Buenos Aires

BUENOS AIRES

(a la Sala Beckett)

De vegades vas al teatre sense tenir cap referències de l’obra que vas a veure; només saps qui és l’autor, o el director, o algun actor... Avui he anat a la Beckett perquè feien una sessió del Cicle Accent Obskené, que val la pena seguir, i per l’autor de l’obra, Rafael Spregelburd, tot i que no és la primera vegada que em deixa en fora de joc (té nassos que utilitzi imatges de futbol, jo que no hi he anat mai).

Buenos Aires és, com a mínim, una obra curiosa. Segons el programa de mà va de quatre persones que es refugien en una casa que ni tan sols és seva i intenten crear una família, fer-se milionaris, començar de nou, triomfar... L’un és professor de física, l’altra una agent immobiliària, la tercera una futura pintora i el quart un gal·lès que vol estafar la NASA. Doncs sí, en principi és això, però a mida que l’obra avança et fas a la idea —al menys en el meu cas— que no tens idea del que passa, però que t’ho estàs passant bé, molt bé.

El senyor Spregelburd ja ho té això. Recordeu La Tossuderia, del Grec 2011? Doncs això, peces que després de veure-les costa molt d’explicar el que ha passat, de la mateixa manera que costa d’explicar perquè t’han agradat.

L’obra d’avui té una molt bona posada en escena i una direcció de Ricard Soler fantàstica. Tots els actors han estat a l’altura, però hi ha un paper que és un bombó: la noia que no és cap personatge però que fa de traductora. Sí, perquè l’obra necessita traducció, perquè és trilingüe (?) i l’actriu Berta Reixach és l’encarregada d’aquesta feina i a fe que la fa bé; tota una lliçó d’expressió corporal. Es passa la funció asseguda en un tamboret alt davant del micròfon en un lateral de l’escenari i era impossible treure-li els ulls del damunt, també per guapa, però especialment pel bé que ho feia. Gran idea aquesta de que un actor ens hagi d’explicar el que diuen els personatges.

Poca gent avui a la Beckett, llàstima. Potser feien pilota.

Tot

TOT

(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

El Teatre de la Aurora d’Igualada és una sala petita, poc més de cent seients, que pertany al que en podríem dir l’off Brodway de Barcelona. Utilitza el local, remodelat, d’una antiga cooperativa: l’Econòmica, fundada al 1904, una cooperativa obrera on els socis hi compraven queviures. Per aquest motiu molta gent (en aquella època hi havia força analfabets funcionals) en deia la “comprativa”. Acabat l’apunt històric, parlem del que s’hi ha vist avui.

Tot, de Rafael Spregelburd, és un encàrrec de la Shaubüne de Berlín per commemorar la caiguda del mur. Crec que l’adaptació i versió catalana es va estrenar a Temporada Alta i després va passar pel Lliure, però jo no n’estic segur.

És una obra que en part es podria catalogar com a teatre del absurd, però va més enllà. Està estructurada en tres parts ben diferenciades i en cada segment es planteja preguntes diferents: perquè els estats es converteixen en burocràcia? Perquè l’art es converteix en negoci? Perquè totes les religions en converteixen en superstició?

Una veu en off ens va conduint en cada tema, un recurs que està molt ben utilitzat. El text és molt bo, tot i que sembla que ha estat força manipulat per adaptar-lo a la nostra idiosincràsia. Els actors de la Mentidera Teatre ho han fet molt bé, amb una posada en escena senzilla, però efectiva. El teatre i el bolo de fi de setmana tampoc donen per a més.

Poc públic. Aquesta nit a Igualada se’t glaçava fins i tot l’enteniment i la gent d’ordre no ha sortit de casa.

LA TOSSUDERIA

(Festival Grec, Lliure de Montjuic)

     La Tossuderia és una obra del argentí  Rafael Spregel-burd que forma part de la seva Taula dels pecats capitals, en aquest cas la ira. Com que no sé quin adjectiu posar-li, diré que és una obra curiosa, en el sentit de rara.

     El plantejament és interessant, ja que el que passa, passa tres vegades; es repeteix però des de diferents punts de vista i en llocs diferents. Una projecció de la hora, les 17:00, ens indica l’inici de cada acte, el primer dins la sala de la casa, el segon a la cambra de la filla malalta(?) i el tercer a l’exterior.

     L’acció se situa al final de la Guerra Civil española, en un lloc de València, i jo em pregunto: perquè la major part de la obra és parlada en francés? però també en català-valencià, en castellà i una petita part en anglès… misteri.

     No és la primera vegada que em passa que les meves neurones están de ramadà, que suposo és el que em va pasar ahir ja que no vaig entendre res; vaig trobar tot el muntatge molt interessant, però no vaig tocar pilota. La escenografía, amb el moviment de tota la casa era fantástica, la il·luminació adequada, potser tirant a una mica fosca, les projeccions notables, però no us puc explicar res perquè vaig sortir del teatre verge, immaculat.

     Penso que la dirección de Marcial di Fonzo Bo (Picasso penós en la peli de Woody Allen Midnight in Paris) va ser bona i els actors ho van fer bé, però, cony, no us sé explicar de que anava. Un altra di aja m’esforçaré més.