CÀSTING
(Opinió)
Començo a escriure aquesta
entrada al meu blog conscient de que m’estic fotent en un camp de cols, en un
embolic i que seré políticament incorrecte... però com que sé que no em llegeix
quasi ningú ls sang no arribarà al riu. Vull parlar de càstings.
Segons el diccionari la
paraula càsting (un anglicisme) es refereix a la selecció d’actors i figurants
per a un espectacle, film, etc... Quantes vegades haurem dit “ a fulano aquell
paper li venia clavat”? indicant que qui el va escollir per representar el
personatge la va endevinar. Us imagineu la peli Los Santos Inocentes amb
els papers creuats? El señorito Ivan interpretat per Alfredo Landa i Paco
el Bajo per Juan Diego? No, jo no.
Fa un temps, un conegut
director teatral, amb un currículum envejable, va donar uns cursos i va afirmar
rotundament “el càsting és molt important”. Amb tots els respectes, veure a una
soprano boníssima com la Caballé, amb un sobrepès respectable fent la Julieta
de Gounod... costa de creure. Si la Bernarda Alba de Lorca, dona eixuta, vídua
dos cops la fa una actriu de divuit anys i el de la seva filla petita Adela el
donen a una de cinquanta, alguna cosa grinyolarà. Poden dir el text molt bé,
però no hem d’oblidar que el teatre és un art en que els intèrprets estan damunt
l’escenari enganyant-nos perquè ens creguem que el que expliquen passa
veritablement, i els espectadors ens els escoltem des del pati de butaques fent
veure que ens ho creiem. És un conveni molt antic.
Aquesta preàmbul ve a tomb
pels espectacles que vaig veure ahir i avui. Ahir Aida de Verdi al Liceu. Ja explicaré
el que em va semblar més endavant, però veure un Radamés, el gran guerrer
egipci amb cara de coreà —no per culpa del maquillatge, sinó perquè ho era— se’m
va fer estrany i no m’ho vaig creure. El mateix em va passar amb el personatge
de Ramfis, el sum sacerdot també coreà. Aida és una esclava etíop, raça que
destaca pel color fosc de la seva pell i l’esbeltesa del seu cos, però en
aquesta òpera li van donar el paper a una soprano blanca com la llet, amb un sobrepès
important; jo tampoc m’ho vaig creure.
Avui he vist Peggy Pickit
Ve El Rostro De Dios. Un dels personatges és una dona casada a la quarantena
d’anys. Al llarg de l’obra descobrim que no té fills i a més el marit diu que
no en pot tenir... però ella llueix un bombo de set mesos. Abans de començar la
peça ja ens han advertit d’aquesta incongruència, però han considerat que una
actriu ha de tenir el dret a continuar treballant per molt embarassada que
estigui. Ho entenc, però cada vegada que la dona parlava del tema dels fills i
li veia la panxa, em costava creure’m el que deia.
Acabo. Penso que el càsting
és molt important perquè aquest conveni (engany) entre intèrprets i espectadors
funcioni. La noia que a Pel Davant i Pel Darrera que es passa mitja obre en
calces i sostenidor ha “d’estar bona” i demano disculpes per l’expressió i l’Avar
de Molière no pot ser un play boy tipus David Niven, elegant amb el seu blazer
blau marí amb botons daurats.
Q
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada