MAREMAR

MAREMAR

(al Teatre Poliorama)

          Per a mi de musicals n'hi ha de dos tipus: els que ens expliquen una història mitjançant les actuacions, el cant i la dansa (si s'escau) acompanyats per la música en directe i després els Juke Box, obres com les anteriors però que en contes d'explicar una història fan un repàs dels Greatest Hits d'un artista o conjunt famós; per a mi aquest últim model no és teatre, és una mena de concert teatralitzat.

          Maremar, sens dubte, pertany al primer grup, però per a mi amb una mancança: la música en directe; d'acord hi ha un senyor que toca els timbals i en un moment, molt breu, el violoncel, però això és molt poca cosa. El suport instrumental m'hi ha fet tanta falta, que m'ha fotut l'obra enlaire. Bé, no solament això.

          Si la manca de suport musical m'ha deixar orfe, l'excés de projeccions videogràfiques m'ha fatigat i m'ha embafat. Calia tanta informació? Tan rucs som els espectadors que sense això no hauríem entès el que se'ns volia explicar? Deixem córrer la imaginació, és una eina brutal.

          També m'ha semblat una obra oportunista, en el sentit en que mostrar imatges de pasteres amb dones i infants cremats pel sol i l'aigua de mar ven bé. Lligar-ho amb Pericles Príncep De Tir, de William Shakespeare, m'ha semblat forçat, i aleshores ha passat —o em sembla que ha passat— una cosa terrible: les actuacions de Antíoc, Pericles, Taïsa i tots els personatges m'han semblat histriòniques i amb poca potència Shakesperiana, com si els actors fessin Els Pastorets.

          Tornant a la intenció de lligar l'obra clàssica amb l'actualitat hi ha hagut moments forçats, com en la inclusió de les Corrandes de l'Exili de Pere Quart:

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense di re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

Aquí hem canviat l'aigua per la carena, no és greu..., però més endavant s'ha hagut de mutilar el vers, doncs el moment en que el poeta enyora la seva terra s'ha hagut de suprimir perquè no hauria lligat ni amb saliva dejuna:

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra,

"Com el Vallès no hi ha res".

          En canvi, el que he trobat molt bé ha estat les coreografies d'Ariadna Peya i aquí és on he trobat adequades les projeccions, especialment en les dels naufragis. Veure les imatges de l'aigua desbocada per damunt els moviments dels ballarins m'ha semblat genial.

          Acabo dient que jo tinc un avisador que és infalible: el meu cul. Quan em comença a donar senyals que canviï de posició damunt la butaca, marramiau, i avui m'ha parlat més d'una vegada, això sí, a cau d'orella.