LEHMAN TRILOGY

LEHMAN TRILOGY

(al Teatre Lliure)

          Jo Lehman Trilogy l'havia de veure quan la van estrenar al Piccolo de Milà i per un problema (quan hi penso encara em fa ràbia) me la vaig perdre. Després la vaig recuperar en la versió magnífica que en va fer Roberto Romei a la Villarroel el juliol del 2016. Quan fa poc la van anunciar al Lliure me'n vaig malfiar; cert teatre "madrileny" em grinyola i no és perquè sigui independentista català, que sí ho sóc. A mi fora de La Abadia, La Casa De la Portera, Teatro De Barrio i així, em costa d'entrar-hi.

          Però... però. Vaig llegir algunes crítiques d'algunes persones que conec i fan ressenyes... i vaig pensar "perquè no?" i avui hi he anat. La meva àvia, dona sàvia, sempre deia "la primera idea és la bona": doncs tenia raó.

          Tinc l'edició de trilogia de Massini i me l'he llegit, i així com puc dir que Romei va entendre molt bé de què anava aquella història, Peris Mencheta l'ha banalitzat fins a extrems de jutjat de guàrdia. Jo he aguantat dues parts. A la tercera ja he marxat cap a casa, com en aquell acudit de l'Eugenio: "Tito, cap a Igualada". Crec que haver-ne vist dos terços em dona dret a criticar-la.

          Comença amb l'arribada del patriarca Lehman als EEUU, i que en els primers compassos de l'obra l'actor parli en un castellà imitant l'alemany (malament, amb diccions guturals inventades) ho puc admetre fins a un cert punt. Que aquesta característica es mantingui al llarg de l'espectacle m'ha semblat patètic. El director Peris Mencheta ha obligat als sis actors a fer també de músics, tocant diversos instruments, però dir tocar és caritat cristiana perquè crec que no estan capacitats, o déu no els va cridar per aquest camí, o... L'actor que tocava el banjo, ho fa als estats del sud de nordamèrica i el tanquen directament a la garjola, i així hem anat aguantant les músiques.

          L'obra no ha estat interpretada, ha estat cridada. Quan els actors actuen amb micròfons inal·làmbrics han de ser conscients del que porten tocant a la galta, i els tècnics de só també. La il·luminació, sense ser dolenta, ha abusat de focus directes i potents encarats al públic. Potser perquè fa poc dies m'han operat d'una cataracta, a mi m'han molestat molt.

          M'aturo perquè la tercera part no l'he vist i penso que aquesta mancaça m'obliga a fer una ressenya curta, però la conclusio és aquesta: a mi no m'ha agradat gens, se m'ha fet molt pesada per inconsistent.

Lehman Trilogy

LEHMAN TRILOGY

(a La Villarroel)

Avui, com a bon dia 1 de juliol ha sigut el meu primer dia del Festival Grec, i l'he endevinat, sense cap dubte; tenia grans esperances i s'han vist acomplertes. Lehman Trilogy és una obra d'Stefano Massini i els que vam veure les dues peces que a la tardor passada es van fer d'ell al LLiure —Crec en un sol Déu i Dona no reeducable— ja vam flipar perquè és un mestre del teatre documental i de denúncia, però la seva habilitat és escriure obres d'aquest tipus que t'empasses com si fossin de ficció, amb la intensitat d'un Shakespeare o la fluïdesa d'un Goldoni.

L'obra explica la història de la companyia Lehman Brothers, des de l'arribada el 1844 a Nova York de Henry Lehman, jueu alemany en busca de fortuna, fins a la caiguda del que va ser un dels bancs més grans del món, el 2008. Pràcticament els inventors del capitalisme i al final responsables de la crisi mundial actual. La peça original, una producció del Piccolo de Milà tenia tres parts: Tres Germans, Pares i Fills i L'Immortal, i una duració de quasi set hores i tretze actors en escena. Aquí el director Roberto Romei l'ha deixat a menys de la meitat de temps i l'ha posat en escena amb sis actors. S'ha de dir que ha fet una virgueria i tot i les retallades, l'obra ha quedat molt rodona i entenedora.

Massini escriu amb una tècnica interessantíssima i molt particular. Els personatges es van presentant ells mateixos i una vegada coneguts, interactuen, però gran part dels diàlegs se'ls fan ells, preguntant-se i responent-se. També utilitza moltes reiteracions quan plantegen les situacions. A cada arribada d'un germà, fins a tres, expliquen que són fills d'un jueu circuncidat de Rimpar, Alemanya, comerciant de bestiar, i a cada presentació d'un membre de la família utilitza les mateixes paraules, el mateix ritme i els mateixos silencis. Potser hi ha persones a les que aquest estil no els hi agrada, però a mi em fascina. També fa servir convencions, com quan es mor un personatge: es treu l'americana i la llença al terra; a continuació es descalça i treu els mitjons. Home descalç, home mort, però mai abandona l'escena; es queda per continuar interactuant amb els que han quedat.

L'escenografia és molt interessant i de gran economia. Una mena de grada modular que s'adapta a cada part de la història, cap més element excepte en la última part en que hi ha un sofà chester a mode de tron del president de la companyia. El vestuari senzill però hàbilment col·locat, canviant de roba senzilla i basta en la part dels immigrants, a més elaborada pels fills i moderna per l'últim de la saga. Una música molt ben escollida s'escoltava de fons en algunes parts de l'obra. El moviment escènic molt ben estudiat, diria que mil·limetrat com un ballet. En resum, senzillesa i efectivitat.

En quant al càsting, penso que Romei —si n'és el responsable— l'ha endevinat, doncs tots els personatges han funcionat amb precisió, com una màquina de cosir, i físicament clavaven molt bé el que representaven. per a mi ha sigut una gran nit de teatre, la Villarroel no massa plena, però els assistents hem premiat als actors amb forts i perllongats aplaudiments, merescuts.