EL GRAN MERCADO DEL MUNDO

EL GRAN MERCADO DEL MUNDO

(al TNC)

          Un Acte Sacramental —Auto Sacramental en l'idioma del imperi, o també en cristiano per alguns extremistes de dreta—, és una representació de caire religiós que es feia al segle XVII el dia de Corpus a les places públiques; una obra religiosa on hi desfilaven vicis i virtuts. En el Segle d'Or espanyol estaven molt acreditats i Pedro Calderón de la Barca n'és un dels seus màxims exponents.

          El Gran Mercado Del Mundo, és un model d'aquest tipus de teatre en vers, on hi surten tots els elements bàsics: el bé i el mal, personatges que representen els vicis més abjectes, com la luxúria i les virtuts més edificants, i sobre tot un final moralitzant i moralitzador on el be triomfa per sobre del mal.

          Aquí un pare de dos bessons no sap a qui donar en herència el mayorazgo i a la vegada la mà de la noia protegida d'ell, bella i virtuosa de la que els dos xicots estan enamorats. Per això decideix donar-los un talent a cada un i enviar-los al mercat del món, a veure qui millor administra els diners fent les compres més "virtuoses". Naturalment guanya el bo i s'emporta finca i entrecuix. La frase final del pare és demolidora: tu eres mi Abel, li diu al bo, i tu mi Caín, al dolent. Música, teló i cap a casa a meditar si som prou virtuosos, no fos cas que anéssim de pet al infern per sigaladrets.

          El problema (per a mi virtut) és que Xavier Albertí, director i adaptador és una mica descregut i un pèl eixelebrat, i ha muntat un pollastre, tot i ser fidel a l'obra, que no penso que sigui del grat del Rouco Varela, aquell arquebisbe tan estimat per tots.

          L'obra comença amb una persona (el tenor Antoni Comas) que intenta sortir de dins d'un piano de cua, mentre una beutat vestida d'or es gronxa pel dalt de l'escenari. Acte seguit apareixen tots els actors i comença la història, però... el director fa algunes maleses, com que el personatge que fa de luxúria, que hauria de ser una dona espectacular, provocativa i incitadora a les més baixes passions de la bragueta, el fa un paio (excel·lent), Roberto G. Alonso, transvestit. I així, d'aquest color anem lliscant al llarg de tota l'obra.

          Fins ara tot ha passat a la part anterior del gran escenari de la Sala Gran del TNC, aïllada de la resta per una cortina, però quan els joves arriben al mercat s'apuja aquest segon teló i apareix una mena de roda de tiovivo (sense cavalls), inclinada cap el públic que fa de plaça, rodant contínuament. Espectacular! I aquí passa aquesta part de l'obra, amb els hereus mercadejant i valorant com es gasten el talent, parlant amb vicis i virtuts. En aquest punt de l'obra hi ha una cosa important. Damunt d'aquesta roda hi ha un piano elèctric en el que el contratenor Jordi Doménech toca mentre xiula Erbame Dich, Mein Gott, de la Passió Segons Sant Mateu de J. S. Bach.

          I la gula? qui podia ser la gula que no para de menjar xocolata? Sí, ho heu endevinat: Oriol Genís, aquest actor imprescindible en totes les Albertinades que es fan al TNC. En fi, catorze actors del més granat de la professió fent una pila de personatges, desmarxats però, insisteixo, seguint fidelment l'obra... això sí, amb algunes llicències i cantant cançons de tota mena, i per acabar, després de premiar al fill bo i enviar als inferns al dolent, tots a cor han cantant Il Mondo, la que va ser cançó de l'estiu de l'any 60, èxit d'Enrico Sbriccoli conegut pel comú dels mortals com Jimmy Fontana.

          Acabada la funció, el públic, convidats a una prèvia, dempeus aplaudint i rient a cor que vols, amb alguns comentaris entusiastes, encara que poc polits, com "quins collons té l'Albertí". Ho corroboro: així els té de grossos per fer una recreació tan àcrata i tan bona d'una perla del Siglo de Oro Español. Nous la perdeu.