ABANS QUE ES FACI FOSC

ABANS QUE ES FACI FOSC

(al Teatre Lliure)

Quan es rep una patacada, la vida es pot afrontar de varies maneres, bàsicament lamentant-se o amb afany de superació; sent negatiu o positiu. La protagonista de l’obra que hem vist avui a l’Espai Lliure és una dona valenta que s’encara al que li està passant: s’està quedant cega.

Vull dir, d’entrada, que és una obra curiosa, ja que sembla escrita per un científic, més que per un dramaturg, però Hattie Naylor és dramaturga, recordeu la magnífica Ivan I Els Gossos? Doncs sigui el que sigui l’encert és que funciona en els dos àmbits: ens dona una lliçó de vida i una mena de conferència sobre el cosmos, l’univers concebut com a un tot ordenat.

L’Anna és astrònoma i divulgadora científica. També és mare soltera d’una nena de sis anys i intentarà adaptar-se a la patacada (la ceguesa) pels seus propis mitjans. —Petita digressió: us podeu imaginar com us ho faríeu si us quedéssiu cecs?—.

L’obra, el text, és potent, però penso que l’encert principal ha estat com s’ha posat en escena, i aquí crec que el mèrit ha estat del director Pep Pla. S’ha jugat molt amb les projeccions videogràfiques, aquí molt justificades, ja que explicar “el cel” ple d’estels i anar al principi de tot, el Big Bang, només amb paraules possiblement hauria sigut pesat i poc entenedor. Les projeccions, un terra girant sobre el seu eix, evocant el continu moviment del cosmos, i uns canvis de llums i d’espai sonor ens transportava a diferents ambients: la cambra de la filla, la consulta de l’oculista, el planetari on treballa l’Anna... Felicitats a l’equip que ho ha fet possible: Joana Serra, Toni Ubach i Vicenç Vilaplana.

Però com sempre, l’important ha estat l’actuació de la protagonista, doncs al ser un monòleg, tota la responsabilitat recau en l’actor, en aquest cas actriu, per obra i gràcia del director ja que en l’original el prota és un home. Miriam Iscla ha fet un treball increïble com a científica, com a mare i com a dona que es troba cara a cara amb un problema molt important. L’hem vist com lluita per mantenir-se en el seu lloc de treball, com intenta obviar la compassió dels seus pares, com assaja fer l’entrepà de la seva filla mentre encara hi veu una mica tapant-se els ulls amb un antifaç i com final i ja fatalment ha de desplegar el seu bastó d’invident...

Aquesta noia, la Iscla un dia va prendre la determinació de deixar el grup en que estava per volar per si sola, i la va endevinar, doncs va trobar el seu niu en el drama.

Anava a dir que no us la perdéssiu, però al Grec només s’ha fet quatre dies, ahir l’últim. Per sort, per a vosaltres, el febrer de l’any vinent la podreu veure al Lliure. Aneu-hi, no sigueu rucs.

Ivan i els gossos

IVAN I ELS GOSSOS

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Quan m’expliquen una història, a la literatura, al cine o al teatre, i m’hi posen l’etiqueta “basat en fets reals”, no m’acostuma a fer ni fred ni calor. Si el relat és bo m’arriba i si és dolent no i se me’n fot de on ha sorgit la idea, però avui això no m’ha funcionat així. Avui la narració m’ha deixat fotut perquè era bona i a més real. Jo tinc néts de quatre anys i no podia deixar de pensar-hi a mida que l’obra avançava.

Rússia, Moscú, època Putin —atenció que no estem parlant de quan encara hi havia el règim de semi esclavatge dels serfs— un nen de quatre anys! se’n va de casa per no aguantar més la brutalitat del seu padrastre envers ell i la seva mare, incapaç de defensar-lo. Hi ho fa conscient perquè no fuig enmig d’una baralla o una pallissa, ho fa de nit, quan dormen, pren la jaqueta més gruixuda, els guants i una mica de menjar. Quatre anys!

En una escenografia pelada —no hi ha res més que un plàstic negre a terra que serveix per a tot— el Pol López ens ho explica en primera persona de la manera més natural del món. La foscor, les pudors, la brutícia... i la por. La trobada amb nens abandonats com ell que, inexplicablement tenen els ulls com buits, i  sembla que inflin globus, però el que tenen a la boca són bosses de plàstic i parlen d’una paraula estranya: “cola”... La trobada amb els gossos abandonats qui finalment seran la seva família...

Hattie Taylor ha composat una història que comença amb un relat senzill però esborronador, quan el protagonista ja és més gran,: Tots els diners s’havien acabat. I no hi havia res amb què comprar menjar. Les mares i els pares van intentar desfer-se de tot el que fos prescindible. Els gossos van ser el primer. Els feien pujar al cotxe, els portaven fins a l’altra banda de la ciutat i els deixaven allà. Però fins i tot així no hi havia diners, i van portar alguns nens fins a l’altra banda de la ciutat i els van deixar allà. Aleshores jo tenia quatre anys.

El Pol López, sota la direcció de Pau Carrió ha estat genial. El públic que omplia la sala de Gràcia l’ha gratificat amb una bona tanda d’aplaudiments. La única nota discordant ha sigut un carallot que s’ha passat la funció rient  amb fortes riallades com si estigués veient un vaudeville del Paco Martínez Soria (r.i.p.). N’hi ha que tenen la mateixa sensibilitat que el senyor Carlos Delgado, el Conseller de Turisme Balear, aquell que es cofa amb els collons dels cérvols que mata. El cabronàs ens ha donat la nit —el rialler, no el conseller— i perdoneu la rima.