PASIONARIA
(al Teatre Lliure)
Penso que Marcos
Morau és un dels grans innovadors de la dansa contemporània, al menys al nostre
país; no crec que ningú en dubti. Jo fins i tot diria que és un geni que
possiblement ha renovat amb les seves idees el panorama del ball europeu. Dit
això, anem al que avui ens ocupa: Pasionaria, el seu nou espectacle vist al
Grec Festival.
Avanço la
meva opinió: jo m'he avorrit, i ara intentaré explicar el perquè. Com a
espectacle m'ha semblat monòton, repetitiu i poc clar. Tècnicament perfecte,
però això a una companyia d'aquesta categoria és com el valor del soldat que
entra a la caserna i li omplen la fitxa. Valor:
se le supone.
I doncs? Per
començar l'escenografia de Marc Glaenzel: impactant, però llunyana. Aquella
mena de tela mosquitera que separava el públic dels actors m'ha donat una
fredor i llunyania que segurament era buscada, però que a mi m'ha distanciat del
que passava damunt l'escenari perquè mig m'esborrava les imatges
Amb la
il·luminació de Bernat Jansà m'ha passat cosa semblant: fosca, plana —amb clara intenció que fos així, segurament—, amb
pocs matisos, i això, al menys a mi, m'ha perjudicat la comprensió del relat...
si és que hi havia res a comprendre, que segons el programa de mà, sí.
"Parlem
sobre un món imaginari i potser podrem reflexionar amb una certa distància
sobre el planeta en que vivim. Morau ens planteja la visió d'un planeta que
podria ser el nostre, habitat per homes i dones iguals als que avui omplen el
planeta Terra. Només hi ha una petita diferència: els habitants de Pasionaria
són com els humans però no experimentes sentiments i es comporten, per tant,
com si fossin màquines", diu el programa.
Confesso que
em deu faltar alguna connexió neuronal, però tot això que s'explica en el
fulletó jo no ho he vist, i potser per culpa meva, per aquesta mancança, he
trobat l'espectacle tediós, però repeteixo, en quant a execució diria que
ratlla la perfecció. Aquesta dansa que anomenen kova, precisa, exigent (suposo), de moviments sincopats quasi epilèptics,
robòtics, és realment seductora, lluny del pas-a-deux
de fa molts anys que ja tenim més vist que la Arrimadas, però m'ha faltat que
em fessin entendre una història i que m'arribés.
La Puigserver
del Lliure plena a vessar d'un públic enardit, en part, i força fred l'altra.
Hi havia col·loqui i molt gent s'ha quedat. Jo no, tenia taula reservada per
sopar amb uns amics.
