LO NUESTRO

LO NUESTRO

(a la Sala FlyHard)

          Que els amics et recomanin obres de teatre és genial, sobre tot per a mi que ara, en ple hivern, em controlo molt i em guardo com d’escaldar-me d’agafar fred. S’ha acabat allò d’anar a totes les estrenes i fer ressenyes l’endemà mateix. He aprés (no sense esforç) a conviure amb allò que em dona pel sac.

          Aquest preàmbul ve perquè em van recomanar molt (potser massa) Lo Nuestro, la peça que s’està fent a la FlyHarad. Avui l’he vist i m’ha semblat una comèdia més o menys divertida, però no com per tirar coets. M’explico.

          Nit de Cap d’Any a casa dels Guererero–Fernández, un matrimoni de classe mitjana baixa amb dos fills entre els divuit i vint-i-pocs anys. Com diu el programa de mà, “una nit per fer balanç de l’any que acaba i demanar nous desitjos pel que comença”. La filla no acaba d’arribar i el pare es comença a posar nerviós i es posa a rajar que la nena, una vegada acabats els estudis ha fet un disbarat volent-se dedicar al teatre; hi esmerça una pila d’hores i no cobra, i... Finalment arriba i tot són alegries, però de mica en mica surten mals rotllos, que si el pare, que si el nen, que si...

          El text és d’Eu Manzanares i em sembla que com a peça teatral llarga és la seva òpera prima, i penso que per aquí ha fallat. M’ha donat la impressió que tenia moltes coses a dir i que les ha dit totes sense guardar-se’n ni una; penso que ha estat un error. Massa trames paral·leles han desdibuixat el drama que hi ha amagat a totes les comèdies.

          A la família, aquell dia 31 els han passat moltes coses, que han anat sortint al llarg de la nit. Massa coses i massa coincidències, algunes d’elles inversemblants. Massa records i massa cançons antigues, massa ballar i massa cantar a crits. Penso que retallar l’obra i deixar-la en una hora li hauria anat bé i hauria concentrat la dramatúrgia. La pirueta final m’ha semblat forçada i inversemblant.

          El públic que omplia la Fly ha rigut molt; jo no tant. El moment en que els dos fills cantaven una cançó i han incitat al públic que els acompanyessin picant de mans per sobre el cap m’ha semblat patètic. Això comença a ser una plaga.

          Mercè Vila Godoy l’ha dirigit i penso que ho ha fet prou bé amb el material que tenia a disposició. Els quatre intèrprets també han estat molt correctes. Una comèdia més que penso molt millorable aplicant aquella cosa que fa tanta por però que és molt útil: tisora.