26 de maig 2012

Nix tu, Simona

NIX TU, SIMONA
(a la Sala Becket)





Qui son l’Albert Pijuan i l’Aina Calpe? Jo fins avui no els havia sentit anomenar mai, però estic segur que a partir d’ara d’aquests noms en sentirem parlar. El primer és l’autor de Nix tu, Simona i la segona l’actriu que es carrega damunt les espatlles tot el pes de l’obra, que no és lleuger.
Per començar vull dir que el text és molt bo; dur, despietat, també tendra... extraordinari. Sembla mentida que una persona tan jove que segurament encara no haurà fet la comunió, pugui escriure una cosa tan madura. És un monòleg on una nena que pot estar entre els dotze o setze anys, però que al tenir limitacions mentals és una nena, explica el que li ha passat, com ha sigut la seva vida últimament.
L’obra comença amb la protagonista portant en braços un farcellet que tan pot ser una criatura molt petita, com una nina; la deixa en un lloc i es posa a jugar amb uns escarabats de plàstic i una mena de casa de joguina, explicant-li a la nina o criatura, qui és cada insecte. Parla força malament, en una barreja d’infinitius i tercera persona, moltes paraules no les diu bé i a més té accent balear. Primer et sorprèn i et costa d’entendre el que diu, però de seguida t’adaptes i a més t’adones que és intencionat perquè la nena s’explica malament oralment, però no amb la expressió corporal, amb els gestos d’alegria, de desesperació... No avanço res més del argument, no cal desvetllar res.
La posada en escena és senzilla, no hi ha més elements que els que he anomenat; la il·luminació fa la resta. Molt bo el vestuari, també senzill: vestidet blanc fins a mitja cama, mitjons i jaqueta de punt, i excel·lent direcció de Albert Mestres. No em vull imaginar una obra tan dura mal portada, i repeteixo, treball extraordinari de la protagonista; bravo!
A la Becket érem quatre gats (potser dotze) perquè era una mala nit ja que els astres estaven mal alineats; fi de setmana més pasqua i partit del Barça contra dos rivals potents el borbó i la piròmana de la Esperancita Aguirre, quasi res.

5 comentaris:

  1. Sentit anomenar no ho sé, però veure-la, encara que no ten' recordis, sí que ho vas fer : formava part de l'elenc de Coriolà. Salut ! Xavi

    ResponElimina
  2. Impressionant Ana, i text potent i despietat.

    Cal aplicar tots els sentits en veure l'obra.

    ResponElimina
  3. corregeixo avui,
    Aina (no Ana)

    i molt maca

    ResponElimina
  4. L'he vista avui. Buf, què dir. Brillant el treball de l'actriu a la que no coneixia, i excel·lent guió i direcció. En sentirem a parlar!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es reposa, Sala atrium, 17 octubre - 4 novembre 2012.
      Tornaré a veure la Aina

      Elimina