Tick, Tick... Boom!

TICK, TICK... BOOM!

al Park Theatre de Londres)

          Jonathan Larson és un autor, lletrista, músic i compositor nord americà conegut especialmente pel musical Rent, una versió moderna de La Bohème, i també per la seva mala pata, doncs va morir una setmana abans de l’estrena. Molts ens preguntem de que hauria estat capac si no hagués desaparegut amb 36 anys, però el que si sabem és que va deixar una altra obra escrita que de fet no era un musical, era una mena de recital amb tocs autobiografics que ell mateix interpretava al piano. A la seva mort uns productors el van convertir  en musical de petit format interpretat per tres actors.

          El protagonista és Jon, un jove que sembla que te un futur prometedor, però al que la sort no acompaña. L’obra comenca quasi a les fosques mentre se sent un peresistent so, un tick, tick… l’escenari s’il·lumina i  Jon es presenta a si mateix com a compositor i diu: el so que s’està escoltant no és d’un problema tècnic, no és cap señal musical ni cap broma, és el so de la creixent ansietat d’un compositor, ell. Ja tenim el tick del títol. Els altres dos personajes són Susan la nòvia de Jon, que dona clases de ball a ‘nens rics sense talent’, i Michael, amic de la infancia que ha abandonat la idea de fer d’actor i ara és executiu d’una empresa.

          L’obra està presentada de forma molt senzilla, doncs tan l’escenografia, un sofà i dues tauletes, com el vestuari, absolutament de carrer, no aporten cap espectacularitat, en canvi són molt destacables les actuacions, tan com a cantants com en la vesant d’expresivitat. Els tres actors són molt bons. Impressionen els currículums, doncs igual han fet teatre que òpera a la Royal Opera House, i te’ls trobes en una petita sala del Off, poc més gran que la FlyHard. A l’acompanyament musical pianista, percusionista, guitarrista i baixista, com ja és habitual de gran qualitat.

          És una obra curta, 90 minuts, i com ja he dit de petit format. No em voldria repetir, però m’agradaria saber com els surten els números; l’entrada m’ha costat 16,50 lliures, concessions, o sigui major d’edat. Potser fan els diners amb el bar, doncs una copa de vi m’ha costat 6,50 lliures. Això si, no te l’has de beure de maldraga i a correcuita; quan la funció està a punt de comencar, demanes un vas de plàstic i te’l deixen entrar.

          Acabo aquí perqué m’estic posant nerviós amb aquest ordinador anglès, tot i que ja he trobat la manera de posar accents, però m’està donant molta feina. Demà més si no suspenen la funció per pluja, que tinc On The Town al Regent Park Open Air, una mena de teatre al aire lliure. Si fos creient portaría ous a les Clarisses, però de fet tampoc sé on tenen el convent aquí a Londres.