Propera Parada

PROPERA PARADA

(al Microteatre Barcelona)

En l'últim post vaig explicar que el diumenge vaig anar al Microteatre Barcelona abans de tancar per vacances, i que hi vaig veure dues obres. La segona es titulava Propera Parada, una comèdia escrita per Silvestre García per a dos actors, noia i noi.

La mini-sala està decorada com un vagó de metro, i quan hi accedim els espectadors ja hi ha un xicot assegut, garrulo de Castefa, segons el programa de mà. Vestit amb un gust horrible: bermudes estampades, samarreta, calçat amb esportives barates i al cap una gorra tipus bèisbol; porta ulleres de sol, dins un vagó de metro. Sona el ding dong que indica que el metro arrenca i entra fent un salt per no perdre'l una noia jove, guapa, arreglada, segura d'ella mateixa, minifaldilla, tirant a pija... tipus tia bona. El xicot se la mira, agafa el mòbil i comença a teclejar enviant WhatsApp.

Al mateix temps el paio ha agafat unes cartulines que ens va mostrant al públic amb els missatges de Whats que es creua amb un company, una argúcia molt divertida. Els missatges són del tipus "acaba d'entrar un pivon...", contesta "està bona?". "Uauh". "Morena o rossa?", contesta "cabell negre". "No parlo d'això. Les celles, les celles. Color de la ceja color de la almeja", i així una estona fins que s'adonen que hi ha una bossa abandonada sota un dels seients. Fi del meu relat i canvi d'actituds dels protagonistes. Ja sabeu que no m'agrada fer spoilers.

La peça no és cap virgueria, però és enginyosa i funciona bé en un espai reduït i en el temps curt d'un micro. La direcció és de Javier López, la noia (el pivon) és la Laia Alberch i el garrulo Edu Tudela, tots bé en els seus papers.

Repeteixo el que ja vaig dir ahir. Bon ambient en el Microteatre Barcelona, el bar animat i a esperar al setembre que tornarà a funcionar. Jo m'escapo uns quants dies a un lloc on el teatre és molt important.

Vuelo 8551

VUELO 8551

(al Microteatre Barcelona)

L'agost està finalitzant, el que vol dir que aviat s'acabarà la sequera teatral. Aquest diumenge fins i tot han posat el cadenat els del Microteatre Barcelona, doncs els propers dies els dedicaran a preparar la rentrée per el proper mes de setembre. Aprofitant que aquest cap de setmana era l'últim, m'hi he deixat caure i he vist un parell de micros.

Vuelo 8551 és un curt de Dani Amor en clau de comèdia, de comèdia esbojarrada. Al entrar a la petita sala, els espectadors ens trobem amb dues files de seients separats per un passadís i les parets amb una decoració simulant finestretes, i uns cartells de prohibit fumar, cordar-se els cinturons.... Estem en un avió de línia, cosa que ja sospitàvem perquè l'entrada era un bitllet per volar a Hawaii. Ah, guai, anava dient l'hostesa mentre ens situava.

Abans de continuar, vull parlar del càsting, doncs hi ha obres en que la tria dels actors és més important que en altres, i aquí ho era perquè l'Alba Guilera és una actriu que deu ratllar el metre vuitanta, i a més de molt alta és molt guapa i, dit amb tot el respecte —em sabria molt de greu que se'm mal interpretés—, està molt bona. El seu oponent en l'obra és el mateix autor, Dani Amor, que no destaca per la seva altura, i amb aquests trets físics ja es crea un clima adequat a la comèdia: dona espectacular - tio desnerit. A mi, que ja sóc bastant gran, em recordà el duo que veia sovint al Paral·lel quan feia de policia militar, a finals dels cinquanta: Tania Doris i Luis Cuenca, amb la diferència que aquells eren espectacles amb molta "caspa" i aquest és molt fresc.

Torno a l'obra. Estem a punt d'arrencar el vol i es crea un problema a la cabina dels pilots i l'hostesa demana amb urgència si hi ha algú que sàpiga pilotar l'avió. Casualitat, però el desnerit resulta que és pilot, però li va passar que una vegada... Aterriza como puedas. I així durant els quinze minuts de l'obra, saltant d'acudit, a peli ja vista. No explico més per no fer spoilers, però si que diré que és una peça divertida, fresca, i que els dos intèrprets ho treballen molt bé mantenint un ritme trepidant marcat per Serapi Soler i Oriol Pérez que en són els directors.

Al carrer Bailèn 194 hi havia un ambient molt guapo, amb un munt de gent, jove i alguns no tant, entrant i sortint de les microsales. Barcelona, al mes d'agost, no és del tot una ciutat morta. Espero que quan engeguin temporada al setembre els vagi molt bé, de tot cor.

En Barbados

EN BARBADOS

(al Microteatre Barcelona)

A Barcelona veure teatre a l'agost no és impossible, però sí difícil perquè és un mes de quasi absolut ramadà. Poca cosa hi ha en cartell doncs la majoria de teatres estan tancats per vacances, tot i així un dels que restarà obert fins el dia 23 —després vacances fins a setembre— és el recentment inaugurat Microteatre de Barcelona, del carrer Bailén 194. Continuen oferint 10 obres curtes —5 en sessió capvespre i 5 en sessió golfa—a uns preus molt raonables: 4€ per funció. La entrada inclou un val de descompte per una consumició a la barra, consumició que et pots emportar a la sala.

Avui hi he vist En Barbados, de Joaquín Arias, una comèdia amb un títol que intencionadament presta a confusió, ja que no es tracte d'algú que estigui a la illa caribenya de Barbados sinó de dues lladelles (cabres, poll de pubis) que volen canviar d'aires i instal·lar-se a la barba d'un hipster i veure el sol, cansades d'estar a les fosques, presoneres entre el pèl púbic i les calces d'una noia. "Gràcies a Déu avui es practica molt el cunnilingus" li diu una paràsit a l'altra,  "i passar a la barba d'un xicot és fàcil".

Com us podeu imaginar tota la peça gira a l'entorn d'aquesta idea, però gràcies a que és obra micro, funciona sense problemes. La direcció és del mateix autor i les dues noies que fan de lladelles defensen el paper amb expressivitat. Penso que haurien de corregir que en alguns moments s'esvaloten i criden massa, i aleshores costa molt d'entendre-les. La sala és molt petita i possiblement no admeti tants decibels.

El passi al que jo he assistit pràcticament ple, només un tamboret lliure, i el públic ens ho hem passat bé. Preneu una jaqueta que l'aire condicionat va fort.

Pago con el diable

PAGO CON EL DIABLO

(al Microteatre Barcelona)

No se'n sortiran d'assassinar la cultura per molts fills de PPuta que ho intentin i molts ministres de capwert que s'hi esforcin: aquesta guerra la tenen perduda, com ho demostra la gent del teatre que es defensa a peu i cavall, reinventant-se sense parar, fent actuacions en terrats, menjadors de cases, al carrer... i de tan en tant una bona notícia: l'obertura d'un nou teatre com és el cas del Microteatre Barcelona del carrer Bailèn 194, a tocar de Gràcia. Benvinguts i llarga i estimulant vida!

Les peces curtes cada vegada tenen més adeptes, habitualment d'un públic jove i això a més crea nous espectadors que s'aficionaran i enganxaran al teatre —anava a escriure "al art de Talia", però queda cursi i antiquat—. Deixo de filosofar i vaig al gra, però abans us recomano que entreu a  la pàgina www.microteatrebarcelona.com i així veureu com funciona; per cert una pàgina molt guapa. Ahir, sortint del Antic Teatre, vaig fer truc i repicó, vaig acostar-m'hi i hi vaig veure dues obres. 4€ cada una i encara et regalen un val descompte si vols prendre alguna cosa al bar.

Pago con el diablo és una peça de terror, sí, sí, de por (fear, miedo). Entres en una de les sis petites sales i et trobes amb un noi i una noia, seient davant d'una tauleta il·luminats per una llum molt fluixa, intentant escoltar psicofonies d'un aparell electrònic. No se sent res i ella el comença a vacil·lar, que si això és un engany, que si m'has cobrat 30€ i a sobre encara voldràs lligar... El la vol calmar i li aconsella que no es passi, que els esperits estan dins l'habitació, que n'hi ha de bons, però també de dolents... Només diré que de sobte comencen a petar coses, a apagar-se la poca llum, a sentir-se sorolls... l'espectadora que tenia al costat i que no coneixia de res, cada vegada la tenia més arrapada a mi, i confesso amb llàgrimes als ulls que no ho feia per insinuar-se. Estava cagadeta, cagadeta.

Jo n'he vist uns quants de micros, però mai un amb tants efectes "especials": Ouijes que es mouen sense tocar-les, espelmes que s'encenen soles... No vull desvetllar res més, que va en contra de les meves creences. Jo, si fos de vosaltres hi aniria. Sergi Vizcaino és l'autor i el director i Sergi Cervera i Roser Ràfols actor i actriu. Bravo!