A HOUSE IN ASIA
(al Teatre de l'Escorxador de Lleida)
Últimament estic veient més teatre “minúscul” i de manipulació d’objetces
que mai, i compte! que quan dic minúscul no vull dir menor, perquè em refereixo
a peces de categoria: L’Avar (amb aixetes), La Máquina de la Soledad (amb andròmines
mil) i el d’avui (amb maquetes i soldadets de plàstic). I? Doncs jo que sóc de
text, m’hi estic enganxant. M’estic tornant “raro”? —que ningú malpensi—. No;
el que passa és que s’estan fent coses molt bones en aquesta línia.
A House in Asia ens parla d’una casa que es va construir a
Abbottabad, al Pakistan, de la qual després se’n va reproduir una d’exacte als
EEUU, i encara més tard una altra a Jordània. Tan maca era? No; el que passa és
que la primera és la que es va fer per amagar Bin Laden, la segona la va
construir el govern nord americà per entrenar a les forces especials Navy Seal una
vegada descoberta la original, i la tercera per fer-hi una peli —Zero Dark Thirty— el 2012. La operació
portava el nom de Geronimo, el cabdill apatxe que va fer anar de cul al setè de
cavalleria (ta tarà tà tà tara tà tà tarà tà taaà...)
A partir d’aquí els de la Agrupación
Sr. Serrano, s’han muntat una història molt particular que arrenca amb una
projecció tipus play station en la
qual els espectadors estem volant en un avió... que s’acaba estavellant contra
una de les torres bessones (setembre 2001). Continua amb reflexions que fa el
soldat que va matar el líder d’Al Qaeda (maig 2011). Està sol dins la seva pick up aparcada en un solitari pàrking.
Aquestes reflexions donen peu a recrear l’operació a base de miniatures
filmades i reproduïdes a la pantalla, talment com si juguessin amb soldadets de
plom (ara de plàstic), i com que vol ser una història de bons i dolents, a la
pantalla gran del fons del escenari si projecten imatges del setè de cavalleria
(bons) i els indis apatxes (dolents), i així podem veure l’Anthony Quinn amb
plomes al cap fent de Geronimo. També hi veiem Gregory Peck fent de capità Ahab
lluitan amb Moby Dick, la balena blanca (més bé i mal).
Ho he hagut de simplificar molt perquè la història és molt més complexa.
Està molt ben estructurada i convida a fer múltiples reflexions. El pes del joc
escènic està pràcticament suportat per miniatures situades damunt d’un escenari
gran on passa l’acció. Diferents càmeres van gravant l’acció que, moguts per
les mans dels tres actors-manipuladors desenvolupen les figuretes de plàstic.
Hi ha moments d’autèntic sang i fetge, amplificats per una música i efectes sonors
obsessius i eixordadors; tot molt efectiu. Una veu en off ens va relatant l’acció.
Alex Serrano, Pau Palacios i Albert Barberà s’hi ha lluit.
La sala 2 del Teatre de L’Escorxador de Lleida plena d’un públic
preferentment jove que ha aplaudit amb ganes —i els que ja no ho som, també—.
Aquest teatre, que dirigeix amb gran encert la Margarida Troguet, te una
programació molt atractiva i de qualitat. En un altre aspecte, val la pena
veure la restauració de l’antic acorador feta amb molt de rigor, respectant l’esperit
de les antigues instal·lacions municipals en la que conviuen una escola
bressol, un centre cívic, l’escola de teatre... Interessant l’anomenat Retaule
de l’Escorxador, de Frederic Amat que decora el vestíbul del teatre: una paret
plena de banyes d’animals i uns plafons representant les entranyes dels antics “inquilins”
de la casa. Val la pena la visita.
