BECKETT'S LADIES
(a La Sala Beckett)
Penso que hi ha autors, creadors o anomeneu-los com vulgueu que
si no haguessin existit estaríem fotuts perquè sense ells la disciplina en que
han treballat avui no estaria al mateix lloc. Conec a una persona molt culta
que diu que no li agrada Johannes Sebastian Bach, tot i reconèixer que la
música sense ell...
Portat al terreny del teatre a mi em passa una cosa semblant
amb Samuel Beckett, No és que no m’agradi, és que no l’acabo d’entendre, i si
exceptuo el Godot —possiblement perquè el vaig veure de molt jove, i l’àuria que
desprenia—, el trobo pesat. Tant de pessimisme, d’experimentalisme i de
presentar-nos aquest món sense llei, sense Déu, sense sentit... doncs se m’acaba
fent pesat.
És el que m’ha passat avui amb BECKETT’S LADIES, quatre
obres curtes —Passos, Bressol, No Jo, Anar i Tornar—, interpretades per tres
primeres espases del teatre català: Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom sota
la direcció de Sergi Belbel, un director al que admiro. A més avui he fet un
experiment: no he llegit res del programa de mà per anar verge a la
representació, gens contaminat per opinions alienes. No teninia n.p.i. del que veuria. El resultat és que no he entès
quasi res o molt poca cosa, i la única peça que m’ha divertit ha estat la última,
en la que sortien totes tres intèrprets. M’he divertit, però no he passat d’aquí,
l’he trobat anecdòtica. El més destacable que puc dir del conjunt de l'obra és que el vestuari de la
Nina Pawlowsky era impressionant, molt bo, però és clar, elogiar només el
vestuari d’un Beckett...
Acabo tornant al principi, sense l’irlandès el teatre avui
potser no seria... i ja tinc entrades pel (Tot) Esperant Godot, no per veure si
d’una punyetera vegada arriba, si no, si no... perquè els bojos pel teatre som
així, ves que hi farem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada