El Principi d'Arquímedes

EL PRINCIPI D'ARQUÍMEDES

(a la Sala Beckett)

Avui Fecsa ha permès fer la funció, gràcies. No hi ha hagut tall d’electricitat i per celebrar-ho els responsables de la sala han posat la refrigeració a tot drap; de poc agafem un refredat, però parlem de l’obra.

Som l’estiu, temps de colònies i esplais i a la piscina es fan cursets de natació per a la canalla. Un dels monitors, un xicot jove, animós i amant de la seva feina, davant la por i els plors d’un nen petit, li fa un petó i una abraçada per tranquil·litzar-lo. Una nena ho veu i ho explica... Cagada pastorets.

Estem davant un possible cas de pederàstia? La directora de la piscina s’omple de dubtes i no és capaç d’afrontar el problema amb la fermesa i celeritat que el tema necessita i es fan preguntes que mai s’haurien de fer, es diuen coses que no s’haurien d’haver dit i surten temes que tampoc haurien d’haver vist la llum. Els pares, neguitosos es posen agressius.

Les coses es veuen diferent segons el cantó des del que te les mires, i això ho reflectit molt bé l’Enric Planas amb una escenografia canviant (en una apagada de llum de segons, el que estava a l’esquerra anava a la dreta) que ha il·lustrat rebé aquest concepte. Nota alta.

Avanço que la peça és d’aquelles en que no es resol res, només queda una sensació amargant, de tristesa i de por. Ho diu ben clar el monitor en la seva última frase: “estic espantat...”

Magnífica actuació del quartet d’actors, destacant l’Albert Ausellé com a protagonista en un paper que ha fet molt creïble sent gens fàcil. Bona direcció del mateix autor, Josep M. Miró, lluny de la última cosa que li vaig veure, aquella peça que passava en un puticlub d’homosexuals on tot cristo anava en calçotets. Aquesta vegada tan la idea com el text han estat de premi. La Beckett plena i el públic satisfet s’ha partit les mans aplaudint.

Dos entrepans de pernil, dues copes de vi, un cafè i un scoth amb gel, menys de 20€, molt raonable. Ui! perdó, ara parlava del bar.