LA NIÑA GORDA

LA NIÑA GORDA

(al TNC)

          Quan el 2013 Xavier Albertí va assumir la direcció artística del TNC va deixar molt clares les idees que tenia dins el cap. Reivindicar el teatre popular català, o sigui donar protagonisme a noms com Pitarra, Russiñol, etc... Hi ha persones que el que prometen ho acompleixen, i pel que sembla l'Albertí és d'aquests.

          Ara a la Sala Tallers s'hi està fent el que considero una genialitat: La Niña Gorda. La Niña... en origen és una novel·la humorística de Santiago Rusiñol publicada a principis del XX que Jordi Oriol a adaptat pel teatre com a monòleg. Obviaré si el líder del modernisme la va escriure per tocar-li el voraviu a Eugeni D'Ors. Em centraré en la versió teatral.

          Sense escenografia tenim a Jordi Oriol damunt l'escenari, molt ben vestit, elegantíssim (Rosa Solé) que comença a explicar-nos el naixement d'aquella criatura excepcional, aquell fenomen de set o vuit quilos filla d'un lliurepensador repartidor de fulletons de nom Giordano Bruno (tela amb el nom) i una mestressa de casa catòlica. La nena no para de menjar i créixer i arruïnant la pobra economia de la família, però l'arribada d'un amic, domador retornat d'Argentina, els aporta la solució: munten una barraca de fira, El Palau dels Fenòmens, i exhibeixen aquella mola de prop de tres-cents quilos: La Niña Gorda.

          D'entrada el que sorprèn és el llenguatge. Amb una dicció acuradíssima, se'ns va explicant aquesta història que a voltes sembla més un relat que un monòleg teatral. El llenguatge és d'una precisió de rellotge suís, sempre acompanyat per la gestualitat adequada al que se'ns està explicant. El Jordi Oriol a més d'un molt bon adaptador, és un actor genial i aquí s'han ajuntat el pa i la gana, doncs l'Albertí a la direcció ha fet una filigrana. ¿Recordeu aquell "Vosté Ja Ho Entendrà" del Tanta de fa exactament sis anys en que va dirigir la Carme Sansa? Doncs un nivell d'excel·lència igual.

          No hi ha ni un gest deixat a l'atzar, cap, ni quan l'actor s'eixuga al forro de l'americana una burilla que s'ha tret del nas. I de sobte sentim la música d'una pianola que apareix lentament per les cametes de l'esquerra, movent-se sola amunt i avall interpretant Oui-oui. I que hi fa una pianola a l'obra? Doncs apart de música fa d'element de suport per l'intèrpret, que s'asseu i estira a la banqueta, s'amaga al darrera... juga amb ella. A més és un moble preciós que al estar al descobert fascina amb el moviment frenètic dels martellets damunt les cordes*.

          Una obra curiosa que si no estigués genialment adaptada, dirigida i interpretada, difícilment s'aguantaria. Així, però, és una meravella.

          * Segons un bon amic meu tècnic de pianos, actualment a Barcelona de pianoles en bon estat n'hi ha molt poques, i joies com la que surt al TNC, de la marca Steinway li sembla que només n'hi ha una. Vaig preguntar al teatre si l'instrument era "nostre", o sigui del TNC i em van dir que no, que els hi havia cedit un particular. Deu ser aquesta, gràcies.