UNA HISTÒRIA CATALANA
(a la Sala Gran del TNC)
Si
hagués de qualificar aquesta obra amb una sola paraula, faria servir l’adjectiu
desmesurada, doncs penso que ho és, en els personatges, les situacions,
la durada i especialment el desenllaç.
Jordi
Casanovas va presentar aquesta peça l’any 2011, una de les T6 de la Sala
Tallers que ara, revisada i reescrita està en cartell a la Sala Gran. Jo no la
vaig veure al seu moment i per tant no puc comparar, però he llegit que
aleshores a l’obra hi havia dues històries amb un afegitó al final. Aquest
afegitó s’ha reconduït i ampliat, o sigui que ara en són tres: Pallars,
Barcelona i Nicaragua, enllaçades al final.
Avui,
trencant el meu costum no explico gens de que va perquè hauria d’escriure
massa, només diré que al llarg de l’obra passen més de trenta anys fins que s’ajunten
les tres històries.
La
funció, sense entreactes, dura al voltant de tres hores, però no es podrà dir
pas que s’encanti, al contrari porta un ritme viu des del començament on es van
enllaçant els relats pràcticament aixafant-se els uns amb els altres aprofitant
l’escenografia fantàstica de Sebastià Brosa i Elisenda Pérez, i una
il·luminació al mateix nivell de David Bofarull. El propi Jordi Casanovas l’ha
dirigit molt bé, traient un gran partit de tot l’elenc de deu actors que han
interpretat una trentena de personatges; un conjunt francament ben cohesionat.
A
destacar dos tocs musicals d’aquells de “quedar-se amb el personal”. En la
presentació dels “quillos” de la Mina ha sonat el tema Orgullo de Las
Grecas —recordeu l’Achilipú?— i al final del segon acte, quan tres dels
personatges preparen les armes de foc, el que sona és un tema de spaghetti
western del impagable Ennio Morricone. Genial!
Al
final, la cosa sembla que se surti un pèl de mare i no es carreguen a
l’apuntador perquè ara no n’hi posen, però no desmereixeria ser intercalat en el
film Reservoir Dogs de Quentin Tarantino.
Amb
aquesta obra m’ha passat una cosa molt curiosa: la meva part més racional
—potser el cervell— s’anava queixant de les coses que grinyolaven o que em
semblaven inversemblants, però la més visceral —segurament el cor— volia que la
història anés cavalcant sense aturar aquell doll d’energia i jo en volia més.
Escassa
mitja entrada a la Sala Gran. Cada vegada costa més omplir aquests recintes
d’aforament important. No sé on vaig llegir fa uns dies que l’haurien de
rebatejar amb el nom de Sala Immensament Gran.
Hola Josep Maria!
ResponEliminaDoncs jo vaig tenir la sort de veure la versió original fa 2 anys. La història era més curta i més ben agafadeta, almenys per a mi. Aquí vaig trobar que l'obra es va escapar una mica de les mans de Casanovas, volia fer-la més gran i no calia. És clar, l'escenari tampoc ajuda gaire. A més, el final era completament diferent cosa que a mi em va agradar més, pq era més impactant.
Pel que fa als canvis d'actors, els personatges canvien, per exemple, la Núria de la Míriam Iscla era més enfadada, més salvatge, més dura, mentre que la de l'Alícia Pérez és una mica més tranquil·la, d'alguna manera és més inocent. Personalment, l'actuació de la Míriam em va impactar més. Crec que era innecessari donar tant de protagonisme a la dona del Cala, però si ho fan, doncs, hauríen hagut d'escollir una actriu que sap actuar.
El final surrealista d'aquesta versió no caldria, perquè hi ha un punt en què ja no sé si l'autor se'n fot de nosaltres o la història va de debò. No sé... Si no hagués vist l'original, ara segurament estaria encantadíssima, però així, no. Jo voto per la versió del 2011.
Com que jo no vaig veure la primera no puc comparar. A veure si algú que hagi vist les dues s'afegeix i ens dona opinió com has fet tu. Una abraçada. Continuo flipant amb el teu català, és immillorable. Gràcies!
ResponEliminaKinga que no et va agradar la Mariona Ribas que feia de la Dona del Cala? I sobre Alicia Pérez i Miriam Iscla, les dues son bones actrius pero son d'estils diferents, es questió de gustos. En tot cas l'actriu que mes destaca en aquesta versió per mi es Vicky Luengo ( Laia de Farras). Jo tampoc vaig veure la primera versió, pero de la de ara l'ultima part brutal.
ResponEliminaLa Alicia u fa genial,,y la Vicky Luengo..La primera no al vist,no puc opinar
ResponEliminaNo, no m'agrada la Mariona Ribas, ho sento moltíssim, però ella no sap actuar - opinió superpersonal.
ResponEliminaPel que fa a l'Alicia, m'agrada com a actriu i la considero que és una de les millors que tenim a Catalunya. No he dit que no m'agradava. He dit que les Núries de les dues actrius són diferent. La de la Iscla era més enfadada, més salvatge, si vols. La de l'Alícia és més tranquil·la. Això no vol dir que no ho faci bé.
Tant l'Anna Moliner com la Vicky Luengo estan en bon camí de convertir-se en actrius molt bones. De fet, tenim una generació d'actriu catalanes joves que promet molt.
i finalment, trobo que aquest final és una mica "noséquefaigambelspersonatgesmatemlostots"
I és clar, tota la part de Nicaragua es podria estalviar perfectament. X cert, en la versió original, el públic es va asseure en taules i ens servien cervesa pq representava que era festa major :-)
M'agradat molt els que has posat sobre Alícia, Iscla, Luengo i Moliné. Ja es hora que es valorin a les actrius amb caràcter no sempre a les mediatiques,en fi Kinga un aplaudiment per tu. Tant de bo aquestes actrius tingui molt exits en les seves carreres i el públic les valorin per el que son
ResponElimina