5 de gen. 2012

Vostè ja ho entendrà

VOSTÈ JA HO ENTENDRÀ
(al Teatre Tarantana)





Els que fan cartes astrals i creuen en aquestes collonades utilitzen un argot particular com “conjunció d’astres” i coses semblants per expressar un moment especial en que s’han ajuntat esdeveniments importants. Tot i que són expressions que fan la seva patxoca, jo no hi crec en aquestes coses, però admeto que de vegades hi ha reunions felices, tot i que generalment no són casuals, sinó fruit d’un treball minuciós.
Exemple: Claudio Magris, autor. Anna Casasssas, traductora. Xavier Albertí, director. Carme Sansa, actora. I d’aquesta “conjunció” que n’ha sortit? Doncs n’ha sortit un capolavoro (per dir-ho en l’idioma del autor) que s’està representant al Tarantana fins el dia 8.
Vostè ja ho entendrà és un relat en primera persona protagonista que Magris va escriure el 2006, deu anys després de la mort de la seva dona, la poetessa Marisa Madieri. Una història d’amor en majúscules, utilitzant el mite grec: Eurídice ens parla d’Orfeu.
Una dona que està ingressada en una “casa de repòs”, l’Hades, parla amb el president de la institució per agrair-li l’autorització que ha concedit al seu home, Orfeu, per venir-la a buscar. A través d’aquest monòleg explica com era la seva vida en comú. Finalment s’excusa i explica perquè no va marxar amb ell, tot i haver obtingut aquest permís tan especial.
L’obra es mereix un excel·lent, amb una escenografia pràcticament inexistent, però adequada: un focus en un escenari buit. Carme Sansa està sublim, continguda però potentíssima; Xavier Albertí l’ha dirigit amb mà sàvia. La resta és un text preciós traduït per una Anna Casassas en estat de gràcia, editat a finals del 2007 en la col·lecció Mirmanda d’Edicions 1984. Jo acostumo a posar una nota crítica en els llibres quan els acabo de llegir. En aquest cas vaig escriure “Extraordinari, s’acosta a la perfecció”.
El Tarantana quasi ple i hem aplaudit fins a rebentar-nos les mans. Nota al marge: sense tenir massa a veure, m’ha recordat Cinco horas con Mario, de Miguel Delibes, que l’any 1979 va portar als escenaris Lola Herrera dirigida per no sé qui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada