8 d’abr. 2018

LOVING VINCENT

LOVING VINCENT
(Peli de Dorota Kobiels i Hugh Welchman)





          Per fi torno al cine actual (2017), encara que avui parlaré d'un producte "estrany" com a pel·lícula: Loving Vincent. És la primera peli que veig de "pintures animades", no confondre amb dibuixos animats, doncs el film conté 56.800 fotogrames pintats a mà, seguint fidelment l'estil de Vincent Van Gogh, el gran pintor holandès.
          D'entrada és com una mena de bogeria atacar un projecte com aquest, però a Dorota Kobiela i Hugh Welchman, els directors, no els hi va semblar i van contactar amb 125 pintors, coneixedors de les tècniques de l'artista pèl roig —no son dibuixants de pelis d'animació— per explicar una història. El resultat és impactant.
          El relat és quasi un thriller, doncs arrenca quan Vincent i el seu germà Theo ja són morts —ho van fer amb només sis mesos de diferència—. El carter Roulin li demana al seu fill Armand que entregui personalment la última carta del pintor al seu germà, i aquest comença un peregrinatge que el farà conèixer quantitat de persones relacionades amb l'artista i finalment el portarà a Auvers-sur-Oise, la seva última residència, on es va suïcidar.
          En tot aquest recorregut van apareixent personatges que vas reconeixent, a poc que estiguis familiaritzat amb l'obra del pintor, i sorprèn la fidelitat a les pintures originals malgrat que els personatges no apareixen en foto fixa.
          Pel relat s'utilitza molt la tècnica del flash-back, doncs en les converses recorden fets passats, i aleshores les pintures passen al blanc i negre, amb un resultat realment impactant. Sorprèn la facilitat amb que t'identifiques amb aquest estil completament nou de fer cinema, i no solament t'identifiques, sinó que hi quedes abduït.
          La música és de Clint Mansell, autor que es va donar a conèixer amb la peli Pi de Darren Aronofsky. Banda sonora correcta que, com dic moltes vegades, acompleix la seva funció i no molesta. Al final, als crèdits, com no podia ser d'altra manera, sona el famós tema de Don McLean dedicat al pintor: Vincent, també conegut com Starry, Starry Night.
          Un apunt d'aquest gran pintor. Va tenir una infància difícil amb un pare pastor protestant, va ser un os fora de lloc, va provar quantitat d'oficis, fins i tot va intentar ser pastor com el pare, i als vint-i-nou anys començà a pintar, de manera autodidacta. En vuit anys va pintar més de vuit-cents quadres, però en vida només aconseguí vendre'n un. El pobre estava força sonat, fins el punt de que es va tallar un tros d'orella, que va regalar a una prostituta, i al final es va fotre un tret. El seu quadre Els Girasols ha estat durant molts anys el més car de la història.
          Torno a la peli. Per veure-la escolliu un dia que estigueu tranquils, i si ho feu a casa serviu-vos una copa de bon vi per anar degustant les dues coses. Per molt que hagi dit que és una mena de thriller, no té res de trepidant, al contrari. Deixeu-vos seduir per les pinzellades grosseres però màgiques del gran mestre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada