9 de jul. 2011

UN TRANVÍA LLAMADO DESEO
(al Teatre Tívoli)





     Alguna cosa no ha funcionat prou bé en aquest tramvia i m’inclino a creure que ha sigut la direcció; penso que en Mario Gas no ha estat encertat. La obra és sobradament coneguda i l’autor, t’agradarà més, t’agradarà menys, és prou potent, i avui, en canvi, ha quedat tot fluix, i dir que Tennessee Williams queda fluix és quasi una insult.
     Els personatges de l’obra, especialment en Kowalski, la Stella, la Blanche i en Mitch són molt forts, gent complicada amb passats i presents difícils, per no parlar del futur de merda que els espera, però avui han quedat una mica diluïts. Ja han cridat, han fet soroll i han llençat coses per terra, però no m’han semblat convincents. Tot i la presència de Vicky Peña com a Blanche i Roberto Álamo com a Kowalski (el recordareu en el magnífic Urtain que ens va oferir Animalario) la obra no ha tirat endavant amb la potència que s’esperava.
     La escenografia tampoc hi ha ajudat, en la meva opinió. El Tívoli te l’escenari a una alçada considerable i elevar el que representava la casa per separar-ho del que volia ser el carrer no m’ha semblat un encert. Per altra banda no s’ha aconseguit l’ambient claustrofòbic de pis miserable i calorós que el guió es mereix. Potser amb un altra tipus d’il·luminació s’hauria millorat, no ho sé.
     En fi, no ha sigut el millor dia de Grec i no podem parlar de falta de rodatge, ja que aquesta obra porta quasi un any voltant per les espanyes. El teatre ple a vessar i, al ser dia d’estrena, amb la presència de tothom “que hi havia de ser”, faltaria plus.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada