GERMINAL
(al TNT de Terrassa)
Imagineu-vos un món
per començar; no tenim res, tot està per fer... però no, no estem a l’edat de
pedra o fins i tot més enrere. Sembla que estem en l’actualitat, però... Tres
homes i una dona, vestits amb texans i samarretes (actualitat), tenen unes
maquinetes a les mans i un s’adona que si prem un interruptor, els seus
pensaments es projecten en una pantalla; si l’apaga, desapareixen. Fascinat pel
descobriment va jugant amb la maquineta fins que decideix, mostrar-li el
descobriment a un company.
Així van projectant
pensaments en una i altra pantalla de les que disposen. Convencen a un tercer a
participar, però les frases apareixen escrites molt fluixes. Aleshores li
escriuen que pensi més fort i finalment s’incorpora i la noia també. Estem al
principi de la comunicació o d’una nova manera de comunicar-se? Venim d’un
cataclisme i tornem a començar? No ho sabem.
Més endavant,
accidentalment la noia descobreix que al terra que trepitgen hi ha algunes
diferències. Fa un forat i descobreix un micròfon. No saben el que és, però si
el bufen senten sons desconeguts i experimenten i experimenten fins a emetre
pensaments a través de paraules. Sembla que anem avançant.
Així tira endavant l’obra,
però... Redéu amb els però. Per a mi la cosa s’encatlla. El principi és
trepidant, divertit, una barreja de pensaments abstractes i mil coses a dir,
però de mica en mica se m’ha fet pesat i penso que ha perdut el ritme inicial i
s’ha anat allargassant fins a aquell punt que em sembla que en futbol (no hi
entenc res) en diuen “demanar la hora”.
Llàstima. Penso que
una bona aplicació de tisora la peça hauria millorat molt. Tot i així només és
la meva opinió, doncs l’obra, que al TNT ha sigut estrena al país, recull èxits
per tot Europa, però a mi em costa molt dir que m’ho he passat de colló de mico
—alguns primmirats diuen de testicle de simi—quan al final se m’ha fet pesada.
També vull aclarir que jo, que ja estic quasi a la vuitantena, sóc de teatre de
text, cosa que no priva que m’atreveixi a veure-ho tot. Per cert, res a veure amb l'obra d'Émile Zola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada