Cels

CELS

(a la Biblioteca de Catalunya)

Un altra Wajdi Mouawad, aquesta vegada Cels, la última de les peces de la seva tetralogia Le Sang des Promesses, que tan de nom —amb justícia— li han donat. Cels és una mena de thriller on un grup reduït d'analistes (espies?) isolats en un lloc secret, escolten i intenten desencriptar milers de converses de tot el món que creuen el cel, en busca i prevenció d'atacs terroristes. El suïcidi d'un d'aquests observadors deixa perplex a la resta de l'equip que al intentar esbrinar perquè s'ha llevat la vida descobreixen que estaven seguint una pista equivocada.

Penso que aquesta és l'obra, de les que conec, més desmesurada de l'autor, amb una pila —potser un excés— d'elements que la fan complexa i una mica desproporcionada. També crec que —tot i tenir un discurs molt ben travat— es passa un xic fent expressar als personatges amb monòlegs molt llargs.

La posada en escena és molt interessant, amb un espai central on treballen els analistes, amb ordinadors i altres aparells tecnològics, i al marge d'aquest centre uns espais individuals —les cambres— on dormen, parlen amb les seves famílies —estan isolats— o pateixen els seus problemes particulars.

Bona direcció d'Oriol Broggi i una curiositat. El personatge del suïcida només pareix en pantalla en converses gravades al seu ordinador donant pistes del perquè de tot plegat. Doncs Carles Martínez, interpretant aquest personatge els ha robat la funció a tots els altres intèrprets. mai havia vist que un actor que no està present a l'obra es mengés a la resta de companys. Per a mi l'escena de la "conversa" d'Eduard Farelo amb el mort és realment memorable.

Problemes: doncs els de sempre; la Biblioteca és magnífica, però te una acústica molt punyetera, per no dir cabrona, i els muntatges que no són a la italiana, amb l'amplada del escenari, i els actors de vegades d'esquena, creen problemes d'audició; quan parlen fluix es perden paraules i quan estan emprenyats i criden, les paraules reverberen i tampoc se senten clares. Un altra problema, segons el meu criteri, ha estat la il·luminació excessivament fosca.

Tot i això, penso que és una peça important que val molt la pena de veure i valorar el treball de la Perla 29 amb Broggi al davant per portar obres cabdals del teatre contemporani, gens fàcils de posar en escena, és més, molt fàcils de patinar i abocar-se a un fracàs. O sigui que saludo la valentia dels que arrisquen. La sala pràcticament plena —no oblidem que és pont de Sant joan— ha gratificat als artistes amb forts aplaudiments. Diria que hem sortit tots molt satisfets.