EL DECLIVE
(a la Villarroel)
Juliol del 2013, La
Villarroel, sessió golfa. El Loco Y La
Camisa, per a mi el descobriment de Nelson Valente, excel·lent i jove dramaturg
argentí. Octubre del 2018, cinc anys després en una altra sessió golfa a La
Villarroel el torno a trobar en una altra obra costumista "d'allà",
Buenos Aires: El Declive que ens
parla d'això... del declivi, d'aquesta pendent que, si no vigilem, quan ens fem
grans ens porta cap avall...
A l'escenari dues
dones, ja de certa edat, estan matant el temps. L'una li explica a l'altra que
el seu germà de 83 anys s'ha enamorat d'una companya de residència de 81 i que fins
i tot es volen casar...; que l'altra dia es va trobar amb un gos que semblava
que li parlés... Tot va mol lent, com si la relatora fes catúfols. De fons se
senten uns cops com si algú arreglés alguna cosa i seguidament apareixen els marits
de les dues dones. És una reunió de diumenge a la tarda, de cada diumenge a la
tarda, on les dues parelles sembla que s'expliquin sempre el mateix.
Els primers dos
terços de l'obra passen d'aquesta manera, o sigui sense passar res, amb
converses banals, possiblement repetides cada tarda de dia festiu, divertides a
vegades però carregades del "cansament" de les parelles que ja porten
molts anys de coneixença, matrimonis gastats pel costum, la rutina i fins i tot
el desamor, fent-se retrets, queixant-se de tonteries, fins que per una banalitat
un d'ells explota i surt tot el que estava amagat, soterrat molt endins. Al principi
Valente, molt hàbilment, ens mostra un ambient quasi pla on el temps passa lentament
per un camí que segurament es repeteix cada diumenge a la tarda... fins a
l'explosió. Una història mínima que de mínima no en te res.
L'escenografia, la
il·luminació, el vestuari... són molt simples; tot passa a la cuina-menjador
d'una casa de classe mitjana en un avorrit diumenge prenent cafè. Cap recurs
extern, cap efecte per potenciar l'obra —segurament l'espatllaria—; tot es defensa
amb les actuacions, boníssimes per cert, dels quatre actors de la Compañía
Banfiel Teatro Ensemnle de Buenos Aires, molt ben dirigits pel mateix Valente.
No em puc estar d'anomenar el quartet interpretatiu: Enrique Amido, Cristina
Pachi Molloy, Carlos Rosas i Lide Uranga que, segons el dossier de premsa,
també tenen responsabilitats en el muntatge de l'obra.
Nit d'estrena, i malgrat
ser una sessió golfa (quasi de mitjanit) pont de Tots Sants i una nit de llamps
i trons de Halloween de peli americana, la Villarroel pràcticament plena. Al
sortir, prenent una copa de cava, tothom comentava el be que ens ho havíem
passat i reflexionant que nosaltres no volem ser així quan siguem grans.
Nosaltres volem ser feliços, què cony! Aneu-hi i controleu la cartellera, que
hi ha dies que la fan golfa i altres no.
