatiu és una paraula que no existeix, però que deixa clar l'ofici. Tot i que no ho he vist mai crec que hi ha un programa de la televisió que es diu El Club de la Comedia, que va d'això. Ara sé que en diuen Stand up Comedy, que fent una traducció elemental seria comèdia a peu dret. Dit això, dissabte em vaig acostar al Teatre del Raval, que en sessió semi-golfa hi actua un xicot que fa espectacles d'aquest tipus.

          Gabriel Córdoba és un noi murcià eixerit, establert a Barcelona des de fa temps i que es dedica a aquesta especialitat, com a professor i com a showman. Explota descaradament dos trets de la seva persona: ser d'un poble de Murcia i homosexual, maricón, com diu ell, i combina hàbilment les dues coses. La gent del seu poble els pinta com a catetos que no saben res, com en el gag (boníssim) en que diu que la seva mare es creu que això de la homosexualitat s'ho va encomanar a la piscina del poble, i el renya. Porque no te pusiste las chancletas ese dia, nene!

          Crec que això dona una pinzellada de per on van les coses. Gabriel Córdoba, que ell mateix s'anomena Superstar, té simpatia i desinvoltura, potser millor dir-ne carinyosament descaradura, desvergonyiment allò que en castellà se'n diu desparpajo per donar i per vendre. Té el tel ben tallat i no s'està de res, tal com crec que demana aquest tipus d'espectacle. Potser s'acosta perillosament a una línia masclista; no penso que ell ho sigui, però per fer conya hi flirteja. Dirigir-se a una noia del públic i en contes de dir-li nena, dir-li chocho, segons a on pot ser perillós i justament per això faig la següent reflexió:

          Personalment penso que aquest és un format al que no li va la sala de teatre convencional, entenent-ho com a local amb escenari elevat i files de butaques, as la italiana. Crec que és més  adient per a cabaret, teatre al bar, o qualsevol lloc on la proximitat sigui patent, quasi a tocar del públic que pugui tenir un vas de whisky a la mà i —ah, aquells temps— fumar. En un lloc així, on el públic ja està preparat per anar a veure un espectacle "canallesc" i desmarxat, penso que dir-li chocho a una noia no m'hauria xocat. Un lloc on possiblement el show anterior ha estat una vedette que ensenya el cul de darrera, el del davant i més en tingués, penso que s'hi val a tot, perquè el públic sap on va. En un teatre no tan.

          Independentment d'aquesta reflexió, el "pàjaru" aquest, es maneja amb comoditat en això del stand up comedy, i els assistents ens ho vam passar molt bé.