A.K.A.
(a la Sala FlyHard)
Em sap greu, però
avui aniré en contra de la majoria de persones que han elogiat A.K.A. fins a
l'infinit. A mi m'ha semblat una obra fluixa, una mica enganyosa, amb una
interpretació poc lluïda per culpa d'una direcció no massa reeixida.
La primera part es
fa pesada per reiterativa, escena rere escena dient el mateix. Coneixem que el
protagonista és un noi de 15 any, adoptat, amb una relació amb els seus pares
una mica ambigua, o potser mal explicada. L'escena del noi en una reunió de
teràpia, l'arribada a casa dient a la seva mare que no vol parlar de com li ha
anat, el tancar-se al seu quarto i escoltar música i ballar... s'han repetit
una, dues... no sé quantes vegades.
Penso que el text
és fluix i repetitiu. Tampoc m'ha agradat la forma d'utilitzar el bilingüisme,
doncs sembla que amb els seus pares utilitzava el català. No sé si no he entès
el perquè o estava mal explicat.
És a partir de
mitja obra que el relat ha agafat una mica més d'interès, però han quedat
moltes coses confuses que no puc explicar per no fer spoilers; un tema legal, important pel desenvolupament de l'obra
m'ha semblat agafat amb pinces. O sigui que quedarà una ressenya ben galdosa
per no poder explicar on em sembla que ha fallat la base en que se sosté la
funció.
Per altra banda l'Albert
Salazar penso que té un problema de vocalització i ell o la directora, que al
final és el màxim responsable, no han valorat prou bé que l'obra es
representava a dues grades oposades, i tot i que la FlyHard és una sala petita,
si no es domina prou la tècnica de llançar la veu, quan l'actor està d'esquena
a la meitat del públic, la veu no arriba nítida, i penso que quan la cosa es
posa íntima, hi ha altres formes de comunicar-ho sense baixar excessivament la
veu fins al xiuxiueig.
La peça és del
dramaturg Daniel J. Meyer i l'ha dirigit Montse Rodríguez Clusella. Repeteixo,
ha estat molt elogiada però a mi no m'ha convençut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada