FALSESTUFF

FALSESTUFF

(al TNC)

          Fa força temps que uns quants periodistes es desfeien en elogis parlant de Miquel Iceta: animal polític, home de gran visió i fins i tot "florentí" li van arribar a dir. La crua realitat és que tenim un polític que balla (sí), però al so de la música que li toquen des de Madrid. Amb el duo Nao Albet i Marcel Borràs penso que passa cosa semblant, uns quants crítics els van deixar pels núvols: els joves que havien de renovar el teatre català... etc. Jo del que he vist només em va agradar Mammón, i molt però, al contrari d'Iceta, són molt joves i tenen futur. Fa anys que se'm va trencar la bola de vidre, però els veig...futur, suposo que se m'entén. Tot aquest rotllo ve per que penso que per promocionar-se s'ha de tenir veu, però sobretot altaveus, i els mencionats els han tingut. Anem al Falsestuff.

          Junt amb el programa de mà et donen una mena de full d'instruccions, com amb els mobles d'IKEA —sense clau allen— que no m'ha aportat res. El programa de mà ens adverteix que es parlarà en alemany, anglès, castellà, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès i català; ignoro si va l'últim de la llista, malgrat que l'ordre és alfabètic, per culpa del 155. Deunidó 11 llengües. "Sort" que la peça dura tres hores i les hi han pogut fer cabre totes, però la pregunta és perquè? A mi m'ha semblat pura pedanteria. L'obra està escrita per dos catalans, que hi fotia el rotllo en xinès; i en lituà, per citar-ne només dos?

          Al principi el tema m'ha interessat; les obres d'art salvades (o no) en un país devastat per la guerra, però a continuació penso que s'han fotut la pixa un lio i abans de la mitja part ens hem trobat en una mena de festa country en un poblat de cartró pedra tipus Esplugues City.

          Per ser una obra catalana, s'ha fet molt pesat estar pendent del sobretitulat, que tan aviat apareixia a la part alta, com a la part baixa o en recó, amb la qual cosa hem hagut de fer potents exercicis de cervicals.

          No puc continuar la ressenya perquè a la mitja part, només d'encendre els llums he tocat el dos, he agafat la moto i he anat cap a casa. Com deia la meva àvia, com a casa enlloc, suposo que se m'entén.

Mammón

MAMMÓN

(a l'Espai Lliure del Lliure de Montjuic)

Confesso que jo amb el tandem Albet-Borràs no hi connectava gens; les seves obres —tampoc n'he vist tantes—, m'avorrien, però avui les coses han començat a canviar. Potser ells han millorat, potser he millorat jo, potser hem millorat tots; enhorabona, pau i que duri, com deia la meva àvia.

Mammon és una obra esbojarrada i fins i tot sense cap ni peus, però te el seu punt, de veritat que el te. Al començament se m'ha fet una mica feixuga. Sóc dels que pensa com Gracián: lo bueno, si breve, dos veces bueno, i a mi aquesta part tan carregada de projeccions m'ha costat de passar. Tinc entès que encara era més llarga, però que amb bon criteri abans de l'estrena hi van aplicar tisora. Continuo pensant que els videos a escena ha de ser el més curts possible, com els militants del PP. A partir de l'abandonament de la tecnologia, penso que l'obra s'ha posat a caminar.

Arrel d'un viatge al proper orient, sorgeix la idea de crear una obra de teatre referida a Mammon, que a partir de l'edat mitjana personifica l'avarícia i la parella de creadors fan un viatge a Las Vegas per "arrodonir" la quantitat que els falta per posar l'obra en peu (ho estic simplificant molt).

A Las Vegas connecten amb un català expert en joc, anomenat Dylan Bravo que els introduirà en aquest món, tot i que el primer que introdueixen és ratlles i ratlles de cocaïna per nas. Els ensenya a jugar a casino, els fa entrar en timbes il·legals, cabarets, puti-clubs, sempre amb la bona intenció de fer pasta per tirar endavant un projecte cultural. Els presenta una noia, ballarina de barra que, a més de ser un bombó, és com un amulet que fa guanyar als seus acompanyants...

Com he dit l'obra és esbojarrada, a estones inconnexa; de vegades sembla que se'ls en vagi la olla, de vegades sembla que se'ls hi en va dues vegades, però el conjunt és divertit. A mi, apart de trobar l'arrencada llarga, m'hi ha sobrat el discurs moral del final a càrrec de Dylan Bravo, però ha estat curt. Hauria preferit un final més Reservoir Dogs. L'escenografia molt senzilla, però efectiva; dues plataformes mobibles han servit per a tot i això ajudat per una bona il·luminació ha fet que enyoréssim res mes.

Penso que les actuacions han estat bé totes, però dues persones s'han emportat la funció descaradament: El Manel Sans fent de Dylan Bravo i la Mima Riera fent de puta —puta no... ballarina, com rectificava ella—. Només heu de demanar al vostre déu dues coses, que no us topeu amb ell perquè us embolicarà, però embolicar, embolicar; i l'altra que no us topeu amb ella, perquè us enamorarà i no tothom està preparat per compartir la vida amb una puta —puta no... ballarina, com rectificava ella—. Està guapa que espernega i te un domini del cos que ja voldrien les noies del Bada Bing —el bar d'striperes que regentava la banda dels Soprano.

Estic content que m'hagi agradat, perquè només hi ha una cosa que m'agradi menys que fer una mala crítica: fer-la molt dolenta. Jo al teatre hi vaig amb ganes de passar-m'ho bé. Un últim apunt: no tinc clar que sigui bona idea, per moltes i bones que les tinguis, dirigir-se a un mateix, però només és una suposició. l'Espai Lliure pràcticament ple d'un públic que s'ho ha passat de conya i ha aplaudit amb ganes.

P.D. Com que s'ha fet palés que he quedat impressionat amb la Mima com a ballarina de barra, una petita il·lustració. Aquest tipus de ball no és un invent americà sinó anglès (mite'ls ells), i en diuen pole dance. En castellà també en diuen baile de caño. No sé el carallot que ho va batejar així, doncs donat les connotacions puterils, si algú s'equivoca i ho escriu amb dues "o", doncs ja hi som.