EL PAN Y LA SAL
(al Teatre Lliure)
Nos negaron el pan y la sal diu
una testimoni en el judici del febrer del 2012 contra Baltasar Garzón, el de la
memòria històrica, quan els malnascuts de Manos
Limpias van intentar empaperar-lo.
Estem davant d'una
obra de teatre del tipus documental, una obra que ens arriba de Madrid, des del
Teatro de Barrio, companyia que
sortosament ens visita cada any i així hem pogut gaudir de peces com Ruz-Bárcenas,
El Rey, Masacre...
És un tipus de
teatre molt interessant, testimonial amb un valor afegit: en el text de Raúl
Quirós no hi ha ni una coma, un adjectiu o un adverbi de ficció; les paraules
són còpia exacte de les actes del judici, i això encara n'augmenta el valor. És
escruixidor sentir les paraules d'una persona de setanta i molts anys que va
descobrir que possiblement té una germana robada al néixer, amb la mare afusellada
després del part i llençada a una fosa comuna en alguna *cuneta perduda de la
geografia espanyola. Fins aquí els fets denunciats.
Com a peça teatral,
Beatriz San Juan ha dissenyat un espai escènic auster només amb taules i
cadires. El president del tribunal al mig d'esquena al públic, una filera a
cada banda per l'acusació i la defensa, i al front la taula on declaren els
testimonis. El lateral i fons del escenari empaperat amb centenars de fotos
dels desapareguts. Sobri i més que suficient per explícit.
És una obra en que el director Andrés Lima, molt encertadament, no deixa destacar als actors; els rols demanen no fer-ho en el cas d'advocats i
jutges, tot i ser primeres espases de la professió. Només poden emocionar els intèrprets que fan de testimoni per les coses que expliquen i el calvari que han passat i
encara passen.
La Sala Puigserver
del Lliure de Montjuic plena a vessar amb afegit de última hora de fileres
suplementàries al escenari. Aplaudiments inacabables dedicats als intèrprets i
a les fotografies dels desapareguts. Gran nit de teatre documental i necessari,
i de vergonya pels governants que miren cap a una altra banda i fan veure que
aquest no és un problema que preocupi a les persones. Es veu que a les persones
"el que ens preocupa" és que un actor es cagui en déu.
* Espanya té un
lloc preeminent de deshonor en el espantós rànking de desapareguts enterrats en foses comunes,
sense discriminació per categories: Federico García Lorca n'és un d'ells. El
segon país després de Cambodja. Cap govern, sigui de dretes o de suposades esquerres
ha tingut el valor d'afrontar aquesta realitat. Quina vergonya!
