Que Rebentin Els Actors

QUE REBENTIN ELS ACTORS

(al TNC)

          Estem en front d'una peça desbocada. En català acostumem a dir desbocat d'un cavall que no obeeix al fre i per tant no creu; per extensió també s'usa per altres coses que surten de mare. Tot i així en aquesta obra només ho sembla que les coses vagin per allà on volen, perquè l'autor, Gabriel Calderón ho té tot molt ben controlat, encara que no ho sembli.

          L'obra és una barreja de sci-fi i peça testimonial on es parla dels temps foscos de la dictadura uruguaiana (1973-1985) i el títol en català indueix  a error ja que no es refereix als actors de l'obra els que han de rebentar, sinó als que van estar implicats en aquell període. Ve d'una frase de José Mújica, president de l'Uruguai entre 2010 i 2015 i ex Tupamaro, quan li preguntaven com podrien "fer net" d'aquella època esgarrifosa. Ya lo dije, tienen que reventar Bordaberry¹, yo, todos los actores para que las cosas trasciendan en su justa medida. Todavía falta un tiempo, pero no mucho.

          L'obra va d'una família en que la néta té massa preguntes que mai han sigut contestades; ni avis ni pares han volgut dir mai res. A més la majoria no es parlen entre ells i la noia es pregunta quines coses estan amagant. Ara, amb l'ajut del seu promès ha organitzat un sopar de Nadal on es retrobaran tots sense ells saber-ho, amb la doble esperança d'una reconciliació i esclarir una pila de dubtes... Dir una paraula més és fer un spoiler dels grossos, o sigui que m'aturo en quan a l'argument.

          L'escenografia és sorprenent perquè al TNC t'esperes més espectacularitat, i en canvi és cutre com de teatre de poble; un pis amb uns mobles que els que ja som grans ens recorden un estil que es va batejar com a "funcional", habitualment entapissats amb un plàstic anomenat skay. El vestuari de la mateixa categoria, o sigui que molt bé perquè ha de ser així.

          L'obra comença amb un narrador que ens adverteix que els fets aniran una mica endavant i endarrere, i així és. Tot el que passa ho fa molt de pressa, a gran velocitat i també a crits; els personatges s'insulten i fins i tot es peguen. Perden el control contínuament i de vegades sembla que estiguin tots sonats, però no. A mida que la peça avança vas veient la lògica i el perquè de tot el que està succeint, però "al tantu", com deia la meva tieta Pura, una lògica (com ja he avançat al principi) de ciència ficció. L'autor ha fet una filigrana encaixant les anades i vingudes en el temps.

          A La Colmena de Camilo José Cela hi surt una prostituta anomenada La Uruguaya, i a la pregunta del perquè li diuen així la mestressa de la casa de barrets respon porqué es de Buenos Aires.

          Doncs amb aquesta obra a mi m'ha passat una cosa semblant. Tot i saber que Gabriel Calderón és uruguaià, m'ha semblat que estava veient teatre argentí del que sortosament a Barcelona veiem de tan en tant des de fa ja uns quants anys, i com que habitualment és un teatre que a mi m'agrada, doncs avui he sortit encantat.

          Bona direcció del mateix Calderón, que ha portat als set actors a un punt de la bogeria amb actuacions excel·lents. No diré que han estat continguts perquè l'obra demanava incontinència però (al menys a mi m'ho ha semblat), s'han desmarxat fins allà on el director els ha marcat la ratlla, o sigui que no s'han desmarxat. La Tallers plena d'un públic que a gratificat als intèrprets amb forts aplaudiments.

          ¹Bordaberry va ser president electe de l'Uruguai que al cap de dos anys va proclamar la dictadura.