ABANS QUE ES FACI FOSC

ABANS QUE ES FACI FOSC

(al Teatre Lliure)

Quan es rep una patacada, la vida es pot afrontar de varies maneres, bàsicament lamentant-se o amb afany de superació; sent negatiu o positiu. La protagonista de l’obra que hem vist avui a l’Espai Lliure és una dona valenta que s’encara al que li està passant: s’està quedant cega.

Vull dir, d’entrada, que és una obra curiosa, ja que sembla escrita per un científic, més que per un dramaturg, però Hattie Naylor és dramaturga, recordeu la magnífica Ivan I Els Gossos? Doncs sigui el que sigui l’encert és que funciona en els dos àmbits: ens dona una lliçó de vida i una mena de conferència sobre el cosmos, l’univers concebut com a un tot ordenat.

L’Anna és astrònoma i divulgadora científica. També és mare soltera d’una nena de sis anys i intentarà adaptar-se a la patacada (la ceguesa) pels seus propis mitjans. —Petita digressió: us podeu imaginar com us ho faríeu si us quedéssiu cecs?—.

L’obra, el text, és potent, però penso que l’encert principal ha estat com s’ha posat en escena, i aquí crec que el mèrit ha estat del director Pep Pla. S’ha jugat molt amb les projeccions videogràfiques, aquí molt justificades, ja que explicar “el cel” ple d’estels i anar al principi de tot, el Big Bang, només amb paraules possiblement hauria sigut pesat i poc entenedor. Les projeccions, un terra girant sobre el seu eix, evocant el continu moviment del cosmos, i uns canvis de llums i d’espai sonor ens transportava a diferents ambients: la cambra de la filla, la consulta de l’oculista, el planetari on treballa l’Anna... Felicitats a l’equip que ho ha fet possible: Joana Serra, Toni Ubach i Vicenç Vilaplana.

Però com sempre, l’important ha estat l’actuació de la protagonista, doncs al ser un monòleg, tota la responsabilitat recau en l’actor, en aquest cas actriu, per obra i gràcia del director ja que en l’original el prota és un home. Miriam Iscla ha fet un treball increïble com a científica, com a mare i com a dona que es troba cara a cara amb un problema molt important. L’hem vist com lluita per mantenir-se en el seu lloc de treball, com intenta obviar la compassió dels seus pares, com assaja fer l’entrepà de la seva filla mentre encara hi veu una mica tapant-se els ulls amb un antifaç i com final i ja fatalment ha de desplegar el seu bastó d’invident...

Aquesta noia, la Iscla un dia va prendre la determinació de deixar el grup en que estava per volar per si sola, i la va endevinar, doncs va trobar el seu niu en el drama.

Anava a dir que no us la perdéssiu, però al Grec només s’ha fet quatre dies, ahir l’últim. Per sort, per a vosaltres, el febrer de l’any vinent la podreu veure al Lliure. Aneu-hi, no sigueu rucs.