En La luna

EN LA LUNA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Quan Eugène Ionesco va començar amb el teatre de l’absurd es va inspirar en el mètode Assimil per aprendre llengües estrangeres. Ell, exiliat, es va veure obligat a estudiar ràpidament la llengua del país d’acollida i utilitzant el famós sistema va quedar fascinat per el que hi llegia: “el sostre de la cambra està a dalt i el terra està a baix”; obvi, va pensar, però s’hi va quedar enganxat: la Cantant Calba n’és un clar exemple. L’obra d’avui d’en Sanzol m’hi ha fet pensar, però l’inversemblant no ve de cap mètode lingüístic, sinó de les absurditats del règim que vam sofrir gràcies al f. de p. del Franco (a.i.s.).

A la primera escena veiem a un home que rep una carta del palau del Pardo; se li notifica que ha estat escollit com a un dels portadors del fèretre del Generalísimo que acaba de morir, justament ell que encara no ha cobrat una feina que va fer pel dictador, sumat a que la seva cunyada tampoc ha cobrat una cadira que la Carmen Collares li va “comprar” a la seva botiga d’antiguitats. I així escena darrera escena.

S’ha de dir que ens hem fet un tip de riure, tot i que moltes vegades ha sigut per no plorar, doncs els que tenim una certa edat encara ens recordem de massa coses.

L’obra està molt ben escrita, és realment enginyosa i la posada en escena crec que és brillant, doncs està muntada a base de diferents curts, però que es van entrellaçant amb una continuïtat molt ben trobada. El nom li ve de que l’autor diu que per poder-ho veure tot amb una certa perspectiva ha hagut de tocar el dos lluny, a la lluna. El decorat, molt adequat, t’hi fa sentir, doncs es veu la terra (dues terres) lluny.

Els actors han estat brillants: bona direcció del mateix Sanzol. La sala de Gràcia fins a la bandera i el públic ha demostrat el seu agraïment amb aplaudiments a dojo. Que no pari la col·laboració del Lliure amb el Teatro de la Abadía.