27 de set. 2019

GERMINAL

GERMINAL
(al TNT de Terrassa)




Imagineu-vos un món per començar; no tenim res, tot està per fer... però no, no estem a l’edat de pedra o fins i tot més enrere. Sembla que estem en l’actualitat, però... Tres homes i una dona, vestits amb texans i samarretes (actualitat), tenen unes maquinetes a les mans i un s’adona que si prem un interruptor, els seus pensaments es projecten en una pantalla; si l’apaga, desapareixen. Fascinat pel descobriment va jugant amb la maquineta fins que decideix, mostrar-li el descobriment a un company.
Així van projectant pensaments en una i altra pantalla de les que disposen. Convencen a un tercer a participar, però les frases apareixen escrites molt fluixes. Aleshores li escriuen que pensi més fort i finalment s’incorpora i la noia també. Estem al principi de la comunicació o d’una nova manera de comunicar-se? Venim d’un cataclisme i tornem a començar? No ho sabem.
Més endavant, accidentalment la noia descobreix que al terra que trepitgen hi ha algunes diferències. Fa un forat i descobreix un micròfon. No saben el que és, però si el bufen senten sons desconeguts i experimenten i experimenten fins a emetre pensaments a través de paraules. Sembla que anem avançant.
Així tira endavant l’obra, però... Redéu amb els però. Per a mi la cosa s’encatlla. El principi és trepidant, divertit, una barreja de pensaments abstractes i mil coses a dir, però de mica en mica se m’ha fet pesat i penso que ha perdut el ritme inicial i s’ha anat allargassant fins a aquell punt que em sembla que en futbol (no hi entenc res) en diuen “demanar la hora”.
Llàstima. Penso que una bona aplicació de tisora la peça hauria millorat molt. Tot i així només és la meva opinió, doncs l’obra, que al TNT ha sigut estrena al país, recull èxits per tot Europa, però a mi em costa molt dir que m’ho he passat de colló de mico —alguns primmirats diuen de testicle de simi—quan al final se m’ha fet pesada. També vull aclarir que jo, que ja estic quasi a la vuitantena, sóc de teatre de text, cosa que no priva que m’atreveixi a veure-ho tot. Per cert, res a veure amb l'obra d'Émile Zola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada