THE PHANTOM OF THE OPERA

THE PHANTOM OF THE OPERA

(al Her Majesty's Theatre de Londres)

          Quan al 1910 Gaston Leroux va publicar la peça El Fantasma De La Òpera, poc s'imaginava que 76 anys després se'n faria una versió en teatre que seria un dels grans èxits de la història dels musicals. Trenta-dos anys porta representant-se sense interrupció al Her Majesty's Theatre de Londres. És l'obra que més diners ha recaptat de la història i una pila de rècords que ara seria molt pesat i gens interessant d'enumerar. Si us interessa ho trobareu a la Viquipèdia.

          Jo la vaig veure l'any 1988, em sembla, i ara 30 anys després hi he tornat perquè en aquesta escapada m'acompanyava un nét molt interessat en teatre que volia conèixer com funcionen aquests tipus d'obra a la capital del món. No cal dir que va flipar. Jo no, perquè estava segur que m'ho passaria tan bé com la primera vegada.

          Penso que com a peça teatral ho té tot. Una història d'amor impossible, paral·lelament al amor possible i desitjable; teatre dins el teatre i el moment clàssic en que la noia del cor substitueix a la prima donna que es nega a treballar per por (al fantasma). Té àries meravelloses com Think Of Me, o moments corals espectaculars com Masquerade. Escenes de dansa i tota mena de trucs escènics que la fan espectacular, i per acabar una de les partitures, en la meva opinió, més aconseguides del teatre musical. Només de començar la obertura ja et posa el melic a "puesto". És possible que el que diré a algú li sembli agosarat o directament una blasfèmia, però opino que El Fantasma no té res a envejar a les millors òperes de Puccini, per exemple.

          No és freqüent veure damunt l'escenari 33 intèrprets i al fossat 27 músics, 60 persones sense comptar els substituts que en aquesta obra són 16. Jo estava molt pendent de les reaccions del meu nét, que tot i haver vist força teatre, estava captivat tan pel que passava damunt l'escenari com a fora. El va impactar molt que els espectadors entressin amb begudes i que a l'entreacte fessin cua per comprar més begudes o terrines de gelat. Cues també per comprar els programes o els fabulosos souvenir brochure tamany carpeta amb fotos magnífiques. El teatre a Londres està rodejat d'una litúrgia potser una mica decadent, però que a molts ens agrada, i als anglesos més.

          Tornant a la ressenya —que m'està quedant una mica "familiar"— aquesta és una obra per veure i fruir de tots els seus aspectes, interpretacions, música, posada en escena, dansa, vestuari... No és estrany que Andrew Lloyd Webber sigui considerat un dels grans compositors de teatre musical, Cameron Mackintosh el més reputat productor, o Harold Prince el director imprescindible, tres puntals del teatre que es veu al West End londinenc, i en aquest cas els responsables del èxit del Fantasma. Si feu una escapada a la capital del Regne Unit i no l'heu vist, no us la perdeu. No m'estranyaria que la fessin durant molts més anys, encara.