NADA

NADA

(al Teatre de l'Aurora)

           Aquesta nit al Teatre de l'Aurora hem vist una obra de Janne Teller, una dona singular, nascuda a Dinamarca, formada com a economista que ha treballat de consultora per la Unió Europea, Nacions Unides i mig món, i que des del 1995 és escriptora full time. Explico aquest currículum perquè em fascina la gent que és capaç de deixar feines molt importants, ben remunerades i reconegudes per dedicar-se al que més els interessa.

          Ultramarinos De Lucas és una companyia de teatre de Guadalajara —la de Castilla/La Mancha, no la de en un llano i México en una laguna— especialitzada en teatre juvenil, a la que un dia els va caure a les mans el llibre Intet de la Teller, en castellà Nada. Van quedar fascinats i van decidir escenificar-lo, un procés que els va prendre cinc anys. La complicitat d'una professora d'institut i la col·laboració d'un curs de primer de batxillerat va ser decisiva.

          Nada és una paràbola, i com a tal és de caràcter pedagògic o polèmic, una història que te moltes lectures i de les que se'n poden treure diverses conclusions. Avanço que és una paràbola bèstia.

          El primer dia de classe, l'Anton abandona l'aula i decideix no tornar més a l'Institut. Li sembla que res importa i per tant, no val la pena fer res. S'enfila a un arbre i des d'allí pretén que els companys vegin que la vida és insignificat, que no té valor. Ells intentaran demostrar-li que sí que hi ha coses importants a la vida i aleshores urdeixen un pla per fer-li veure i baixar-lo de l'arbre. En una nau abandonada acumularan coses que per a cada alumne són importants, i així aquest joc innocent s'anirà convertint en un repte perillós cada vegada més exigent. Una vegada entrats en una espiral imparable, les coses se'ls escapen de les mans...

          Tres dels quatre components d'Ultramarinos fan una pila de papers, pràcticament tots els companys de la classe. L'altra només fa d'Anton, aquesta mena de Baró Rampant que els te obsessionats. Les actuacions són boníssimes i tota l'obra està empesa per un ritme trepidant i els espectadors anem veient fins a una vintena de personatges diferents només amb els canvis d'actitud i petits detalls de vestuari. Jo al principi de l'obra m'he acollonit en veure que actors que superaven per molt l'adolescència feien papers de nois de primer de batxillerat, però al cap d'un moment me'n he oblidat i només veia estudiants d'institut.

          Molt bona direcció, col·lectiva, tot i que supervisada per Jorge Padín (un dels components), excel·lent posada en escena i una il·luminació de Juan Berzal que acompanyat d'un espai sonor a càrrec de Elena Aranoa i Nacho Ugarte han arrodonit l'espectacle. Marta Hurtado, Juan Monedero, Juan Berzal i l'esmentat Padín ho han brodat com a actors.

          Gran nit de teatre a l'Aurora amb una obra classificada de teatre familiar. Jo que ja en tinc 78 l'he fruït com un batxiller de primer curs. Potser ho fa que tinc néts que fan primer, i això es deu enganxar.