LO NUESTRO

LO NUESTRO

(a la Sala FlyHard)

          Que els amics et recomanin obres de teatre és genial, sobre tot per a mi que ara, en ple hivern, em controlo molt i em guardo com d’escaldar-me d’agafar fred. S’ha acabat allò d’anar a totes les estrenes i fer ressenyes l’endemà mateix. He aprés (no sense esforç) a conviure amb allò que em dona pel sac.

          Aquest preàmbul ve perquè em van recomanar molt (potser massa) Lo Nuestro, la peça que s’està fent a la FlyHarad. Avui l’he vist i m’ha semblat una comèdia més o menys divertida, però no com per tirar coets. M’explico.

          Nit de Cap d’Any a casa dels Guererero–Fernández, un matrimoni de classe mitjana baixa amb dos fills entre els divuit i vint-i-pocs anys. Com diu el programa de mà, “una nit per fer balanç de l’any que acaba i demanar nous desitjos pel que comença”. La filla no acaba d’arribar i el pare es comença a posar nerviós i es posa a rajar que la nena, una vegada acabats els estudis ha fet un disbarat volent-se dedicar al teatre; hi esmerça una pila d’hores i no cobra, i... Finalment arriba i tot són alegries, però de mica en mica surten mals rotllos, que si el pare, que si el nen, que si...

          El text és d’Eu Manzanares i em sembla que com a peça teatral llarga és la seva òpera prima, i penso que per aquí ha fallat. M’ha donat la impressió que tenia moltes coses a dir i que les ha dit totes sense guardar-se’n ni una; penso que ha estat un error. Massa trames paral·leles han desdibuixat el drama que hi ha amagat a totes les comèdies.

          A la família, aquell dia 31 els han passat moltes coses, que han anat sortint al llarg de la nit. Massa coses i massa coincidències, algunes d’elles inversemblants. Massa records i massa cançons antigues, massa ballar i massa cantar a crits. Penso que retallar l’obra i deixar-la en una hora li hauria anat bé i hauria concentrat la dramatúrgia. La pirueta final m’ha semblat forçada i inversemblant.

          El públic que omplia la Fly ha rigut molt; jo no tant. El moment en que els dos fills cantaven una cançó i han incitat al públic que els acompanyessin picant de mans per sobre el cap m’ha semblat patètic. Això comença a ser una plaga.

          Mercè Vila Godoy l’ha dirigit i penso que ho ha fet prou bé amb el material que tenia a disposició. Els quatre intèrprets també han estat molt correctes. Una comèdia més que penso molt millorable aplicant aquella cosa que fa tanta por però que és molt útil: tisora.

JACUZZI

JACUZZI

(a la Sala FlyHard)

          "Un musical? Sí. A la FlyHard? Sí. I on el fan, al mig del carrer Alpens? No, dins el teatre. Que han tret les butaques? Nooo...."

          Aquesta podria ser una conversa "normal" entre dos aficionats al teatre, perquè generalment associem el gènere musical a gran format o com a mínim a un format respectable, no a un teatre de butxaca de 40 seients com la Fly.

         Doncs companys, comenceu a esborrar-vos aquest esquema del cap perquè al petit teatre del barri de Sants, sense desfer-se de les butaques s'hi pot veure un musical "de veritat" amb tres personatges i una escenografia que deunidó. El llibret i les lletres són de Marc Rosich i la música de Clara Peya. Oh coi! Sí, oh coi!

          Es tracta d'una peça molt divertida de tema polític on es toquen tots els pals, ara tan d'actualitat; des del políticament correcte, fins al català polit, des de la informació privilegiada, fins als secrets inconfessables, des del progressisme fins a la dreta més feixista, sense oblidar una mica de lesbianisme, però compte!, no us deixeu enganyar perquè la peça en realitat és un thriller. Oh coi! Sí, oh coi! però no explicarem res per no fer el Bob Spoiler.

          Al llarg de la peça hi sentireu efluvis que us recordaran altres musicals coneguts i molt famosos: Sweeney Todd de Stephen Sondheim, o Little Shop Of Horrors de Howard Ashman i Alan Menken. També hi trobareu una pila de referències cultes i enjogassades com que les protagonistes, que estan embolicades però no han sortit de l'armari es diguin Amic i Amat de cognom, i és clar de tan en tant surt Ramon Llull a fer una passejada, o que de sobte, aprofitant el moment adient et faci un repàs breu per Salvat Papasseit. Marc Rosich, que és un puta i es coneix l'ofici, juga amb nosaltres a cor que vols.

          Mentrestant van sonant unes melodies que la Clara Peya i tres col·legues han gravat i que l'elenc: Laia Alsina, Oriol Guinart i Antònia Jaume van cantant, posant cares de circumstàncies, però en un to de conya d'un histrionisme considerable.

          Tot això és serós? Ca! No ho és gens, però ningú ens ha dit que vindríem a meditar sobre la Crítica De la Raó Pura de Kant, pel que sembla llibre de capçalera d'Albert Rivera, i segurament també del Casado i el ximple de Vox.

          En fi, jo de vosaltres no me la perdria. Passareu una molt bona estona i descobrireu com fer un musical dins una capsa de mistos.

          Qwerty

ESTAT DECEPCIO

ESTAT DECEPCIO

(a la Sala FlyHard)

          Entrem a la FlyHard i ens trobem la sala partida per la meitat per una bastida; òndia, com si els hi sobrés espai. Estructura de ferro, taulons.... Estan fent reparacions i no ens han avisat? No, fan una obra, però de les de teatre, no allò que en diuen "fer obres". I la bastida que hi fot? Doncs de tot: de cotxe de la policia, de sala de reunions d'un bufet d'advocats, de cel·la d'una comissaria de policia i fins i tot... de bastida d'una obra, quan realisme!, ves quines coses.

          La Carla Torres és una dramaturga i directora de teatre que ens ha ofert aquesta obra  "social" i de "denúncia". Segur? Sí. Guerra contra la corrupció, amunt els punys! Bé... això sembla a primera instància, però...

          A veure; a la universitat hi ha moguda. Els estudiants de no sé quina facultat s'han tancat i demanen... denuncien... bé, el que sigui amb contundència, no nos moverán. Però les coses es compliquen, els piolins entren i la majoria d'estudiants es caga a les calces. Ha arribat el moment de pirar i dues amigues decideixen fer-ho despenjant-se per una bastida d'obres que hi ha a la part del darrere. Quan arriben a terra les trinquen perquè ha passat alguna cosa. Les dues idealistes fan cap al cuartelillo dels maderos. Mal rotllo, però no per les dues, doncs una és filla d'una magistrada de l'audiència...

          A partir d'aquí Carla Torres juga amb tot, començant pel públic, i a fe que juga molt bé les seves cartes, perquè hi ha un moment que sembla que l'obra tirarà cap a un teatre "seriós" i reivindicatiu, però ca... la molt punyetera ens fa anar per allà on vol i al damunt fent conya, perquè l'obra comença a caminar cap a uns verals, que deunidó.

          Conclusió una obra divertida, àgil i desenfrenada. Hi ha moments que hi tal merder, que quasi no s'entén res del que diuen. Altres realment brillants, com quan els advocats del despatx de la defensa "treballen", o quan els piolins parlen de com es depilen els baixos; guillette, cera tèbia...?

          Molt bona escenografia d'Anna Tantull. D'entrada sembla que pot molestar la sala partida amb aquella andròmina però de seguida t'adones que "la bèstia" donarà molt de joc. Si aquí hi afegim que el moviment escènic és de la Vero Cendoya —recordeu Broken Heart Story de la mateixa autora a l'Atrium?—, doncs no cal dir res més. Molt bones actuacions dels cinc intèrprets, i m'agradaria destacar una cosa: al Xavi Gardés l'hem vist despatxar moltes entrades a la Fly, i fins tot fer algun paper de maldito en alguna obra, però avui s'ha pogut esplaiar a gust; felicitats!

          Aneu a la Fly, no us la perdeu. Us farà reflexionar una mica i, molt important, us ho passareu molt bé.

Ovelles

OVELLES

(a la Sala FlyHard)

          Aquests dies a la sala FlyHard s'està fent una obra titulada "Ovelles", una peça que es podria qualificar de "molt FlyHard", No, no és un insult, al contrari, és una valoració positiva que els aficionats al teatre entendran. Als teatres, al llarg de les seves vides, se'ls marca un caràcter, sales que fan obres molt comercials i d'altres en que Bertín Osborne i Francisco Rodríguez (Arévalo) no trepitjaran mai malgrat els èxits que recullen. Doncs la FlyHard ha destacat sempre (estic generalitzant) per oferir un teatre modern, culte, d'autors joves i bona qualitat. Fi del prefaci.

          El Víctor, l'Alba i l'Arnau són tres germans que "haurien" de tenir la vida resolta. Els tres tenen la serves carreres, els pares ja han mort i potser per aquest motiu es veuen poc, però avui es reuneixen al pis del Víctor per resoldre un tema inesperat: un tiet llunyà ha mort i els ha deixat en herència...512 ovelles, un número que ni és divisible per tres, apunta l'Arnau. Què en poden fer de tantes ovelles tres urbanites com ells? Vendre-les? ja ningú compra ovelles. Sacrificar-les? no són ovelles de carn, fan llet per a formatges. Buscar un pastor? L'únic de la rodalia que ho podria fer l'han d'operar del maluc i possiblement no torni a caminar bé als seus quasi vuitanta anys.

          Així es van desgranant els diàlegs, de manera enginyosa i divertida, desfullant una margarida de solucions inexistents. A partir de mitja obra, quan ja s'ha fet conya de tot i sobre el que es pot fer en un poble de tres habitants —sense llum, sense aigua, però hi ha un pou—, comencem a veure les problemàtiques dels tres germans que tot i els estudis no tenen la vida tan resolta com cabria esperar, i excepte l'Arnau que tampoc es planteja massa coses, els altres dos estan frustrats amb les seves vides i les seves feines, i voldrien canviar, i potser anar a viure a un poblet perdut de Terol i fer de pastor i respirar aire pur i... Voler és poder?

          Yago Alonso i Carmen Marfà són els dramaturgs i a la vegada s'han encarregat de la direcció escènica de la peça i han estat molt hàbils tan en la dramatúrgia com en la conducció. Potser al final han fet alguna pirueta, però no com per grinyolar. Biel Duran, Albert Triola i Gemma Martínez —altres dies el paper de germana el fa la Sara Espígol— han estat perfectes en els seus papers, continguts en els moments més graciosos, cosa que s'agraeix. Tan de bo la senyora que seia al meu darrera hagués estat igualment prudent en contes de riure a crits i fent esgarips fins i tot quan els actors no deien res.

          Obra molt recomanable, però no badeu; de moment estan exhaurint les entrades cada dia i quan això passa, el boca-orella va com una moto. Jo ja us he avisat.

A.K.A.

A.K.A.

(a la Sala FlyHard)

          Em sap greu, però avui aniré en contra de la majoria de persones que han elogiat A.K.A. fins a l'infinit. A mi m'ha semblat una obra fluixa, una mica enganyosa, amb una interpretació poc lluïda per culpa d'una direcció no massa reeixida.

          La primera part es fa pesada per reiterativa, escena rere escena dient el mateix. Coneixem que el protagonista és un noi de 15 any, adoptat, amb una relació amb els seus pares una mica ambigua, o potser mal explicada. L'escena del noi en una reunió de teràpia, l'arribada a casa dient a la seva mare que no vol parlar de com li ha anat, el tancar-se al seu quarto i escoltar música i ballar... s'han repetit una, dues... no sé quantes vegades.

          Penso que el text és fluix i repetitiu. Tampoc m'ha agradat la forma d'utilitzar el bilingüisme, doncs sembla que amb els seus pares utilitzava el català. No sé si no he entès el perquè o estava mal explicat.

          És a partir de mitja obra que el relat ha agafat una mica més d'interès, però han quedat moltes coses confuses que no puc explicar per no fer spoilers; un tema legal, important pel desenvolupament de l'obra m'ha semblat agafat amb pinces. O sigui que quedarà una ressenya ben galdosa per no poder explicar on em sembla que ha fallat la base en que se sosté la funció.

          Per altra banda l'Albert Salazar penso que té un problema de vocalització i ell o la directora, que al final és el màxim responsable, no han valorat prou bé que l'obra es representava a dues grades oposades, i tot i que la FlyHard és una sala petita, si no es domina prou la tècnica de llançar la veu, quan l'actor està d'esquena a la meitat del públic, la veu no arriba nítida, i penso que quan la cosa es posa íntima, hi ha altres formes de comunicar-ho sense baixar excessivament la veu fins al xiuxiueig.

          La peça és del dramaturg Daniel J. Meyer i l'ha dirigit Montse Rodríguez Clusella. Repeteixo, ha estat molt elogiada però a mi no m'ha convençut.

#Lifespoiler

#LIFESPOILER

(a la Sala FlyHard)

          "Una altra vegada el puto gat" em vaig dir després de veure la funció #Lifespoiler que s'està fent a la FlyHard. Em referixo a la paradoxa del gat d'Erwin Schrödinger consistent en posar un gat viu dins una caixa junt amb un comptador Geiger i una substància radioactiva. En el decurs d'una hora hi ha un 50% de probabilitats que algun àtom es desintegri. Si això passa el comptador mitjançant un mecanisme trenca un flascó d'àcid cianhídric que matarà el gat. Mentre no obrim la caixa, segons la "Interpretació de Copenhagen", el gat és viu i mort alhora. És quan obrim la caixa que el gat passa a ser només viu o només mort. Ara, si és viu, et pot fotre una esgarrapada d'aquelles de desgraciar-te.

          En els últims dos anys crec recordar que m'ha tocat veure almenys tres obres de teatre amb històries de física quàntica i collonades del gat i, sabent-me molt greu, em sembla un recurs fàcil per muntar intrigues que no s'aguanten massa, especialment considerant que de física quàntica poc gent en sap gran cosa.

          L'obra en qüestió comença de manera enginyosa; bé, comença amb una accident de cotxe on viatgen dues noies. Pel que sembla, vivim en una època en que les nostres vides estan projectades en el mur de facebook i ja sabem el que ens passarà, o sigui que estem predestinats. La diferència és que hi ha persones que ho volen saber i altres no, i ja hi som.

          L'obra és complicada, reiterativa, a vegades passa en un estadi i a vegades en un altra, i al final, al menys en el meu cas, desconnectes per no estar pendent en si estem en el pla A o en el pla B.

          Reconec que els actors, especialment les dues actrius ho han fet molt bé, i segurament no és fàcil anar tant d'un cantó a l'altra, però a mi se m'ha fet pesada. La dramatúrgia i la direcció és col·legiada: Marc Angelet i Alejo Levis. No és la primera vegada que van junts.

Refraccions

REFRACCIONS

(a la Sala Flyhard)

          Sembla que la FlyHard s'estigui especialitzant en comèdies-drames científics. Fa poc més de dos anys ens van sorprendre amb Tortugues: la Desacceleració de les Partícules i ara s'hi fa Refraccions, una peça que comença intentant explicar (?) la teoria de cordes, que té alguna relació amb la física quàntica, però us avanço que jo a l'escola em vaig quedar amb el teorema de Bernoulli, i d'aquí no vaig passar.

           Explico això perquè l'obra comença amb el protagonista explicant hàbilment el complicat de la teoria de cordes, de la que no s'enten res, com tampoc va entendre que la seva parella el deixés. Molt bon començament i a partir d'aquí veiem representada l'evolució d'aquest matrimoni (?) en diferents quadres. El problema és que l'obra de seguida perd manxa per culpa —penso jo— de que la idea no dona per a més i l'execució es talla contínuament. Apagada de llum i canvi d'any, situacions semblants i cada vegada relacions més espatllades, i així anem avançant cap a un final que progressivament m'ha avorrit.

          Tan el text com la direcció son de la Concha Milla i les interpretacions van a càrrec de Alícia Puertas i Sergi Matamala, que penso que han actuat a bon nivell i que han estat ben dirigits. El problema, per a mi ha estat la idea que s'ha limitat a presentar només el conflicte de la parella, i d'això a la vida real cada dia en coneixem mil.

          L'espai escènic era l'apartament de la parella, correcte, i així com fa una pila d'anys podies entrar en un pis de Barcelona i endevinar que l'havia fet el Núñez y Navarro, si entressis en un com el de l'obra diries un pis FlyHard.

L'Home Sense Veu

L'HOME SENSE VEU

(a la Sala FlyHard)

De vegades conèixer dades extra dels autors de teatre, detalls de la seva vida professional o particular, et poden ajudar a comprendre l'obra, habitualment "el perquè". Seria el cas de Wadji Mouawad, per exemple, i la seva escriptura sobre els horrors passats al Líban.

Ahir vaig anar a veure L'Home Sense Veu a la FlyHard desconeixent-ho tot, de la peça i de la Clàudia Cedó, excepte que és l'autora de Tortugues, la Desacceleració de les Prtícules, obra que vaig veure ara farà un parell d'anys a la mateixa Fly. D'entrada em vaig començar a embolicar perquè no entenia res.

Hi havia un astronauta amb vestit pressuritzat força galdós que manipulava una taula de control amb pantalla de televiso ridícula, d'una qualitat xinesa, en el sentit de tot a cent. També una dona de mitjana edat, xerraire que li fa un favor a una amiga ocupant-se del pis, doncs ella (l'amiga) ha anat a una trobada amorosa amb un desconegut contactat per Tinder amb l'esperança... de follar i follar.

Digue'm curt, però em va costar lligar-ho fins a veure clar que l'astronauta és el fill de l'amiga al qui costa molt de comunicar-se perquè te un retràs: autista, asperger... no hi entenc prou, però que funciona en una altra onda. Si hagués sabut que la Cedó justament fa tallers de teatre amb persones amb discapacitats mentals, suposo que possiblement ho hauria "pillat" de seguida, o com a mínim més aviat.

Al marge de la meva ensopegada momentània, diré que la obra és molt potent; és una obra menor, en el sentit de pocs personatges, escenografia senzilla —a la Fly costa posar-hi quelcom més que una escenografia senzilla—, però major en quant a contingut i manera de desenvolupar-la. Els diàlegs són molt bons, perquè tenir un diàleg amb una persona que no et compren, no perquè no parli el teu idioma, sinó perquè està en una altra onda, la seva onda, no és gens fàcil. Els pensaments de la dona en veu alta i alguna trucada telefònica amb la seva amiga: "passa't-ho bé follant, marranota, puta més que puta, je, je,je" són molt divertits. No explicaré ress més que ja n'he parlat prou.

Molt ben dirigida per la mateixa Cedó, el duo d'actors Cristina Cervià i Jordi Subirà estan excel·lents. Aneu-hi; us faran rumiar, però us valdrà la pena. La sala no massa plena —que feien maleït futbol ahir?—, però els que hi érem vam aplaudir de gust.

L'Última Nit del Món

L'ÚLTIMA NIT DEL MÓN

(a la Sala FlyHard)

La ciència-ficció és un gènere literari d'èxit que ràpidament va passar al cinema, segurament el lloc que més li escau per les seves possibilitats d'expressar-se mitjançant els efectes especials. Asimov i Bradbury són dos noms cabdals d'aquest gènere. Llàtzer Garcia és un dramaturg català que ha tingut la idea d'agafar tres obres de tres guionistes d'aquesta disciplina i muntar una obra de teatre. No tinc clar que hagi estat massa bona idea.

Richard Matherson, guionista de molts capítols de la sèrie Twilight Zone (Dimensió desconeguda en català) i guionista de Duel (aquí El diablo Sobre Ruedas, 1971, Steven Spielberg); Ray Bradbury, conegudíssim per Farenheit 451, una fita del sci-fi, tant en novela com en cine; i Charles Beaumont, guionista de Amazing Stories, altra vegada Steven Spielberg, són els tres noms triats per Garcia per utilitzar relats seus per muntar l'obra, perquè en realitat són tres obres diferents, i això és el que m'ha grinyolat, no tenien relació entre elles.

La idea de posar un corifeu al estil grec —o com feia de vegades Shakespeare— m'ha semblat bona. Entra un xicot i diu: "sí, sóc el taquiller (cert, perquè venia les entrades) però ara us explicaré de que va això" i ens parla dels tres autors. Es retira i comença el primer curt, i així cada vegada en els tres relats.

El que no m'ha agradat és la poca o nul·la relació de les tres peces, i la lentitud del desenvolupament d'alguna d'elles. La primera ha anat molt a crits i ràpida, però les altres dues se m'han fet lentes a matar. Naturalment no explicaré res perquè en les obres breus, poses un article determinat i ja fas un spoiler, o sigui que muts i a la gàbia.

La FlyHard, com sabeu és una sala molt petita que no permet grans posades en escena, però he vist coses molt millors. Avui l'escenografia m'ha semblat justeta i el mateix m'ha passat en la il·luminació. En quant als actors, ja se´que em faig pesat per repetir aquest concepte, però quan a l'obra no hi ha massa gruix, els actors no hi tenen res a fer. No sé, potser tenia mal dia, però jo en general ho he trobat fluix.

Això sí, la sala plena, cosa del que me'n alegro a l'ànima i el públic ha reaccionat aplaudint... normal.

Sunday Morning

SUNDAY MORNING

(a la Sala FlyHard)

Hem "recuperat" la Carol López, directora i dramaturga de la que fa massa temps no en sabíem res, almenys jo, i ho hem fet amb una peça barreja de thriller i conya marinera. És un thriller perquè al començament sembla que hàgim entrat en una sèrie de la HBO, tot i que per la porta falsa. Ningú es pot creure que si a la ciutat hi ha un assassí en sèrie, el plafó d'estratègia que ocupa tota la paret, aquell ple de fotografies, plànols, dates i fils vermells de connexió, està a la recepció, la primera sala que et trobes nomes al entrar. Miau!

El xicot que acaba d'irrompre vol confessar un crim que ha comés fa poc, però la única persona que hi ha a comissaria és una noia sense uniforme —diu que és administrativa, però està allí en plena nit, marramiau!— i no se'l vol escoltar; li recomana que torni un altra dia (se m'han acabat els miols de desconfiança). No continuaré explicant res més per no fer spoilers, però sobtadament t'adones que la desconfiança inicial entre els dos joves es comença a convertir en complicitat; miradetes, mitjos somriures...perquè? Tingueu fe. La cosa comença a derivar cap a la conya. Deixen anar alguns gags divertits, però en general la cosa lliga menys que una maionesa feta sense ous —em refereixo als que van dins d'una closca, no al que esteu imaginant, malpensats—.

A l'obra hi ha un tercer personatge que a l'últim terç desapareix d'escena i del qual no en saben res més. Desapareix però a la vegada no apareix; m'explico: no apareix als crèdits. Segons el programa a l'obra només hi surten dos actors. Forma part d'una intriga buscada? Ho han fet per descol·locar a l'espectador i destrempar-lo, o anava descol·locat el que va compaginar el prospecte? A l'HBO aquestes coses no passen, però això no vol dir que hagi de ser la norma.

Conclusió: penso que a l'autora li aniria bé revisar l'obra. Jo la tinc per una noia molt capaç i estic segur que una mica per aquí i una mica per allà aconseguiria fer-la creïble perquè ara, lamentablement no ho és. La parella d'actors —en realitat trio— fan el que poden, però no hi ha més cera que la que crema. Així està el pati, però...

La FlyHard plena com un ou (dels de closca) i la majoria d'assistents han aplaudit com a possessos. Davant meu s'hi asseia un senyor que estic segur que se'n va anar a urgències de pet a fer-se recosir les venes rebentades de les mans. Redéu quin vigor, quina energia, quina puixança...

Caixes

CAIXES

(a la Sala FlyHard)

La Sala FlyHard ha engegat la temporada amb una obra de Marc Artigau, amb direcció de Montse Rodríguez: Caixes és el títol en referència a les capses on una de les parelles protagonistes ha empaquetat les seves pertinences per fer la mudança, ja que s'han canviat de pis. Són el Pau i la Maria; ell vol ser pilot d'aviació i ella ballarina. A l'edifici on van a viure es troben amb el Mario i la Paula; ell ja és pilot i ella ja és ballarina. L'agència de mudances es fa un embolic i els entrega unes caixes que no són les seves.

"Si tenim una parella estretament unida (A i B) i apareix una altra parella que es comporta d'igual manera (C i D), aleshores A es llençarà sobre D i C sobre B". Aquesta és, simplificada, la teoria que Johann Wolfgang Goethe volca en la seva novel·la Les Afinitats Electives el 1809, i que crec que Artigau ha agafat per bastir la seva obra en que les dues parelles semblava que estaven davant d'un mirall. El problema, des del meu punt de vista, és que l'autor ha fet massa piruetes i el conjunt ha quedat confús. Tot i així el plantejament és interessant, però penso que la peça no ha acabat d'arrencar el vol per culpa que han quedat força caps per lligar. Les caixes que han rebut la primera parella eren de la segona? Però ells ja feia temps que vivien en aquell bloc... I així en varies coses que no s'han resolt. També penso que en les escenes en que el Pau feia de narrador el tempo esdevenia molt lent i l'obra dequeia.

La posada en escena és molt senzilla; la mida de la Fly no permet massa floritures: uns bucs de fusta tan eren les "caixes", com un moble i fins i tot un ascensor, han donat bon joc i n'han tret un bon profit. El que m'ha agradat molt ha estat la música, original del Pablo Lammers (de la Fly de tota la vida). M'ha recordat els millors temps del tecladista brasiler Eumir Deodato —la versió de Així Parlà Zaratustra d'Strauss de la peli 2001 de Kubrick era d'ell—. Els actors ho han fet bé, però penso que no han pogut brillar per culpa que la obra no ha petat rodona.

Tot i ser pont de la Mercè, la Fly quasi totalment plena d'un públic que jo diria incondicional de la sala. Després de l'obra a sopar a La Parra, el restaurant del carrer Joanot Martorell, abans Riera de Magòria, que fa molts anys era parada de diligències i traginers entre Sants i Hostafrans. Parlo de quan Goethe va escriure la novel·la abans esmentada.

Mata el Teu Alumne

MATA EL TEU ALUMNE

(a la Sala FlyHard)

L'obra que actualment està en cartell a la FlyHard és aquest XXXVIII Premi Born de Teatre, una obra que hauríem d'incloure en el gènere thriller psicològic, tot i que la classificació de les peces no és important; el que compta és el que comuniquen.

La peça, segons la meva manera de veure, comença bé. Un novel·lista d'èxit rep a una dona interessada en parlar del seu últim llibre. L'entrevista comença amb alguns entrebancs pel maldestre que és l'autor i el malament que s'explica la visitant, que està molt nerviosa. Al cap d'una estona ens assabentem que el marit de la dona, professor de literatura moderna, ha matat a un seu alumne esberlant-li el cap amb una raqueta de tennis, fet que passa a la novel·la publicada de l'autor, fil per randa. No faig cap spoiler, ho explica el programa de mà.

Pel meu gust l'obra comença una mica massa accelerada, brusca i amb els actors cridant molt, però és assumible. A la trama hi tenim l'escriptor, la seva dona i un fill, per una banda i la dona de l'assassí i el fil, per l'altra. Com a escenaris casa dels uns i casa dels altres, però tan els intèrprets com els escenaris són sempre els mateixos. Això no seria cap problema, però requereix una batuta molt afinada que em sembla que no hi ha sigut. Per acabar-ho d'espatllar l'obra s'ha allargat excessivament donant voltes i voltes a la mateixa teranyina, fins que ens ha produït desinterès, i en el món de l'espectacle no es pot avorrir al personal; no sé si és la llei número ú o la catorze, però és així. Un altra problema per a mi ha estat la utilització de simbolismes que no he entès i m'han aportat més confusió que llum.

Em guardaré molt de dir que el trio d'actors ho ha fet malament, però és molt difícil, per no dir una altra cosa, defensar amb solvència una cosa que a base de reiteracions costa d'aguantar. La Fly plena, però els aplaudiments moderats i una mica per compromís. Llàstima.

Tortugues: La Desacceleració de les Partícules

TORTUGUES: LA DESAC-CELERACIÓ DE LES PARTÍCULES

(a la Sala Flyhard)

Us sona el nom de Saul Bass? Era un grafista novaiorquès que va revolucionar el món dels crèdits en el cine. Va treballar per Kubrick, Preminger, Scorsese... la seva especialitat era posar ja d'entrada —i de manera fantàstica— a l'espectador en el context del que passaria al film. En l'obra de la FlyHard passa el mateix; una parella es trasllada de pis i comencen entrant a l'escenari amb caixes de cartró on en contes de posar-hi, per exemple, Lejía Conejo, hi han escrits els noms de l'autora, els actors, el de l'obra... Genial, però anem a l'obra i als que l'han fet possible.

Clàudia Cedó és l'autora, una noia molt jove de la que poca informació he pogut trobar. És psicòloga de formació —més endavant teatre—, treballa en presons i discapacitats... no és coneguda, però us puc jurar que ho serà i no per aparèixer fotografiada al costat del Pequeño Nicolás. Sembla que aquesta és la seva primera obra comercial. N'és l'autora i la directora.

Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols, i Alícia Puertas són els quatre actors que fan els papers de les dues parelles protagonistes, l'una busca la tranquil·litat i baixar el ritme, i l'altre funciona sempre accelerada, més o menys a mil per hora. Àlex Torío, aquest músic —o físic, o profe de mates— que parla en català però canta en anglès, és l'autor de la música, de la que ens ha quedat especial memòria el vals que han ballat la parella "alentida". Per un moment m'ha semblat que qui cantava era Leonard Cohen o encara més Tom Waits. Per acabar haig de parlar de tot l'equip de la Fly que amb seguretat han col·laborat perquè la cosa sortís rodona.

L'obra: la peça és una filigrana, en la que tot va encaixant com si la Cedó hagués fet puntes de coixí, i sort perquè és una obra complicada en la seva concepció. Per començar les dues parelles viuen en el mateix espai, però en temps diferents. Que xulo! Doncs au poseu-vos-hi i a veure com ho resoleu! És una comèdia, que va caminant cap a un final tràgic. Son parelles molt normals, però amb gran habilitat s'hi han donat una càrrega important de tendresa sense ni fregar la cursileria, i també uns tocs amb un punt sexy important. L'escenografia senzilla, una habitació d'apartament; el que destaca és la posada en escena i el moviment dels actors amb unes interaccions dels que "hi són" i els que "no hi són" espectaculars, coreogràfiques. Com veieu no explico res de la trama perquè és molt millor que no sabeu res. Bé us explicaré que hi surt una tortuga que es diu Donatella, o no era aquest el nom? Boníssimes actuacions sota la batuta de la directora que els ha portat pel bon camí.

Amb aquesta obra la FlyHard ha tornat als seus millors moments, i me n'alegro. Ja fa molt temps vaig dir en aquest blog que per a mi FlyHard s'havia convertit en un adjectiu; doncs aquesta obra és molt, però que molt FlyHard, i per als no iniciats aclareixo que això és un elogi, i gran.

La sala plena, i era la sessió de lse sis de la tarda. A la nit ja fa dies que no hi ha entrades, o sigui que espavileu-vos si la voleu veure o haureu de buscar algú que us l'expliqui, perquè jo us he il·lustat ben poc.

El Lloc

EL LLOC

(a la Sala FlyHard)

Íntims Produccions és una companyia jove de Lleida que te una proposta de teatre alternatiu i proper i amb aquesta proximitat vol aconseguir un contacte més íntim amb el públic i transmetre emocions més intenses. El Lloc, de Jorge Yamam-Serrano està en aquesta línia. És una obra que s'ha passejat força per Catalunya i a Barcelona ja s'havia vist amb anterioritat al Àtic 22; ara està a la FlyHard.

Quatre amics —tres nois i una noia— s'han tancat al "seu local" per defensar-lo d'un imminent desallotjament: són okupes. No volen que aquest lloc que ha estat escenari de la seva amistat i el creixement com a persones (?) els sigui pres "injustament".

El problema de l'obra és que els perfils del quartet no estan ben dibuixats i costa molt aclarir les situacions, hi ha moltes coses que no acaben de quadrar, com que són amics, però sembla que a la noia se l'han emportat al llit tots, però alguns quan estava beguda. Home, fer l'amor amb una noia mig inconscient no és fer l'amor, és una violació, i això a una companya no se li fa. En general m'ha recordat aquelles pelis en que les coses no acaben d'encaixar per culpa d'un mal muntatge.

Ho acaba de complicar una trama paral·lela —atenció que les trames paral·leles són molt filles de puta— ja que aquell local, segles enrere havia estat una casa del call on un escamot de cristians van massacrar una comunitat jueva. M'ha semblat tot d'una complicació gratuïta i al final m'he quedat sense saber com eren i pensaven cada un dels okupes i que hi pintaven els jueus morts.

Una altra cosa que a mi em posa particularment nerviós és que de sobte es fotien a cridar com a posseïts, cosa que ha perjudicat l'equilibri de l'obra, que ja portàvem amb dificultats. Penso que Yamam-Serrano que a més d'autor ha fet de director no ha sabut controlar —o potser no ho ha volgut— els decibels. La FlyHard plena; me n'alegro per ells.

New Order

NEW ORDER

(a la Sala FlyHard)

Ahir vaig tornar a la FlyHard i vaig veure una obra FlyHardera. Com que allò que es diu de vegades: "jo ja m'entenc" no val, m'explicaré. Amb aquest estrany adjectiu vull dir una peça actual, que parla del que passa avui —ni que sigui com a context—, dinàmica, amb tocs de bilingüisme, a voltes divertida, directe...

Quan els que manen creuen certes línies vermelles i fan pagar els plats trencats al de sempre, als que aguanten el país damunt el cap com si fossin cariàtides mentre els de dalt de tot tenen plans de pensions en SICAV a Luxemburg com el Sr. Montoro o Rosa Díez, hi ha gent que de vegades no pot més i explota; alguns s'immolen al estil bonze com aquell jubilat grec i d'altres segresten a un personatge important, com en aquesta obra de teatre.

El que passa és que els tres segrestadors no van massa fins i són una mena de comando poc cohesionat i maldestre, el que porta a situacions de pal a pal, entre divertides i de màxima tensió. La número ú del grup te un discurs molt dur i raonat contra el sistema,  el número dos és un bon home de ONG i el tres un pringadet que ha d'estar pendent de la seva mare, fins i tot en ple segrest. Al cap d'una estona comences a dubtar de qui és la víctima i qui el botxí, qui porta les regnes de la situació.

Pompermeyer, autor del text i a la vegada director del muntatge, és un home amb molta experiència com a guionista de tele i sap perfectament quina càrrega ha de posar en cada registre, sigui còmic, sigui dramàtic, i així aconsegueix una obra molt rodona que et passa en una glopada. Ben dirigida, els actors responen molt bé cadascú en el seu paper, però com passa tantes vegades hi ha un rol que, per a mi, és el bombonet, i en aquest cas és el pringadet que interpreta Sergio Matamala. Una escenografia molt ben trobada —tot passa en una antiga morgue-— i una il·luminació molt ajustada, ambdues de Cesc Calafell, acaba de fer-hi la resta.

Ara la part negativa, que no és de l'obra. Jo no sóc alt, de jove feia metre setanta tres i ara m'imagino que n'hi hi arribo —la gent al fer-nos grans ens encongim— i literalment no m'hi cabien les cames entre els seients. Abans la Fly ja era estreta, però ara que ha passat? Han posat una fila més? Aguantar una hora i vint en aquestes condicions és dur. No m'estranya que quinze minuts abans ja hi ha persones fent cua per agafar els seients de la primera fila.

Ah, me n'oblidava, forts aplaudiments —dedicats als actors, no als seients— obligant a la companyia a sortir varies vegades a saludar. la Sala pràcticament plena.

La Pols

LA POLS

(a la Sala Flyhard)

Avui he vist La Pols a la Sala FlyHard, una obra que ja fa dies que roda i de la que havia llegit crítiques força bones. Hem temo que seré la nota discordant, doncs a mi no m'ha convençut: l'he trobat llarga i dispersa, però el pitjor ha sigut que pràcticament no m'he cregut res del que passava damunt l'escenari.

El Jacob, a qui la seva germana Ruth deixa viure en el seu pis de merda —dorm a la sala on hi estén un matalàs a terra— li acaben de comunicar la mort del pare i s'oblida de dir-ho a la seva germana (!) que agafa una emprenyada monumental. El Jacob també es nega a anar a veure la mare i a fer acte de presència al tanatori. Aleshores apareix un tercer personatge, l'Alba que en principi sembla un rotllet del Jcob; s'abracen, ballen i al final es posen a dormir junts "només dormir" diu ella... Al final l'Alba resulta que és la promesa del germà del Jacob...

La trama és molt més complicada i força confusa, i sí, els tres personatges són persones que les passen molt putes, però com he dit més amunt jo no m'he acabat de creure res perquè encara ara no sé de on provenia tanta amargor. Al programa de mà hi ha una llarga cita de L'Est del Edèn, d'Steinbeck i no he pogut deixar de comparar, doncs a l'obra del americà els personatges són d'allò més recargolats, amb problemes familiars greus, però me'ls vaig creure del primer a l'últim, cosa que no m'ha passat avui.

També he trobat el text pobre i molt reiteratiu. Hi ha moments que els protagonistes diuen la mateixa frase fins a deu i dotze vegades. Penso que hi altres maneres de mostrar que són gent de pocs recursos intel·lectuals. Em guardaré molt de dir que els actors ho han fet malament, més aviat diria que han fet el que han pogut i que el director Llàtzer García , tot i ser-ne l'autor, tampoc ha pogut fer brillar més el conjunt. Escenografia i il·luminació correctes, molt FlyHard, o sigui amb els recursos justos.

Les quaranta i poques butaques del local plenes, cosa de la qual m'alegro i el públic ha aplaudit força. Avui també hi era aquell que sempre crida bravo i fins i tot ha convençut a un espectador de la grada del davant que s'hi ha afegit; pura empatia.

eGo

eGo

(a la Sala FlyHard)

Marc Angelet és l’autor i director d’aquesta obra que es va estrenar a la FlyHard la setmana passada, una peça que ens parla de tecnologia i Apps —en català ens hauríem d’acostumar a dir-ne aplicacions, o si voleu Aplis— però naturalment els protagonistes són les persones, encara que estiguin esclavitzades per les esmentades Aplis.

Un policia intenta esbrinar perquè un jove s’ha aixecat de la seva taula de treball i s’ha llençat sota les rodes d’un cotxe —una merda de Dacia de color taronja, es lamenta un company— sense un motiu aparent. El problema és aquell dia de suïcidis com aquell ja en porten 10, un cada trenta minuts exactament...

Naturalment les coses es compliquen i cap dels presents és completament innocent, però que ningú es pensi que és una història de suspens —enjòlit, en deien els editors dels famosos llibres grocs de la col·lecció La Cua de Palla—, més aviat es tracta d’una trama en que l’escriptor juga amb nosaltres, els espectadors.

Jo personalment l’he trobat una mena de funció “de laboratori” on reconec que l’autor ens ha fet anar d’un cantó al altra de manera hàbil i intel·ligent a base de piruetes, però l’he trobat oportunista i força buida. Al final com que semblava que no sabia massa com acabar-la, ens ha donat una ració de moralina i cap a casa.

Escenografia, il·luminació i vestuari correctes i davant una obra així, els actors s’hi posessin com s’hi posessin no podien fer el gran paper de la seva vida. El públic en general s’ho ha passat bé i així ho ha reflectit amb els aplaudiments, La Fly, com sempre, plena.

Comment te dire adieu

COMMENT TE DIRE ADIEU

(a la FlyHard)

Jo, del Sergi Manel Alonso no en sabia altra cosa apart que havia fet una obra que es va representar al Porta 4, però que no vaig veure, per tant avui he tingut el meu primer contacte amb aquest autor i director. Comment Te Dire Adieu és una peça “molt FlyHard”, i si ara haig d’explicar el que vull dir amb això, em fotreu en un problema, però ho intentaré: actual, bilingüe, espai reduït, pocs actors i desenfadada, ah! i amb personatges joves.

Passa en un bar de Barcelona, Gràcia concretament. La cambrera fa el torn del matí i l’amo el de tarda-nit. Al matí sempre hi va a esmorzar un xicot putejadet per la vida que s’enamora d’aquesta noia, que ja està compromesa. En canvi el propietari està de tornada de tot i no vol saber res de l’amor, però una nit entra una noia a l’hora de tancar i...

Penso que dels quatre personatges només n’hi ha un de ben dibuixat, rodó, l’interpretat pel Roc Esquius que realment ho broda amb la seva expressió corporal que serveix per compensar que quasi mai acaba una frase. A la resta potser seria bo fer-los una revisió que podria millorar l’obra en general. Tot i així la peça és divertida i retrata una mena de soledat i por als canvis i al compromís, a la vegada que les dificultats de viure el moment actual.

L’escenografia correcte, amb mitja sala convertida en bar amb tauletes i cadires, tota ella molt FlyHard amb una il·luminació que, en un espai tan petit, ajuda a situar l’acció ara en una parella, ara en l’altra, i m’acabo d’adonar que estic utilitzant FlyHard com a adjectiu, la qual cosa vol dir que “aquesta gent” estan marcant un estil, i això és bo, molt bo perquè pot ser una marca. Recordeu, en una altra activitat, l’estil anomenat música laietana, sorgida del taller del Zeleste, amb la Plateria, els Música Urbana capitanejats per Joan Albert Amargós i altres excel·lents músics? Doncs això!

I perquè aquest títol? Doncs perquè és el nom d’una cançó que interpretava la Françoise Hardy —produïda pel Serge Gainsburg— als anys seixanta i enllaça amb alguns equívocs aprofitant que els personatges no tenen idea de francès. Però... en honor a la veritat s’ha de dir que la cançó és americana i la va estrenar la Margaret Whiting amb el títol de It Hurts to say goodbye. La Hardy la cantava al estil tontet francès de la època i la Whiting al estil crooner americà.

Tornant al món del teatre, la Fly plena i el públic ha sortit content després d’hora vint de diversió. L’empresa continua permetent pagar segons les possibilitats, 10 o 15 €. Una petició: a poc que podeu pagueu-ne 15, ens convé que aquesta sala tiri endavant; avui a Barcelona, penso que és imprescindible. No voldreu pas que perdem un adjectiu...

El Rei Borni

EL REI BORNI

(a la Sala FlyHard)

Jo no crec en les casualitats ni en la sort. Crec que l’atzar de vegades ens pot jugar bones o males passades, però fins i tot perquè et toqui la rifa hi has de jugar. “Aquests de la FlyHard estan de sort amb les obres que programen” o “quina casualitat, mai trobo entrades per anar a la FlyHard” podrien ser comentaris habituals. La realitat és que aquesta minúscula sala s’està convertint en una de les millors de Barcelona —si ja no ho és— perquè està dirigida per un gran professional que te les idees molt clares del que ha de fer i del que espera el seu públic , o sigui que el que hi ha al darrera és molt de treball i rigor. Felicitats i que duri! Aquest comentari ve perquè amb el nou espectacle “han tornat a tenir sort”.

De Marc Crehuet jo no en sabia res. Indagant he vist que ha fet televisió, però com que no me la miro no me’n havia assabentat, o sigui que l’he descobert avui. El Rei Borni és una comèdia negra, o millor blau marí fosc —més que res pel color de l’uniforme de la poli— una comèdia àcida sobre la fragilitat de les conviccions i la dificultat de les relacions.

El David, policia anti-avalots, arriba a casa i confessa a la seva parella que ha buidat l’ull d’un manifestant amb una pilota de goma. La Lídia el renya i li recrimina que és la segona vegada que li passa, però ell replica que l’indignat el va provocar, havia cremat contenidors i fins i tot li va escopir... Passen uns dies i el matrimoni espera una parella a sopar, ella antiga amiga de la Lídia; feia cinc anys que no es veien. Quan entren, el marit de l’amiga, l’Ignasi, porta un pegat a l’ull...!!!

La trama està molt ben teixida, amb situacions divertides i fins i tot dramàtiques. La interacció entre els personatges i les seves diferents maneres de pensar són continuades, en un moviment constant que no dóna treva. Hi ha un cinquè personatge que està en una altra dimensió, que circula per allà fent tan de periodista del telenotícies, com de portaveu del govern, i alguna cosa més. Un toc molt interessant entre el cor grec i la mosca collonera.

Escenografia, il·luminació i vestuari correctes; la Fly no dóna per a grans coses, ni li fan falta. Molt bona direcció del mateix autor que ha portat als actors a un alt grau d’interpretació. Hora i mitja de divertiment i al final forts aplaudiments. Avís: si la voleu veure —crec que l’hauríeu de veure— espavileu-vos; per les dues setmanes següents ho tenen tot venut. Ara podria dir que aquesta gent tenen molt sort, però no, el que tenen és al Jordi Casanovas al darrera.

Smiley

SMILEY

(a la Sala FlyHard)

Avui sí, avui l’he endevinat. Em sap greu repetir-me, sé que em faig pesat, però els de la FlyHard no defrauden i Smiley és una obra que s’ha de veure perquè és divertida tot i que no te res de superficial; flueix amb naturalitat perquè està molt ben escrita, però té una estructura gens convencional i per arrodonir-ho està molt ben bolcada a l’escena.

Un Smiley és una emoticona, un símbol gràfic que reprodueix expressions facials utilitzant signes de puntuació; això permet posar-los en mig d’un text per expressat emocions. El del smiley —somriure— és aquest :-) fet amb dos punt, guió i tancar parèntesi. Guillem Clua, l’autor, l’utilitza com a recurs per explicar una història d’amor entre dos nois, l’Àlex, el típic gay escultural, assidu al Circuit i al gimnàs i soci d’un bar del Gaixample. El Bruno és el seu antònim, intel·lectual, arquitecte, amant del cinema que es fa al Meliès i que com a barri prefereix el Raval. Es coneixen per accident, per un error telefònic... i no penso explicar res més.

L’estructura de l’obra és molt original, trepidant; només hi ha dos actors en escena però en certs moments sembla que tot Barcelona estigui a l’escenari. Està plena d’aturades per explicar-nos —pobres heterosexuals que no sabem res— situacions del món gay. Contínuament es produeixen una mena de falsos flash-back per aclarir-nos els sentiments dels protagonistes... En fi, una meravella.

Magnífica direcció del mateix Clua —amb una ajudant de direcció de luxe: Marta “Litus” Butxaca— i dues actuacions superbes de Ramon Pujol i Albert Triola. Bona posada en escena i il·luminació adequada. A remarcar una sabia utilització del català “no normatiu”; alguns no poden parlar con en Pompeu Fabra.

Vuitanta minuts de teatre de veritat, divertit i intel·ligent. Aplaudiments a dojo i tothom —la sala fins a la bandera— satisfet. No us la perdeu: és una de les obres de la temporada. De moment la tenen prorrogada fins el 14 de gener, però si badeu no trobareu ni una punyetera entrada.

P.D. Ahir em queixava de la “disbauxa” econòmica d’algunes de les obres del TNC. Avui l’exemple és completament al inrevés: austeritat i efectivitat. Les butlleteste les venen actors de la Fly que aquell dia no treballes i avui el que feia de porter estripant les entrades era el mateix Triola que una vegada ha marcat la última ha tancat la porta, se’n ha anat a l’escenari i ha començat a actuar. Us recorda els començaments del Lliure?