Escenas de la Vida Conyugal

ESCENAS DE LA VIDA CONYUGAL

(al Teatre Tívoli)

Bergman va escriur i filmar Escenes d'un Matrimoni primer com a mini sèrie per a la televisió, més tard com a pel·lícula i finalment ell mateix en va fer l'adaptació teatral. Bergman era un treballador incansable, un autèntic estajanovista. Al teatre jo n'he vist dues adaptacions: una a la Petita del TNC amb Mònica López i Francesc Orella, dirigida per Marta Angelat, em sembla al 2010, i l'altra la d'avui al Tívoli. De la primera no me'n recordo massa, però diria que hi ha bona diferència entre l'una i l'altra. Anem a la d'avui.

És una versió cent per cent argentina que ha vingut de l'altra banda de l'Atlàntic molt rodada per diferents capitals sud americanes. la direcció és de Norma Aleandro i el matrimoni format per Juan i Mariana l'interpreten Ricardo Darín i Érica Rivas. Al llarg de l'obra els protagonistes fan un repàs a la seva vida en parella, arrencant quan ja fa quinze o divuit anys que estan casats i tenen dues filles adolescents.

El plantejament pateix, pel meu gust, de ser massa explícit. A cada "capítol" s'apaguen els llums —moment que el públic aprofita per aplaudir, cosa que a mi particularment em molesta una miqueta trencar l'obra amb aplaudiments—, apareix un dels protagonistes sota un focus i proporciona un títol a la següent "escena" (de la vida conjugal) i ens situa en l'època, aclarint si han passat uns dies o uns anys. A mi, personalment, m'hauria agradat més anar descobrint quina situació abordaríem sense que m'ho donessin tan mastegat; m'he sentit una mica tractat com un aprenent d'espectador. Una altra cosa que no m'ha convençut és que s'han banalitzat algunes situacions, potser masses, tirant l'obra cap a comèdia, buscant les rialles fàcils del públic, cosa que han aconseguit abastament.

Dit el que no m'ha convençut massa, penso que Darín i Rivas tenen molt bona química; són convincents i penso que molt bons actors, actuant amb naturalitat i gestionant molt bé el valor afegit —que a Barcelona ho és— del seu accent porteño, molt mesurat perquè a ningú se li escapi res. La escenografia era molt senzilla, així com la il·luminació. Molt interessant la música original de Diego Savoretti que confesso no sé qui és.

El Tívoli ple com un ou de públic fidel. Sempre que he vist a Ricardo Darín a Barcelona l'he vist omplir el teatre. Penso que érs una ciutat que se l'estima i ell ho sap. Diria que tothom ha sortit molt satisfet.

Yerma

YERMA

(al Teatre Tívoli)

L'última vegada que vaig veure un espectacle dirigit per Miguel Narros va ser l'any 2009, al Festival de Almagro, on va presentar a la Antigua Universidad una Fedra flamenca que ens va deixar a tots bocabadats. Vaig parlar amb ell per felicitar-lo —s'allotjava al mateix hotel que jo— i ja el vaig trobar vellet. El passat juny ens va deixar. Jo de Narros en recordo sempre espectacles de gran qualitat —tampoc n'he vist tants —, tenia una mà especial per donar-els-hi gruix, i en canvi el d'avui l'he trobar una mica "prim".

De Federico García Lorca que es pot dir... Si els fills de puta covards dels franquistes no l'haguessin assassinat, avui segurament que podríem parlar del dramaturg més gran de la història universal. Tenia nas per atacar els problemes, tenia idees i una cosa que te poca gent: era un gran poeta i amania les seves dramatúrgies amb unes imatges i unes coplas i versos que enamoraven i enamoren. Gràcies falangistes de merda!

Tornem a la Yerma d'avui abans que m'emprenyi i digui disbarats. El tema és conegut. A l'andalusia rural del primer terç del segle XX, una noia jove i maca que han casat amb un home més gran que ella, ho accepta com a natural i la única il·lusió que l'empeny cap a la felicitat és esperar un fill... que no arriba.

El text és brillant, cosa que no el fa fàcil de representar perquè demana excel·lència i és aquí on reprenc el tema de l'edat de Narros: estava gran quan va muntar l'obra, o els actors s'han quedat orfes de director i això s'ha notat? No ho sabria dir perquè quan la van estrenar jo no hi era. El cert és que pel meu gust l'espectacle no ha petat rodó, o per dir-ho amb altres paraules n'esperava més. Ningú ho ha fet malament —a excepció de la noia que ha cantat a la romeria, que no tenia el dia, i perdoneu la rima— però ha faltat trempera, i no de la matinera, sinó de la verdadera.

L'escenografia per a segons quins quadros molt bé —les escenes d'aire lliure, als rentadors de roba— però en les més íntimes —a dins de casa— a tot escenari ho he trobat excessiu hi restava intimitat. La música, ah la música: ni més ni menys que d'Enrique Morente, o sigui, marca de la casa. Bon vestuari.

I això és tot. Ho torno a repetir, n'esperava més. El Tívoli amb una mica més de mitja platea, aquest teatre és molt gran, i el públic una mica heterogeni. A uns ximples se'ls ha acudit de portar un nen de poc més de tres anys i uns altres devien estrenar mòbil d'aquests intel·ligents —més que ells segur— i no han sabut ni com posar-lo mut ni com fer que deixés de sonar quan estaven a mitja representació, Fabulós!

Campanades de Boda

CAMPANADES DE BODA

(al Teatre Tívoli)

Per començar vull aclarir que jo sóc un seguidor de La Cubana; m’agrada el que fan, em diverteix. Dit això, anem al que avui he vist.

Els Rius són una família molt de casa nostra que regenten una de les més grans floristeries de Barcelona gràcies al esforç que hi han posat des dels avis fins a la tercera generació actual. La nena se’n volia anar a viure amb el xicot, que és indi, però la família la obliga a casar-se per allò de guardar les formes. Com que el xicot està a la Índia, ho faran per videoconferència. A més, han ampliat tant la llista de convidats, “coneixem a tanta gent”, que no caben al palauet que tenien contractat i a última hora només troben un local prou capaç: el Teatre Tívoli. Naturalment els espectadors som aquests convidats... i ja estem en ple territori Cubana.

L’obra té dues parts ben diferenciades (encara que sense entreacte); la primera passa a la casa dels Rius i és com més teatre, amb quarta paret inclosa. És divertida, però la més fluixa, menys Cubana, amb diàlegs molt cridaners. Té la seva justificació perquè va presentant els personatges, qui són i com són.

A la segona, ja estem a la boda i ho estripen tot. El primer que cau és la quarta paret (els fa nosa a La Cubana) i comença la interacció amb el públic amb anades amunt i avall, repartiment de vestuari i aquí la obra es torna molt divertida i embogida. Ens hem fet un tip de riure, que és una cosa saníssima que recomanen tots els metges amb dos dits de front

La posada en escena és potentíssima, amb un video molt colorista (una part de la boda es celebrava a la Índia), vestuari de boda-cutre, escenari i pati de butaques cobert de flors... No sé si és correcte dir “bona direcció i actuacions”. El que si puc assegurar és que a Federico Fellini li hauria encantat.

El Tívoli ple i tothom sortia comentant el bé que s’ho havia passat, mentre tornàvem les pameles que ens havien deixat.