On The Town I

ON THE TOWN

al Open Air  Regent's Theatre dePark de Londres

          L’any 1949 Stanley Donen i Gene Kelly van estrenar la seva primera pel·lícula en que van col·laborar: On The Town, aquí Un Dia En Nueva York, i va ser un èxit. Jo recordó que vaig quedar bocabadat de l’adaptació que van fer del musical de mateix títol estrenat el 1944 al teatre Adelphy de Broadway.

          Avui, seixanta-vuit anys després m’he adonat de que ens van aixecar la camisa, cagumtot. Sí, perquè van fer una cosa molt Hollywoodiana, pensar que el públic de cinema és més familiar que el de teatre i l’havien “d’arreglar”. D’entrada dels divuit números musicals que va escriure Leonard Bernstein s’en va carregar… setze. Sí ho heu sentit bé, els van trobar massa moderns, potser agressius, ves a saber, i li van encarregar la resta de la música a Conrad Sallinger, que no és que fos dolent, però si lluny del geni de Bernstein.

          I la resta? Doncs a la resta, imitant al “genial pensador” Alfonso Guerra també li van pasar el ribot, treient escenes que van considerar poc “familiars”, com un intent de relació homosexual entre un mariner i un prostitut, o la infidelitat d’una de les tres noies que coneixen els tres mariners protagonistas. Amb això no vull dir que la peli fos dolenta, i menys sense poder-la comparar amb l’obra de teatre. A més va ser el principi d’una bona relació, culminada quatre anys després amb Singin In The Rain, quasi res.

          Però avui he vist el musical al teatre, i és clar, l’original és l’original, i per a més inri, com deia la meva tieta Pura, a Londres , un elenc extraordinari i en un lloc emblemàtic: l’Open Air Theatre de Regent Park, un teatre al aire lliure que recorda al Grec de Barcelona.

          L’obra va ser idea de Jerome Robbins el gran coreògraf de West Side Story, un dels revolucionaris del món de la dansa, i el llibret i les lletres van anar a càrrec de Betty Comden i Adolph Green.

          A aquesta obra jo li anava al darrera feia una pila d’anys. Fa molt de temps la van fer al ENO de Londres i vaig comprar l’entrada per correo, però arribat el dia no em vaig poder desplacar. Avui, finalment m’he donat el gust. M’ha agradat tant que quan tornava a casa amb l’autobús, sense adonar-me’n estaba fent l’onada. Els passatgers em miraven raro. Jo he dissimulat. Això ha sigut una prèvia a la crítica que penjaré demà.