FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE DE LA REINA ISABEL I

FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE DE LA REINA ISABEL I

(al Teatre Lliure)

          Fa 10 anys uns joves estudiants d’últim curs de l’Institut del Teatre van muntar una obra com a treball obligat de la carrera. Decidiren fer una obra èpica, al estil de Shakespeare (més o menys) i remenant per la història d’Espanya es van assabentar que Isabel I —dita La Católica— va morir d’un càncer d’úter i de seguida van veure que “ho havien” trobat. D’aquí ve el llarg nom de Feísima Enfermedad... perquè, siguem clars, una reina tan religiosa, mare de la hispanidad, i més coses, no s’hauria de morir d’una cosa lletja referida als baixos (la patata en llenguatge del poble).

          Així va néixer La Calórica, una companyia de referència al nostre país, que ha tocat infinitat de tecles. La última un clàssic d’Aristòfanes el maig de l’any passat. Com veieu no s’estan de res.

La Feísima és un repàs històric rigorós, potser agosarat i poc respectuós, però meticulós on van desfilant els personatges reials al final de vida d’Isabel, ja postrada al llit. L’autor (Joan Yago) amb la seva investigació fa aflorar punts que s’havien exagerat una miqueta, com el tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando. Hi ha un moment de la peça en que es veu que no era exactament així. Podem Comprovar l’amor que es tenia el matrimoni, pur i gens interessat per temes d’estat i territoris (?). Veurem el cardenal Cisneros, confessor i conseller de la reina, la filla Joana dita La Loca i el seu bellíssim marit Felip aka El Hermoso. Sentirem parlar dels regnes d’Espanya, Portugal, Nàpols, Flandes i també de l’altra Juana, La Beltraneja, pel que sembla un pibón.

          Em temo que Fernando del Pulgar, autor de Chrónica de los muy altos y esclarecidos reyes Cathólicos don Fernando y dona Ysabel, no estaria massa d’acord amb el fil històric dels de La Calórica, però aquest és el seu problema.

          La peça està plantejada amb ganes de conya extrema. El paper de la reina el fa un home, Aitor Galisteo-Rocher, que és el més alt amb diferència de la companyia, i el del rei Xavi Francés, que és el més baixet i es passa mitja obra encongit. De Cisneros en fa una dona, Carla Rovira, tot i que fa “algun extra”. Julia Truyol és una magnífica Joana i per acabar Esther López és la criada que sempre té al costat la reina. Quan apareix Felip la sala s’il·lumina de bell que és, ben vestit amb modals exquisits... Marc Rius és, sens dubte el Hermoso. Tots ha estat excel·lents sota la direcció d’Israel Solà que té tan la companyia per mà que sembla que funcioni sola.

          El vestuari i l’escenografia són d’Albert Pascual, que per cert és d’un poble enganxat al meu. Si a aquest saber fer l’unim a la bona il·luminació de Sam Lee, t’adones que ja poden fer amb efectes especials al cine, que no poden guanyar mai al que es fa ben fet damunt d’un escenari.

          Jo Feísima no la vaig veure quan la van estrenar al 2010, però ahir estava assegut al costat de coneguts que si l’havien vist i no paraven de descollonar-se de riure i compte que no és un slapstick ni una comèdia de enredo. Amb això vull dir que encara que l’hagueu vist, no deixeu de tornar-hi. Segur que us ho passareu tan bé com la primera vegada.

          Ara una reflexió: si els Calòrics van muntar això amb poc més de vint anys, com a companys de l’Institut del Teatre, m’agradaria saber i penso que seria just conèixer els noms dels professors que van tenir. Algú encara dubta que la formació és el futur? I que el pressupost que tenim a casa nostra per Cultura no arriba per anar enlloc? Si els polítics que avui ens manen haguessin tingut bons mestres, segurament avui no estaríem on estem, en mig d’enlloc.