PASIONARIA

PASIONARIA

(al Teatre Lliure)

          Penso que Marcos Morau és un dels grans innovadors de la dansa contemporània, al menys al nostre país; no crec que ningú en dubti. Jo fins i tot diria que és un geni que possiblement ha renovat amb les seves idees el panorama del ball europeu. Dit això, anem al que avui ens ocupa: Pasionaria, el seu nou espectacle vist al Grec Festival.

          Avanço la meva opinió: jo m'he avorrit, i ara intentaré explicar el perquè. Com a espectacle m'ha semblat monòton, repetitiu i poc clar. Tècnicament perfecte, però això a una companyia d'aquesta categoria és com el valor del soldat que entra a la caserna i li omplen la fitxa. Valor: se le supone.

          I doncs? Per començar l'escenografia de Marc Glaenzel: impactant, però llunyana. Aquella mena de tela mosquitera que separava el públic dels actors m'ha donat una fredor i llunyania que segurament era buscada, però que a mi m'ha distanciat del que passava damunt l'escenari perquè mig m'esborrava les imatges

          Amb la il·luminació de Bernat Jansà m'ha passat cosa semblant: fosca, plana —amb clara intenció que fos així, segurament—,  amb pocs matisos, i això, al menys a mi, m'ha perjudicat la comprensió del relat... si és que hi havia res a comprendre, que segons el programa de mà, sí.

          "Parlem sobre un món imaginari i potser podrem reflexionar amb una certa distància sobre el planeta en que vivim. Morau ens planteja la visió d'un planeta que podria ser el nostre, habitat per homes i dones iguals als que avui omplen el planeta Terra. Només hi ha una petita diferència: els habitants de Pasionaria són com els humans però no experimentes sentiments i es comporten, per tant, com si fossin màquines", diu el programa.

          Confesso que em deu faltar alguna connexió neuronal, però tot això que s'explica en el fulletó jo no ho he vist, i potser per culpa meva, per aquesta mancança, he trobat l'espectacle tediós, però repeteixo, en quant a execució diria que ratlla la perfecció. Aquesta dansa que anomenen kova, precisa, exigent (suposo), de moviments sincopats quasi epilèptics, robòtics, és realment seductora, lluny del pas-a-deux de fa molts anys que ja tenim més vist que la Arrimadas, però m'ha faltat que em fessin entendre una història i que m'arribés.

          La Puigserver del Lliure plena a vessar d'un públic enardit, en part, i força fred l'altra. Hi havia col·loqui i molt gent s'ha quedat. Jo no, tenia taula reservada per sopar amb uns amics.

Vorònia

VORÒNIA

(al Teatre Grec)

Perquè Vorònia? Senzillament perquè és el nom d'una sima, sembla que la més profunda del món, que no es pot acabar d'explorar perquè la calor és insuportable: un infern, i com que Marcos Morau ens volia parlar del mal, la metàfora de l'avern li va clavada. I...? Penso que no cal buscar-li més voltes. El creador —i Morau ho és i important— s'ha de muntar la seva pel·lícula per tirar endavant un espectacle i te tot el dret a fer volar la imaginació per tal d'avançar. Amb això vull dir que així com en teatre de text el més normal és entendre la trama a partir d'escoltar el que diuen, i sovint el que callen els actors, en el cas de la dansa —i la contemporània més— es fa difícil esbrinar el que ens volen comunicar, i el més important és si ens emociona o no ens emociona.

Arribats a aquest punt diré que a mi l'espectacle m'ha arribat i molt. També vull dir que jo no el classificaria "només" com a dansa; és molt més. És un espectacle teatral on hi intervenen quasi totes les disciplines — i penso que aquí és on destaca aquest jove talent—, ballarins, actors, un cantant d'òpera, gossos, a més de molt altres "efectes": llums, música clàssica i moderna, sorolls, olors... i segur que em deixo coses.

 Per començar l'escenografia —signada per la mateixa Veronal— és força particular, senzilla, però espectacular, una estructura rectangular tapada per unes cortines, darrere de les quals hi haurà de tot —un quiròfan, un muntacàrregues que possiblement baixi al infern i pugi al cel...—; naturalment inclou la paret posterior de pedra i el bosc de sobre. Comença la funció abans de l'hora amb un equip de neteja que frega el terra, tots blancs menys un nen que roman estàtic al mig de l'escenari vestit negre. Marxa l'equip de neteja i el nen desapareix entre flames per la cortina posterior (efecte de llum impressionant). A continuació un equip mèdic assisteix a un part; el del nen? L'esperança d'un futur home bo entre la maldat? Mireu, en aquesta obra es pot especular fins i tot en quatre dimensions, o sigui que no em feu massa cas, només en el que diré a continuació: és impressionant. A partir d'aquí deixeu-vos portar cap a on us enviïn els vostres sentiments.

Els vuit ballarins sembla que pertanyin a una raça apart. Quin control del cos! Quin rigor, quina coordinació... Sí, ja sé que per ballar el Llac dels Cignes es necessita de les mateixes qualitats, però perquè ens sorprenen tant les coreografies de Morau? Suposo perquè són trencadores i a la vegada fascinants. Els actors que hi intervenen també es mouen com un cos de dansa formant un conjunt de la que de vegades en sobresurt la potent veu del tenor Antoni Comas. Suposo que a aquestes altures de la crítica ja heu descobert  que a mi l'obra em va magnetitzar

Per acabar haig de fer menció al disseny de so, de Marcelo Lastra, on hi ha cabut de tot: sorolls, Verdi, Wagner... i la il·luminació d'Albert Faura, espectacular; hi ha hagut un moment que m'ha semblat que es calava foc al Grec.

L'amfiteatre quasi ple, només les dues llenques de pitjor visió dels laterals buides. Al acabar una gran ovació, i per comentaris a la sortida sóc conscient de que no a tothom li va convèncer, però fins i tot aquests es treien el barret davant la creativitat d'aquest vailet valencià que fa deu anys va pujar a Catalunya per estudiar al institut del Teatre. Cap defecte? Bé, jo que sóc independentista hauria posat els sobretítols en català.