UNA ILÍADA

UNA ILÍADA

(a la Biblioteca de Catalunya)

          Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida. Així comença el primer cant de La Ilíada, la immensa obra d'Homer, el gran poeta del segle VIII a.C.

          A la Biblioteca de Catalunya la Ilíada ha començat diferent, amb la presència d'un joglar que ens ofereix els versos del grec, però sembla que estem situats en l'actualitat, tot i que segons com se'ns barregen els temps... però el que no canvia és, malauradament, la còlera, aquesta irritació violenta contra algú que ha inferit, o hom creu que li ha inferit, un insult, una injúria, un dany...

          Com tantes vegades, tot comença amb un assumpte de bragueta quan el "guaperes" i inconscient Paris, convidat a casa del rei Menelau li rapta la dona, Helena, i se l'emporta a Troia. Menelau és rei d'Esparta i germà d'Agamèmnon i aleshores els aqueus encoleritzats armen un exèrcit mai vist i posen proa cap a Troia.

          I així, vers a vers Homer ens fa saber tot el que va passar al llarg d'aquells deu anys inacabables, en vint-i-quatre cants que, segons va dir l'altra dia Farelo, si els hagués de recitar tots durarien més de quaranta hores, però no, els adaptadors Lisa Peterson i Denis O'Hare ho van deixar en hora i mitja, noranta minuts intensos, molt intensos, que d'alguna manera podríem dividir en dues parts: la primera en que el rapsode interpel·la al públic i hàbilment col·loca a l'espectador en una certa proximitat amb els fets, i a la segona (sense cap intermedi) es desboca relatant el pitjor d'aquella guerra cruel.

          Com a escenografia, Xesca Salvà ha ideat un terra negre brillant bastant gran en contraposició amb una mena de coberta del mateix material i mida en posició inclinada, que donava un curiós efecte mirall en el que el relator es movia, moviments molt ben pautats per Carlotta Bruni. Com agraeixo que els directors fent un exercici de modèstia connectin amb un responsable de moviment escènic! Tot això arrodonit per una il·luminació de Marc Lleixà que tan et transportava a la foscúria de les nits de campament dels soldats, com a la enlluernadora platja davant les muralles de Troia.

          Però això no és tot, el rapsode estava acompanyat pels sons que Juan Pablo Balcázar extreia del seu contrabaix, que amb molta contenció, donava petites rèpliques a les veus del actor. Un efecte molt ben aconseguit. Bravo! Suposo que és una idea del director Juan Carlos Martel que ha dirigit magistralment el monòleg, i, òndia, encara no ho he dit? Farelo està immens, doncs a més de recitar i fer-nos arribar la còlera i la desesperació dels diversos personatges, no para de moure's amunt i avall en una demostració de teatre físic important. No sé si es pesa abans i després de la funció, però estic segur s'hi deixa alguna cosa.

          Gran nit de teatre. La Biblioteca plena a vessar i a la sortida només comentaris favorables i lloances. Per quan una Odissea així?

          P.S. Una de les coses que sempre m'han xocat és que en aquets relats de l'antiguitat, tot i que els grecs eren "civilitzats", les dones eren tractades com a botí de guerra, com una cabra per munyir o cavall per muntar... sí, per muntar, i utilitzades com a tal. Després, veient els telenotícies t'adones que les coses quasi no han canviat...