DECADÈNCIA
(al Teatre de l'Aurora)
Steven Berkof és una mena de força de la
naturaleza, és d’aquelles persones que donen per a molt i fan les coses
generalmente bé. Com a dramaturg té un currículum envejable —Els Dolents de
Shakespeare, Com els Grecs, la propia Decadència… per citar peces que
hem vist a Catalunya—, però a més és actor de televisió, de cine —porta prop de
cent cinquanta pelis—, ha fet de guionista, productor i director i també d’assot
de polítics conservadors (que és tot un art). La Margaret Thatcher diuen que el
somiava.
Aquest cap de setmana a l’Aurora hem vist
Decadència, obra en que es carrega la “alta societat” anglesa i els
burgesos que escalaven a cops de colze per equiparar-s’hi, als anys 80’s; altra
cop l’entorn de la Thatcher.
Alguns afortunats aquesta peça ja l’havíem vist a
Igualada l’octubre del 2018 en un #dillunskabrota en versió lectura pels
mateixos actors d’avui: la Míriam Alamany i el Carles Martínez. Va ser una
prèvia, aquesta mena d’entrenament que fan els professionals per assajar davant
d’un públic atent. Us poso l’enllaç del que vaig escriure aquel dia: https://bit.ly/2vlkQDq i així no caldrà que
repeteixi conceptes. Tots els assistents vam quedar admirats, però avui
l’admiració ha sigut doble al veure l’obra en la seva plenitud: escenografia,
il·luminació, moviment escenic, vestuari, espai sonor… Ah, la màgia del teatre
quan es fa amb tots els ets i uts!
Segons ens ha fet saber la directora Montserrat
Balenyà, el copione el tenia ben guardat en un calaix esperant el día de despertar-lo. Ha valgut molt la pena. Rodejada d’un equip molt bo han sabut
convertir uns diàlegs volgudament estúpids i decadents, dits en vers amb unes
rimes carrinclones com de literatura “tot a cent”, plenes de grolleries que no
arriben ni a ser eròtiques. Un espectacle meravellós d’aquells que exigeixen
molt als intèrprets.
Per començar sorpren l’escenografia d’Alfons
Ferri i Laia Tubio, amb una mena de quadro immens penjat del sostre i inclinat
a favor del público on s’hi projecten pintures. Només aquest detall ja ens
sitúa en una casa de nivel econòmic o al restaurant de l’Hotel Savoy de
Londres. Molt bona la il·luminació de Sylvia Kuchinov que acaba de crear l’ambient
necessari junt amb el vestuari d’Albert Merino. Àlex Polls s’ha encarregat del
so escollint les músiques adequades a cada momento. Especialment fascinant ha
estat el momento en que la parella está a l’òpera veient The Fairy Queen
de Purcell utilitzant una butaca com a únic attrezzo. En cine un sopar
al Savoy el presentarien amb una taula molt ben parada, coberteria de plata,
maître, somelier… Aquí n’hi ha prou amb la narració del menú i explicant el que
mengen. Ens diuen els vins que beuen i com maltracten i menyspreuen al cambrer,
que per això és un ser inferior que está per servir-los. És la convenció entre
actors i espectadors; ells expliquen unes mentides i nosaltres ens les creiem i fins i tot "ho veiem" quan ho fan bé.
La peça és rodona i aquesta decadencia es
converteix en excel·lència perquè ha anat a parar en bones mans. La traducción de
Neus Bonilla i Carme Camacho molt ben treballada, i s’ha de tenir en compte que
gran part és en vers, unes rimes forçades que destaquen l’esnobisme de les dues
parelles. La dirección de Montserrat Balenyà ajudada per la Montse Colomé en el
moviment escènic ho ha acabat de quadrar.
Gran cap de setmana de teatre i un encert del
Teatre de l’Aurora per programar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada