La Note d'à Côté

LA NOTE D'À CÔTÉ

(al Teatre Lliure)

Alfonso de Villalonga és Baró de Maldà i crec que alguna cosa més. Aquests títols nobiliaris sempre són llargs i complicats, però a ell, que se'ls pren en conya, li serveixen per utilitzar-los en més d'un muntatge teatral, com ha passat avui. Alfons de Villalonga és músic i compositor i té una formació acadèmica notable adquirida en alguna de les escoles de música més prestigioses del món. Si a això hi afegim un gust per les paraules, que utilitza amb precisió i fins i tot traïdoria,  doncs ja tenim les bases dels seus espectacles.

La note d'à côté, fa referència a la nota del costat, la que no hauria de tocar, però allà on sempre se li en va el dit, i com li explica a la seva psicòloga —de l'escola vienesa tirant a nazi—, es frustra per cometre aquest error, però a la vegada sent una imparable curiositat per veure com sonarà. Aquests és el guió de l'espectacle, un show de cabaret desbocat, molt divertit i ben interpretat. Al principi també fa un repàs a la seva família, començant pels avis, la separació dels pares i algunes coses més, però sense massa ordre ni aprofundiment, una mena de melting pot.

Com ja he dit és un peça de cabaret, de cabaret musical i com a tal porta un molt bona acompanyament: el propi Villalonga al piano, guitarra i ukelele, Gregori Ferrer, acordió i piano, i Carlos Montfort, violí, guitarra i percussió. A més l'acompanyen tres actors: Mónica López, Elsa Rovayo "La Shica" i Antoni Comas: tela marinera els tres.

L'espectacle és trepidant i molt divertit; s'ha cantat, s'ha ballat i s'ha fet molt el ruc, en el sentit més jocós de la paraula. S'ha barrejat música moderna, amb composicions de Villallonga i fins i tot el Nessun Dorma de Turandot. Els actors s'han bellugat a plaer, especialment les dues noies que han estat coquetes, seductores i realment suggestives. El vestuari de Montse Amenós, un cromo, principalment el del propi Villalonga, amb una sabata negre i l'altre marró, pantalons impossibles de color vermell, samarreta que semblava un pijama infantil i una americana com el cosset d'una ballarina, lluentons inclosos. El moviment escènic precís i molt ben trobat, a càrrec de "La Shica". L'escenografia de Xavier Erra simulava un local nocturn, amb una barra llarga, plena de copes i licors, i un piano de cua al davant, un piano de cua de color verd esgarrifós, realment una vergonya.

En fi, un espectacle rodó. Els espectadors ens hem divertit d'allò més, però val a dir que els intèrprets encara s'ho han passat millor que nosaltres, els molt podrits. Aquestes són coses que no es poden amagar. Ernesto Collado, no és la primera vegada que col·labora am el Baró de Maldà, s'ha encarregat de la direcció, enceertadíssima.

L'Espai Lliure pràcticament ple i els assistents, a més de riure de manera incontinent, al final hem aplaudit amb ganes una i altra vegada. A la sortida comentaris entusiastes a dojo. El recomano a tothom, a no ser que siguin gent molt de ordre i votants del PP.