RENT

RENT

(al Onyric)

          Alphabet City havia sigut un barri perillós al East Village del Baix Manhattan de Nova York. Jonathan Larson hi situa la seva obra Rent —escrita totalment per ell, llibret, lletres i música— basada en La Bohême de Pucini, on un grup de artistes joves i pobres, hi sobreviuen com a ocupes sota l'ombra de la manca de vivenda i la SIDA.

          Personalment és un musical que jo adoro per molts motius. en principi pel tema que tracta, per la seva duresa i a la vegada la tendresa en que afronta algunes de les situacions; perquè és un cant a l'amistat i finalment, i en primer lloc, per la música.

          La música és molt creativa i utilitza una cosa que m'agrada molt i ja feia servir Wagner: el leimotive. Hi ha una seqüència de dos compassos, només dos! que ens marcarà tota l'obra. Dos compassos on hi fa cabre set acords —Bbsus4, Am7, Gm7, C7sus4, F, C, i Dm— i que són l'ADN de tot el musical. A més, tot i ser considerada una òpera rock (maleïdes etiquetes) jo no la trobo massa rockera i m'interessen més les seves balades —sí, d'acord, moltes de les millors balades són de gent del rock— que la resta de l'obra.

          Daniel Anglès, el director se l'ha jugat, doncs és una peça complicada que demana molt bons actors-cantants; fins a 17 i 6 músics. Penso que ha comés un error important, en la meva opinió, convertint-la en excessivament rockera (es nota molt que el rock no és la meva música?). Un exemple en el tema I'll Cover You en que Collins s'acomiada del seu amant Angel, mort de SIDA, una balada preciosa on barreja leimotive amb trossos de Season Of Love, el solo de guitarra elèctrica estripada hi sobrava, pel meu gust; no s'avenia amb l'acomiadament amorós de l'amant.

          En canvi en el tema coral que arrenca la segona part, amb Season Of Love, tema estrella de l'obra, l'execució l'he trobat notable, inclosa la part punyetera de la soprano que ha de mantenir una bona estona un do C5 —poca conya que està una octava per sobre del famós do de pit—.

          Tot i així, aquesta és la meva valoració que no ha de coincidir amb la resta del personal. Valoro amb molt l'atreviment de l'aventura del Onyric i que algú hi posi els quartos per defensar un teatre, el musical, que no és emblema al nostre país. A més jo parteixo d'un inconvenient. Per motius que no venen al cas, porto quasi seixanta anys veient musicals al món anglosaxó, principalment a Londres, i allà, tothom ho sap, juguen en una altra lliga.

          Òndia, de poc me n'oblido. Escenografia molt bona, així com el vestuari i els llums. També el moviment escènic. De l'entussiasme dels executants ja no en parlo. Estaven exultants. Acabo amb una cosa que s'hauria de corregir a l'Onyric. A les files del davant se sent una remor somorta que sembla d'algun ventilador o calefacció o jo que sé. Ho haurien de corregir.