DESPERTANDO A NED
(peli de Jirk Jones)
Algú és prou gran com per recordar les
pel·lícules que es feien als Ealing
Studios de Londres? Un lloc d’on van sortir obres com The man In The White
Suit (Alexander Mackendrick 1951) o The Tietfiel Thunderbolt
(Charles Chrichton 1953). Peces memorables fetes a la postguerra, d’un humor
blanc típicament anglès, per a tots els públics i que van crear escola. Doncs
acabo de veure una peli boníssima que m’ha recordat les obres d’aquella època: Waking
Ned, “Desperetando A Ned” en la versió doblada al castellà.
Dirigida per l’anglès Kirk Jones, l’acció està
situada al petit poble de Tulaigh Mhór ubicat en una petita illa d’Irlanda. És
una obra “de veïnat”, on tot passa a la localitat de 52 habitants, on dos amics
ja d’avançada edat s’assabenten que al poble hi ha tocat l’únic premi de la
Loteria Nacional Irlandesa (una mena de primitiva). Capficats planegen
descobrir al guanyador i ho fan, però resulta ser un home de la seva edat que
viu sol lluny del poble i que ells troben mort amb la butlleta als dits i la
tele encesa. De la impressió, un atac de cor l’ha fulminat. Avanço que això no
és un spoiler ja que passa als primers minuts de la peli.
A partir d’aquí el director i guionista desenvolupa
un seguit de situacions molt ben tramades en que aprofita per anar dibuixant el
perfil dels habitants del poble, passant per l’església (a Irlanda són molt
catòlics) i també pel pub (a Irlanda també són molt bevedors). Tot amanit amb
gags de categoria sense desmarxar-se ni un moment. Un cos d’intèrprets molt
ajustat, un càsting d’aquells que et dona la impressió que aquell paper només
el podia fer l’actor triat, i unes localitzacions, hauria de dir localització en
singular, que impressionen, especialment als mediterranis. Aquella verdor, els
turons suaus, l’absència d’arbres... un paisatge que als meridionals ens atrau;
no sé si ens agradaria per viure-hi sempre, però ens atrau.
És una gran pel·lícula menor i sé que això que
acabo de dir no sé si es menja amb cullera o forquilla. No és Doctor Zhivago,
no té cap mena de grandesa ni és èpica, no hi ha amors impossibles com a Anna Karènina
(avui tinc el dia rus), però és un bombó. Busqueu-la, no us la perdeu, de
veritat.
Q
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada