17 de maig 2011

REFLEXIÓ





          Quan temps fa que no heu fet lliscar pedres per damunt de l’aigua? Suposo que sabeu a que em refereixo: escollir uns cò-dols de riera ben llisos i el més plans possible, aixafats com si els hagués passat una piconadora pel damunt, però amb els cantells sense angles, ben arrodonits. Buscar un estany o un llac d’aigües quietes, fins i tot el rabeig d’un riu i disposar-se a fruir d’un joc màgic.
          Perquè la pedra faci un bona galopada cal prendre-la suaument entre els dits polze i índex per la part prima, ajupir-se i a la vegada inclinar-se lleugerament cap al cantó de la mà que s’utilitza, agafar embranzida endarrerint el braç i llençar el còdol amb força, procurant que no es capbussi, sinó que, buscant l’angle adequat, planegi per damunt l’aigua a fi de que faci quants més bots millor.
          Una vegada, quan era petit, en un llac de la Vall d’Aran vaig aconseguir sis rebots abans que el palet s’enfonsés; mai més he arribat tan amunt. Ahir ho vaig provar i no vaig passar de quatre. M’he fet gran, o he crescut massa, o el reuma m’impedeix ajupir-me buscant l’angle exacte. Alguna explicació hi ha d’haver... o és que les pedres ja no son  com abans?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada