LÀ
(al Teatre Lliure)
¿Cal entendre el que
succeeix damunt un escenari perquè et fascini? ¿Necessites saber que està
passant, intel·lectualitzar-ho, raonar-ho i posar-te el puny sota la barbeta
imitant el Pensador de Rodin per explicar si t'ha agradat?
No diré que quan
són obres de text tot el que he esmentat sigui útil, però de vegades val més
deixar entrar el que t'arriba pels porus, per l'estómac i naturalment pels ulls
i les oïdes i deixar-te curullar de plaer amb el que t'estan regalant. És el
que em va passar amb Là, la última
que he vist del Baró d'Evel.
Un escenari a la
italiana, amb les tres parets blanques, immaculades... i en un recó arran de
terra, alguna cosa empeny des de fora; la paret no és rígida, sembla de tela, i
un peu la forada i veiem un fons negre sota el blanc pur, i apareix una sabata,
i una cama, i una altra i un perxa i finalment un home vestit negre que
arrossega un micròfon. Serà el Baró d'Evel? El vestit ja no és negre, està
força embrutat de blanc.
L'home intenta justificar alguna cosa fent gestos,
posant cara d'incredulitat, anant endavant i enrere, buscant per les butxaques
alguna cosa que no troba, però finalment sí; és un paper amb alguna cosa
escrita, i quan ens la vol explicar apareix "el corb", li arrenca de
les mans, es posa a la part alta del mur blanc i el comença a esmicolar. De res
serveix que l'home, amb gestos, li demani el full. El corb li deixa fet miques,
cagumdena.
Acte seguit per una
altra banda de la paret algú torna a empènyer i passa igual que abans, es rebenta
el mur i en surt una dona, vestida de negre, embrutada de blanc, descalça,
maca, preciosa. L'home li acosta el micro que ja ha encaixat a la perxa, però
ella..
No explico res més
i no serien ni spoilers, seria voler
interpretar el que per a mi no és interpretable, rebuscar, intentar fer-me
l'intel·ligent —potser una palla mental?—. No, no em cal, però si que em cal
dir que el Blai Mateu, la Camille Decourtye i el punyetero corb ensinistrat em
van fer sentir com un infant, net de lliçons de teatre ben o mal apreses pel
fet d'anar-hi sovint. M'ho vaig mirar amb els ulls dels meus néts petits de 8,
10 i 12 anys quan vam anar a veure Bèsties, embadalit i flotant com si el cul
no em toqués a la butaca.
I per acabar-ho
d'arreglar la parella s'arrenquen cantant una de les millors peces del barroc,
el Lament de Dido de l'òpera de Pourcel
Dido & Eneas*. Ha quedat clar que vaig sortir levitant? Doncs això!
Sort que tornaran tres
setmanes entre setembre i octubre perquè una pila de gent es va quedar al
carrer. Nota per a la família: Tortell, pots estar molt orgullós del teu fill i
la seva companya.
* https://bit.ly/1THCFfj
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada