ON THE TOWN II

ON THE TOWN II

(al Open Air Theatre de Regent's Park de Londres)

          Aquesta és la segona part de la ressenya que vaig començar ahir del musical On The Town que vaig veure a L’Open Air Theatre de Londres, un teatre amb un escenari força particular, una base fixa a la italiana però, irregular, plena de racons. Damunt una estructura metàl·lica de tres pisos, també irregular, amb entrants i sortints i unes escales que accedeixen a les parts més altes. Les escenografies que hi he vist jo sempre s’adapten a aquest mitjà metàl·lic i rovellat. Per exemple el taxi de la nòvia “taxista” de l’obra d’avui és una estructura de ferro amb rodes, mal pintada de groc yellow cab amb un seient i un volant. Quan els protes entre al metro apareix una altra esctructura, quatre vigues i uns seients, i el més fort és que “ho veus” com un taxi i un vagó de metro, i així amb tot. En saben els podrits (no és un insult, és pura enveja).

          L’obra és molt coneguda i simple. Tres amics mariners d’un vaixell de guerra nord americà desembarquen a Nova York amb un permís de 24 hores, i naturalment es volen menjar la ciutat. Canten New York New York is a Wonderfull Town. Que volen veure? L’un tot, monuments, museus i els altres tot-es les noies, i se’n sortiran i acabaran amb parella, cadascú al seu estil, fins a la matinada del dia següent quan tornen al vaixell acomiadant-se dels seu amors mentre una altra tongada de mariners salten al moll i entonen el New York New York is a Wonderfull Town. Típica obra que comença i acaba igual, técnica que acostuma a funcionar. Al llarg del dia els passen quantitat de coses, entre elles que van a sales de festes, cosa que permet posar-hi escenes de ball molt variades.

          La peça està muntada al estil “que no hi falti de res”, 27 actors-ballarins, una orquestra amb 17 músics i una pila d’staff per darrera movent escenografía contínuament, i per lógica un resultat extraordinari. El vestuari molt bo, tot i que una part no és de lluïment, ja que els mariners sempre van de mariner, però les noies, les ballarnes dels cabarets i la gent del carrer, espectaculars, molt ajustats a la moda dels 40 de postguerra.

          La partitura és de comentari apart. Leonard Bernstein és un dels músics més importants del segle XX, sens dubte, com a director i com a compositor. Té una formació de pedra picada i a més d’haver dirigit les orquestres més importants del món, és un home del moment. Dic això erquè és l’autor d’un llibre on teoritza sobre la música genuinament americana, que segons ell va começar George Gershwin quan va asumir la música negra, el blues, i va crear la Rapsody in Blue, utilitzant l’escala que utilitzaven els esclaus en les plantacions de cotó. Ell, en aquesta obra també la utilitza abastament, i avui tothom la reconeix com a música nord americana. Els temes són potents i les orquestracions diría que decomunals.

          Les coreografies segueixen el mateix model de modernitat, tot i ser de l’any 44. Jerome Robbins era de la generació dels que van guanya la guerra, i van demostrar el perquè: eren els millors i de la mateixa manera que les empreses van fer el cotxes més grans (els model haiga), en moltes de les arts també ho van explosionar.

Les actuacions bones al mateix nivell. Jo estaba a la fila 2 (sóc d’anar endavant) i veía les cares dels actor, i a més de cantar i ballar de conya, l’expressió facial de tots és molt bona. També mereix comentari la il·luminació, doncs l’Open Air no disposa d’un pont de focus fora de l’escenari i tot es fa amb projectors laterals, cosa que dona una llum espectacular, però per no molestar als espectadors s’han de fer virgueries, i les fan.

          Algun problema? Cap excepte el fred. El maig anglès no és precisament meditarràni, i tot i fer bon dia, a la que es pon el sol la cosa es posa dura (i quan dic la cosa em refereixo al temps, no sigueu malpensats, que volta un personal…). Sort que al bar on serveixen cerveses i a la mitja part xocolata calenta, també venen mantes. A la segona part, els que estàvem veient l’obra, més que espectadors semblavem una partida de refugiats, coberts per una manta., però això ja forma part de l’estètica del Open Air Theatre de Regent’s Park. Fins i tot fa gràcia veure el personal seguint l’obra atentament mentre els hi peten les dents. Nit memorable, a fe.