SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS
(al Teatre Romea)
Per a mi Miguel
Delibes ha estat sempre un referent important en literatura, un autor gens barroc, que
economitzava les paraules, posant només les justes, les adequades, però sempre
les més precises. Una mena de Schubert de la literatura.
Dins la seva àmplia
obra, Delibes va dedicar dues novel·les a dues dones en concret, i les dues
s'han passat al teatre: Cinco Horas Con Mario
i Señora De Rojo Sobre Fondo Gris. Aquesta
última és la que s'ha estrenat avui al Romea en una adaptació molt bona de José
Samano, que també l'ha dirigit i la interpretació de José Sacristán.
Sacristán és un
veterà del món de la faràndula, un home que ha fet de tot amb quasi seixanta
anys damunt els escenaris i innombrables papers en el cine, 159 pelis fins
avui, des de les primeres La Ciudad No És
para Mi (cine cutre) a La Colmena (cine important),
sense oblidar algun curt de culte com Paseo.
Ara, amb 81 anys
ens ha donat una lliçó magistral de saber estar sobre las tablas, com diuen en castellà. Amb una veu que arribava a
tots els recons del Romea ens ha fet transitar per una història d'amor preciosa,
neta, sincera, admirable diria jo, perquè als matrimonis al final del seu
trajecte, són més freqüents les discussions i els retrets que l'amor o la
tolerància.
Nicolàs és un
pintor —alter ego de Delibes— al que se li mor la dona massa aviat i ell se'n
lamenta perquè l'enyora i es troba sol, perdut, i a més sec d'idees per
continuar pintant. A Delibes li va passar una mica amb la mort prematura de la
seva dona Angeles de Castro, segons ell el seu suport davant la vida.
L'obra té un
plantejament clàssic —no oblidem que la peça ve del Madrid "oficial"—
però molt adequat. L'escenografia potser un pèl "gran" per l'intimista
que és l'obra, però queda perfectament integrada. Vestuari de "cada
dia" i il·luminació correcte sense destacar, com si la intenció
(possiblement ho sigui) és deixar tot el protagonisme a les paraules i la
interpretació.
El text és
magnífic, precís, preciós, cent per cent Delibes i la interpretació del Cara de Acelga (José Sacristán) ha estat
espectacular, la veu ben timbrada, audible fins i tot en les parts més íntimes,
i movent-se per l'escenari amb calma i precissió. És d'aquells actors que ja
ens agradaria tenir més sovint per Barcelona.
Resumint una molt
bona nit de teatre i un punt d'enveja, perquè també ens agradaria haver viscut una
història d'amor i respecte com la que ens relata l'autor. Romeo i Julieta està
molt bé quan es tenen quinze anys i les hormones en punt d'ebullició. Arribar a
la maduresa com els protagonistes de l'obra... on s'ha de firmar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada