LA NIÑA GORDA
(al TNC)
Quan el 2013
Xavier Albertí va assumir la direcció artística del TNC va deixar molt clares
les idees que tenia dins el cap. Reivindicar el teatre popular català, o sigui donar
protagonisme a noms com Pitarra, Russiñol, etc... Hi ha persones que el que
prometen ho acompleixen, i pel que sembla l'Albertí és d'aquests.
Ara a la Sala
Tallers s'hi està fent el que considero una genialitat: La Niña Gorda. La Niña...
en origen és una novel·la humorística de Santiago Rusiñol publicada a principis
del XX que Jordi Oriol a adaptat pel teatre com a monòleg. Obviaré si el líder
del modernisme la va escriure per tocar-li el voraviu a Eugeni D'Ors. Em
centraré en la versió teatral.
Sense escenografia
tenim a Jordi Oriol damunt l'escenari, molt ben vestit, elegantíssim (Rosa
Solé) que comença a explicar-nos el naixement d'aquella criatura excepcional,
aquell fenomen de set o vuit quilos filla d'un lliurepensador repartidor de
fulletons de nom Giordano Bruno (tela amb el nom) i una mestressa de casa catòlica.
La nena no para de menjar i créixer i arruïnant la pobra economia de la
família, però l'arribada d'un amic, domador retornat d'Argentina, els aporta la solució: munten una
barraca de fira, El Palau dels Fenòmens, i exhibeixen aquella mola de prop de tres-cents
quilos: La Niña Gorda.
D'entrada el que
sorprèn és el llenguatge. Amb una dicció acuradíssima, se'ns va explicant
aquesta història que a voltes sembla més un relat que un monòleg teatral. El
llenguatge és d'una precisió de rellotge suís, sempre acompanyat per la gestualitat
adequada al que se'ns està explicant. El Jordi Oriol a més d'un molt bon
adaptador, és un actor genial i aquí s'han ajuntat el pa i la gana, doncs
l'Albertí a la direcció ha fet una filigrana. ¿Recordeu aquell "Vosté Ja Ho
Entendrà" del Tanta de fa exactament sis anys en que va dirigir la Carme
Sansa? Doncs un nivell d'excel·lència igual.
No hi ha ni un gest
deixat a l'atzar, cap, ni quan l'actor s'eixuga al forro de l'americana una burilla que
s'ha tret del nas. I de sobte sentim la música d'una pianola que apareix
lentament per les cametes de l'esquerra, movent-se sola amunt i avall
interpretant Oui-oui. I que hi fa una
pianola a l'obra? Doncs apart de música fa d'element de suport per l'intèrpret,
que s'asseu i estira a la banqueta, s'amaga al darrera... juga amb ella. A més
és un moble preciós que al estar al descobert fascina amb el moviment frenètic
dels martellets damunt les cordes*.
Una obra curiosa
que si no estigués genialment adaptada, dirigida i interpretada, difícilment
s'aguantaria. Així, però, és una meravella.
* Segons un bon
amic meu tècnic de pianos, actualment a Barcelona de pianoles en bon estat n'hi
ha molt poques, i joies com la que surt al TNC, de la marca Steinway li sembla
que només n'hi ha una. Vaig preguntar al teatre si l'instrument era
"nostre", o sigui del TNC i em van dir que no, que els hi havia cedit
un particular. Deu ser aquesta, gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada