6 de maig 2012

Nadie lo quiere creer

NADIE LO QUIERE CREER
(al Teatre joventut de l'Hospitalet)





Quan se’n sap, se’n sap. Aquesta és la conclusió a que he arribat després de veure aquesta obra de La Zaranda (teatro inestable de Andalucía la baja, bon subtítol). Al marge de la conclusió, el meu primer comentari ha estat: que bèsties que arriben a ser!
Aquesta vegada l’acció passa en una casa, arruïnada,  on la mestressa, que no para de vantar-se que descendeixen dels reis gots (recordeu la llista de Alarico, Teodorico, Wamba...) viu amb una serventa i un nebot, tots tres fets caldo. Quebrada la fe solo les queda el afán de sobrevivir. Desmembrados y consumidos por la enfermedad, enfrentados siempre por el pasado, apenas unas sombras, figurantes de un sainete espectral de consabido argumento... Aquest és un extracte del programa de mà.
El trio de La Zaranda fa una interpretació d’aquelles de treure’s el barret; redéu que en són de bons! i no és fàcil fer-se l’imbècil al llarg d’una hora i mitja. La posada en escena és la d’un escenari quasi pelat i a la vegada és fastuosa. Un miracle? No, poques coses al seu lloc i il·luminades amb saviesa. El responsable del vestuari no consta als crèdits, però també es mereix un 10.
Boníssima direcció de Paco de la Zaranda i el trio Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Enrique Bustos ha dit el text de Eusebio Calonge meravellosament bé, i mira que era repetitiu i repetitiu i repetitiu...
Una nit per a recordar. El Joventut a mitja entrada (Barça-Espanyol). I ara una pregunta final: com és que un espectacle d’aquesta categoria, fet per una companyia amb una trajectòria de quasi trenta anys impecables, ha tingut tan poc resó i només ha estat en cartell un dia? Haurem de creure en bruixes?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada