AQUEST PAÍS NODESCOBERT...

AQUEST PAÍS NO DESCOBERT QUE NO DEIXA TORNAR DE LES SEVES FRONTERES CAP DELS SEUS VIATGERS

(a la Beckett)

          Jo no soc massa de teatre testimonial  o com en vulgueu dir. Soc de text, des dels autors del Segle d’Or, Shakespeare, Goldoni, Molière i tota una llarga llista de contemporanis. M’agrada que m’expliquin històries, que me les expliquin bé i m’agrada creure-me-les.

                        Per això, quan vaig llegir que a la Beckett farien “Aquest País No Descobert...”, malgrat que la llarga frase és del meu admirat Shakespeare, vaig decidir que no l’aniria a veure, però fa més de cinquanta anys que visc en parella i la meva dona em va dir que li feia gràcia veure-la, o sigui que cap al Poble Nou. Les vegades que ella m’ha acompanyat a veure coses que li feien una gràcia relativa...

          Ara continuo dient que el teatre testimonial no és el meu, però reconec que la peça està molt bé, que entra bé i és entranyable; està ben muntada i ben interpretada. Alguna queixa? Doncs jo l’hauria retallat una mica, especialment el vídeo del metge —molt bé, però llarg—, però els que em coneixen saben que són una mica com aquell personatge del Tim Burton, Eduardo Manostijeras.

          El cas que ens planteja “l’experiment” me’l puc imaginar, només això, perquè el meu pare va morir molt feliç, de vell, als 95 anys; allò que en diem “on s’ha de signar”? En canvi el tema del càncer de pulmó el domino perquè en vaig tenir un fa vint i escaig d’anys —un moment en que quasi se’n morien tots—, amb la distinció de que jo me’n vaig sortir. Les vegades que m’he sentit dir allò de “la mala herba... Explico tot això perquè penso que la meva manera de veure l’obra podia estar condicionada, segurament ho va estar, per aquests dos fets.

          Anant a l’obra, penso que l’Àlex Rigola va ser murri en el plantejament; ja fa temps que va demostrar que es coneix l’ofici. El fet de posar a la filla, la filla de veritat davant del pare (fictici, perquè l’autèntic va morir de la malaltia) li ha donat a l’obra un to entre entranyable i veraç. L’Alba Pujol està perfecte, molt continguda, i en pocs moments s’emociona i li aflora alguna llàgrima, instants que crec que ens va passar a tots els espectadors. El Pep Cruz, molt solvent en el paper de pare. L’aspecte, l’edat i aquella veu que té el fan un personatge sòlid. Mai em cansaré de dir que el càsting és molt important. O sigui que molt bé!

          Nit de sorpresa per a mi, agraïment a la meva parella per “fer-m’hi” anar i tot rematat sopant al restaurant de la Beckett, un lloc magnífic on acabar la nit, els que ja som grans i no busquem més coses. No és Ca l’Isidre del carrer de Les Flors, però ho fan molt bé dins el seu nivell, i també tenen un personal amable, atent i ràpid. Dona gust ser ben atès i amb un somriure als llavis. I a sobre et trobes amb els actors i els hi pots dir el que penses de l’obra. Digueu-me que tinc gustos senzills, però jo així, soc feliç.