AQUEST PAÍS NODESCOBERT...

AQUEST PAÍS NO DESCOBERT QUE NO DEIXA TORNAR DE LES SEVES FRONTERES CAP DELS SEUS VIATGERS

(a la Beckett)

          Jo no soc massa de teatre testimonial  o com en vulgueu dir. Soc de text, des dels autors del Segle d’Or, Shakespeare, Goldoni, Molière i tota una llarga llista de contemporanis. M’agrada que m’expliquin històries, que me les expliquin bé i m’agrada creure-me-les.

                        Per això, quan vaig llegir que a la Beckett farien “Aquest País No Descobert...”, malgrat que la llarga frase és del meu admirat Shakespeare, vaig decidir que no l’aniria a veure, però fa més de cinquanta anys que visc en parella i la meva dona em va dir que li feia gràcia veure-la, o sigui que cap al Poble Nou. Les vegades que ella m’ha acompanyat a veure coses que li feien una gràcia relativa...

          Ara continuo dient que el teatre testimonial no és el meu, però reconec que la peça està molt bé, que entra bé i és entranyable; està ben muntada i ben interpretada. Alguna queixa? Doncs jo l’hauria retallat una mica, especialment el vídeo del metge —molt bé, però llarg—, però els que em coneixen saben que són una mica com aquell personatge del Tim Burton, Eduardo Manostijeras.

          El cas que ens planteja “l’experiment” me’l puc imaginar, només això, perquè el meu pare va morir molt feliç, de vell, als 95 anys; allò que en diem “on s’ha de signar”? En canvi el tema del càncer de pulmó el domino perquè en vaig tenir un fa vint i escaig d’anys —un moment en que quasi se’n morien tots—, amb la distinció de que jo me’n vaig sortir. Les vegades que m’he sentit dir allò de “la mala herba... Explico tot això perquè penso que la meva manera de veure l’obra podia estar condicionada, segurament ho va estar, per aquests dos fets.

          Anant a l’obra, penso que l’Àlex Rigola va ser murri en el plantejament; ja fa temps que va demostrar que es coneix l’ofici. El fet de posar a la filla, la filla de veritat davant del pare (fictici, perquè l’autèntic va morir de la malaltia) li ha donat a l’obra un to entre entranyable i veraç. L’Alba Pujol està perfecte, molt continguda, i en pocs moments s’emociona i li aflora alguna llàgrima, instants que crec que ens va passar a tots els espectadors. El Pep Cruz, molt solvent en el paper de pare. L’aspecte, l’edat i aquella veu que té el fan un personatge sòlid. Mai em cansaré de dir que el càsting és molt important. O sigui que molt bé!

          Nit de sorpresa per a mi, agraïment a la meva parella per “fer-m’hi” anar i tot rematat sopant al restaurant de la Beckett, un lloc magnífic on acabar la nit, els que ja som grans i no busquem més coses. No és Ca l’Isidre del carrer de Les Flors, però ho fan molt bé dins el seu nivell, i també tenen un personal amable, atent i ràpid. Dona gust ser ben atès i amb un somriure als llavis. I a sobre et trobes amb els actors i els hi pots dir el que penses de l’obra. Digueu-me que tinc gustos senzills, però jo així, soc feliç.

ESPERANT GODOT

ESPERANT GODOT

(a la Sala Beckett)

Penso que amb el Godot que s’està fen a la Beckett s’han comès alguns errors. Començo pel primer, la traducció del títol En Attendant Godot en la versió original. El pronom En ens avança que parlarem del que “està passant mentre” esperem aquest personatge, no que “només” l’estem esperant fent qualsevol cosa, com tallar-nos les ungles sense pensar en res. Tot Esperant Godot, penso que és la traducció correcte, com ho va fer Pere Quart en l’edició publicada el 1960 en català. Tot, com mentre, dona la idea exacte que en francès expressa en.

Fa poc en la ressenya que vaig fer de The Becket`s Ladies, també aquests dies al mateix teatre, vaig exposar que en penso de Samuel Beckett, un teatre que m’interessa poc, però necessari. El Godot és la que més m’ha agradat de les que he vist, però aquesta versió se m’ha fet pesada. Potser és l’edat, com em va dir una crítica professional una vegada, però hi he trobat unes intervencions que m’han semblat poc ajustades, entre altres coses —apart del títol— la cerca del ji, ji, ji i el ja, ja, ja. Si no estava buscat, el resultat ha estat el mateix. En certs moments, per les riallades ostentoses de part de cert públic —per bona part del públic—, semblava una comèdia dels Marx (els germans), i no; la peça no és una comedieta. Cites com estar a l’Empordanet, “però això sembla l’Empordabrut”, m’han semblat molt pobres.

Una altra cosa que voldria dir amb tot el respecte i fins i tot des de l’estimació, és que Pol López hauria de tenir cura de la dicció. Penso que de mica en mica està agafant un biaix “marca de la casa” però que el perjudica i me l’allunya de American Buffalo o Ivan I Els Gossos, per citar alguna obra memorable. Quedi constància que només és la meva opinió.

La posada en escena m’ha semblat molt correcte, molt Godot, tancar l’obra dins una caixa com una televisió bé, però no m’ha aportat res especial i direcció i interpretacions a l’altura del que acabo de comentar.

Q

BECKETT'S LADIES

BECKETT'S LADIES

(a La Sala Beckett)

          Penso que hi ha autors, creadors o anomeneu-los com vulgueu que si no haguessin existit estaríem fotuts perquè sense ells la disciplina en que han treballat avui no estaria al mateix lloc. Conec a una persona molt culta que diu que no li agrada Johannes Sebastian Bach, tot i reconèixer que la música sense ell...

          Portat al terreny del teatre a mi em passa una cosa semblant amb Samuel Beckett, No és que no m’agradi, és que no l’acabo d’entendre, i si exceptuo el Godot —possiblement perquè el vaig veure de molt jove, i l’àuria que desprenia—, el trobo pesat. Tant de pessimisme, d’experimentalisme i de presentar-nos aquest món sense llei, sense Déu, sense sentit... doncs se m’acaba fent pesat.

          És el que m’ha passat avui amb BECKETT’S LADIES, quatre obres curtes —Passos, Bressol, No Jo, Anar i Tornar—, interpretades per tres primeres espases del teatre català: Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom sota la direcció de Sergi Belbel, un director al que admiro. A més avui he fet un experiment: no he llegit res del programa de mà per anar verge a la representació, gens contaminat per opinions alienes. No teninia n.p.i. del que veuria. El resultat és que no he entès quasi res o molt poca cosa, i la única peça que m’ha divertit ha estat la última, en la que sortien totes tres intèrprets. M’he divertit, però no he passat d’aquí, l’he trobat anecdòtica. El més destacable que puc dir del conjunt de l'obra és que el vestuari de la Nina Pawlowsky era impressionant, molt bo, però és clar, elogiar només el vestuari d’un Beckett...

          Acabo tornant al principi, sense l’irlandès el teatre avui potser no seria... i ja tinc entrades pel (Tot) Esperant Godot, no per veure si d’una punyetera vegada arriba, si no, si no... perquè els bojos pel teatre som així, ves que hi farem.

RITA

RITA

(a la Beckett)

          Quan el veterinari li diu al Toni que el millor seria sacrificar a la seva estimada gosseta, s’esgarrifa tot. La seva  Rita? Però que diu aquell boig...? La Júlia, la seva germana que és metgessa en canvi, ho veu molt clar, acabar amb el seu patiment, però quan el Toni, més endavant, li planteja a la germana el mateix per a la seva mare, ja en fase terminal, practicar-li la eutanàsia, la que s’esgarrifa és la Júlia.

          No penso jutjar ni als que pensen d’una manera ni d’una altra, però sí que crec que l’eutanàsia hauria d’estar legalitzada i concedir al que ho demani la opció d’una mort digna, però penso que l’obra no va per aquí. Sí que ens planteja aquest dilema, però en clau de comèdia, sense aprofundir.

          Aquest tema tan important és un recurs que una destre Marta Buchaca utilitza com a vehicle per fer aflorar un seguit d’històries familiars, de fills, de pares d’avis... de marits i cunyats. De viatges i èpoques de vacances. De pujades metafòriques a les golfes de la casa paterna i treure la pols a la pila d’andròmines guardades, totes amb els seus records importants per uns o trivials per altres. Els que hem viscut immersos en famílies cohesionades hem entès molt bé del que parla i qui més qui menys ha viscut situacions retratades en aquesta obra.

          Aquesta, penso, ha estat l’habilitat de l’autora. És més, i ara m’estic fotent en un jardí, penso que la dramaturga hauria pogut desenvolupar la mateixa història de records familiars a partir d’una altra situació, jo que sé, la venda de la casa familiar, per exemple, la mort d’un avi, però com que m’ho estic inventant, ho deixo aquí. Sigui com sigui, ningú li pot treure el mèrit al suc que ha tret l’autora de les històries de la família. El fet d’incloure l’obra en la “sèrie” Momento Mori penso que no és rellevant.

          La mateixa autora ha dirigit la funció que David Bagés i Anna Moliner han portat a bon fi amb autoritat i ofici. Per cert, no he dit que el títol de l’obra, Rita, és el nom que tenien tan la gossa com la mare. Aquest detall ja el deixo per a Freud, doncs a mi em ve gran.

OCAÑA, REINA DE LAS RAMBLAS

OCAÑA, REINA DE LAS RAMBLAS

(a la Sala Beckett)

Per fi! Avui he pogut veure OCAÑA, REINA DE LAS RAMBLAS, i estic content. Si no m’equivoco l’havien fet dues vegades a Barcelona, i sempre se m’havia escapat, coses que passen. Els que van molt al teatre saben de que parlo; obres que t’interessen molt i per “a” o per “b” desapareixen de la cartellera sense que hi hagis anat. D’aquesta en part me n’alegro perquè així he pogut veure la última versió.

Ocaña... personatge irrepetible, icona de l’underground barceloní en els darrers anys de la dictadura franquista. Una persona trencadora, lliure, fet a si mateixa, que venint del llarg hivern franquista era com un glop d’aire pur... però deixem la seva biografia que si us interessa trobareu a les xarxes, i anem a l’obra.

Marc Rosich, autor i director ha sigut un murri, començant per escollir l’equip. Protagonista: Joan Vázquez, una de les millors veus que tenim a casa. Marc Sambola, compositor i guitarrista que domina l’ampli ventall del que es pot fer amb aquest instrument, des del més modern fins a la copla i el flamenc; i els que “no es veuen” damunt l’escenari, però que “hi són”: il·luminació: Sílvia Kuchinow, vestuari: Joana Martí, moviment: Roberto G. Alonso, i és clar, con estos mimbres...

El Marc (ja ho he dit oi que és un murri?) s’ha carregat voluntàriament l’ordre cronològic dels fets i ha començat per l’arribada del jove andalús a Barcelona, marxant d’un poble d’Andalusia, societat molt tancada en que ell era “el maricón”. A Barcelona es respiraven uns aires una mica menys resclosits que li van permetre mostrar-se com era i deixar anar la seva creativitat en una quasi llibertat.

Amb aquest relat anem entrant en la vida del personatge que ens va cantant coplas com  El Dia Que Nací Yo o Verde Como El Trigo Verde, escortat magníficament pel Marc Sambola, capaç de fer uns acompanyaments precisos per aquest tipus de música popular, però amb uns tocs de música actual amb acords de tretzena o alterats que deunidó.

Val a dir que Joan Vázquez te un domini vocal molt notable; controla molt bé els tempos i sap modular i administrar els pianos i els forte amb saviesa. A més és molt bon actor, no es limita a cantar “el tema”, l’interpreta i et comunica els sentiments implícits en la cançó a més de amb la veu, amb tot el cos. Nota alta per a ell i el Marc Sambola que n’és el director musical.

Acabo, crec que és una peça rodona, testimonial, que ens explica la vida d’un paio valent en una època encara difícil, que va morir en circumstàncies dramàtiques, doncs per les festes del seu poble, Cantillana, es va fer una disfressa de sol espectacular amb paper maché rematat amb unes bengales... i se li va encendre tot i es morí cremat al cap de pocs dies a l’hospital.

Pocs dies a la Beckett amb les entrades exhaurides, però no patiu perquè us passi el que em va passar a mi anys enrere. Si no badeu, la podreu veure a l’Espai Brossa, que la repescaran. No us la perdeu!

Q

SUITE TOC NÚM. 6

SUITE TOC NÚM. 6

(A la Sala Beckett)

          La meva àvia va ser analfabeta fins els vint-i-cinc anys, quan ja tenia tres fills, però era una dona sàvia. Deia que per resoldre un problema l'havies de conèixer. Suposo que per resoldre una malaltia de les anomenades "mentals" t'hi has d'enfrontar, de cara, i sortir de l'armari. Fàcil de dir, però es necessita una cosa poc freqüent: valentia.

          Aquests dies a la Sala Beckett hi ha en cartell un espectacle de nom SUITE TOC NÚM. 6, una pereformance (en podríem dir) de Les Impuxibles, les germanes Peya. Tothom (del món de l'espectacle) les coneix; no es limiten a fer muntatges "macos" i encara diré noms més ofensius "bufons, monos"; tenen les capacitats per fer-los, però segur que no els interessa. Són persones compromeses, especialment en temes "delicats", com el feminisme, l'heteropatriarcat, els abusos sexuals (AÜC n'és un exemple) ... i ara les malalties mentals.

          TOC són les sigles que defineixen el Transtorn Obsessiu Compulsiu, una síndrome que pertany als trastorns d'ansietat. Conviure amb ells no és fàcil i la Clara Peya, que n'està diagnosticada, ens ho explica, sortint de l'armari. Imagineu-vos per un moment que esteu obsessionats pels accident de trànsit i que truqueu vint-i-cinc cops en un sol dia per assegurar-vos que la vostra germana no n'ha patit cap i està en cadira de rodes...

          L'obra, molt hàbilment, comença amb una història, explicada triplement: per un dels actors, projectant el text i relatada amb el llenguatge dels signes. Parla de la veïna de dalt, que es desperta de matinada i toca el piano obsessivament, i la veïna de baix que l'ha de suportar. Els texts que van fluint són una meravella, escrits per Maria Velasco. Mentrestant els cinc intèrprets es mouen harmoniosament entre el munt de teclats que hi ha escampats pel terra.

          En un moment determinat s'atura la funció i la Clara ens confessa que pateix TOC. Les músiques —que ningú esperi melodies fàcils— agressives, obsessives, continuen. El moviment escènic és suggestiu, absorbent i molt equilibrat, i es torna a aturar la funció, i ara és l'Ariadna la que ens parla. Diu "hola, sóc la germana de la Clara Peya, bé, sóc l'Ariadna Peya". Ara, després d'haver assumit durant molt anys, des de l'amor, el rol de "cuidador", pensa que necessita espai per a ella mateixa. Ens ho explica amb els ulls humits fent un homenatge a les persones de l'entorn dels que tenen problemes d'aquest tipus.

          Costa contenir les llàgrimes davant de les dues confessions, per la sinceritat i l'absència de melodramatisme. Parlen dues persones que s'estimen i molt, però que coneixen les dificultats de conviure amb aquests problemes.

          A la peça hi ha moltes coses més, però una ressenya s'ha d'acabar, o sigui que finalitzo. L'equip artístic és immillorable. Les dues germanes ajudades de Judit Pujol i Maria Velasco han muntat una peça de molta categoria. Èlia Ferreró, Pau Vinyals i Adrià Vinyals han estat uns intèrprets fantàstics.

          Acabo donant-vos dos consells: no us la perdeu i no badeu. Només fins el dia 14 d'abril a la Beckett, i les entrades volen, o sigui, que vosaltres mateixos. Us ho tornaré a dir: no sigueu carallots!

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT

(a la Sala Beckett)

          Claudia Cedó: quan sentiu aquest nom poseu-vos drets en senyal de respecte; se'l mereix després del que he vist avui a la Beckett, i hem de valorar que no ens sobren dones dramaturgues. I dic això no perquè el que s'explica a l'obra sigui un fet real que li va passar a ella i a la seva parella, que també. Ho dic per la meravella que ha escrit, com l'ha escrit, l'impecable del text i l'estructura que hi ha donat. He sortit tocant el cel amb les mans!

          Només d'entrar a la Sala de Baix de la Beckett ens hem trobat amb una escenografia impactant —la sala dona per a molt, només cal recordar Esmorza Amb Mi—, una estructura a quatre bandes amb un terra recobert de bocins de suro. Max Glaenzel ha deixat anar la seva imaginació i l'ha encertat.

          I aleshores els personatges: la Júlia i el Pau que esperen una criatura i quan estan de cinc mesos la cosa se'ls complica i hauran de assumir que perdran aquell fill. S'estimen i es fan forts, però no em vull ni imaginar trobar-me amb una situació com aquesta.

          Per començar la Cedó ha fet una virgueria: el paper de la Júlia està doblat, dues diferents versions de la seva personalitat, cosa que aporta una dinàmica espectacular al desenvolupament de l'obra. També ha estat molt hàbil introduint una trama paral·lela amb la història d'una actriu i un director que assagen una obra de teatre on el Pau treballa de tècnic de llums. En determinats moments els diàlegs dels pares es van desdoblant amb els dels de l'obra de teatre. Una mica marca de la casa "Cedó".

          Els diàlegs són d'una precisió que encaixa en cada moment, i ens ha fet el regal de posar-hi moments flash back divertits com quan van "fer el nen", que ens han deixat respirar, recuperar l'alè i donar-nos temps a eixugar-nos els ulls davant el drama tan potent que se'ns explicava. Aquí hi vull afegir que Sergi Belbel hi ha aportat el millor d'ell mateix, amb una direcció precisa i sensible, però sense fer concessions al sentimentalisme barat; tot ha estat molt mesurat i encaixat en el seu lloc.

          Il·luminació de Kiko Planas boníssima amb detalls com quan a la parella els dequeien els ànims, els focus abatien la llum fins a tocar al terra. En el teatre es poden fer meravelles amb els llums.

          Què mes? Doncs que els papers de la Júlia s'alternen entre la Vicky Luengo i la Maria Rodriguez dia sí dia no. A mi avui m'ha tocat la Vicky, però no crec que em resisteixi a tornar-hi el dia que ho faci la Maria. La resta d'actors han estat tots fenomenals. Com deia Billy Wilder, el càsting és importantíssim: Pep Ambrós, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, i Xaviar Ricart, a més de les dues esmentades, han estat formidables.

          Acabo amb una reflexió patriòtica —avui que al Llarena l'han donat pel sac—; en aquest nostre país hi ha talent, hi ha molt de talent, i l'hem de bressolar, n'hem de tenir cura. Hem d'omplir els teatres, potenciar els dramaturgs, als directors i a la pila de bons actors que tenim, i consti que faig servir el genèric per anomenar dones i homes. Son el nostre patrimoni, no els poden deixar tirats en un descampat, que per cert forma part del títol de l'obra i no he comentat el perquè, però és igual. Com que no us la perdreu, ja veureu de que va.

Esmorza Amb Mi

ESMORZA AMB MI

(a la Sala Beckett)

          Esmorza Amb Mi és una obra complicada; ni planteaminto, ni nudo ni desenlace  ni històries. El que estan fent a la Beckett Los Montoya funciona amb paràmetres diferents. Segons com la podríem titllar d'una obra coral, d'aquelles en que els diferents personatges es van entrellaçant entre ells, al estil de la peli Short Cuts de Robert Altman, però la diferència és que en aquesta obra de teatre només hi ha quatre actors, o sigui que més que coral és un quartet

          Tot i així, les vides d'aquests quatre joves s'entrellacen, i de quina manera. El desamor hi és present tota l'estona, tema que l'Ivan Morales ja va tocar amb encert a Sé De Un Lugar. Tenim la Natàlia que s'ha enrotllat poques vegades amb el Salva; una relació poc (gens) profunda. El Salva és músic, admirador de Burt Bacharach, però la seva producció és una merdaca i no va massa més enllà d'un jingle publicitari que ha cantat la Carlota, novia del Sergi, fisioterapeuta que tracta la Natàlia després d'un accident de trànsit...

          Amb aquest vímets Ivan Morales trena un cistell en que hi fa cabre tristesa, desamor i mitjania, on els quatre personatges queden entrellaçats entre ells i on no tot és el que sembla. Abans de l'accident la Natàlia estava filmant un reportatge sobre el desamor; vaja, home, justament sobre el desamor. Els personatges són tots uns immadurs (emocionals)? La meva àvia, que era una dona molt sàvia, deia que "qui no té un nap té una col". El problema aquí és que a més de naps, tots tenen cols. Com podeu veure, la cosa és complicada i trista.

          L'obra, però, és fascinant per diversos motius. Per començar la posada en escena, espectacular, doncs només d'entrar ens trobem amb una grada circular, molt escalonada que a mi em va transportar en una sala d'autòpsies de facultat de medicina. La música n'és protagonista —jo tot el que he vist de l'Ivan Morales ha tingut música protagonista— i la il·luminació encara més. Tan l'escenografia com la il·luminació venen signades per Marc Salicrú: un fort aplaudiment per a ell, doncs aprofitant l'especial muntatge, Salicrú ha dissenyat una il·luminació boníssima, agressiva, de llums contra els espectadors però, no sé com s'ho ha fet, sense agredir al públic. El resultat ha estat espectacular.

          Les actuacions molt bones, cadascú en el seu paper, des del fisioterapeuta dient estupideses citant Confuci contínuament, fins a la seva novia embarassada (no importa de qui), dubitativa i "carallota". Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez estan els quatre excel·lents i s'ha de dir que no hi ha cap paper "de lluïment" en el sentit d'aquell moment àlgid que dispara els focs artificials. Ivan Morales els ha mantingut a tots en el to exacte, dirigint-los magistralment. No us la perdeu, i si d'entrada no acabeu d'entendre el que està passant, no us amoïneu. Deixeu-vos fascinar per la màgia (trista) del que esteu veient.

          P.D. La Mima Riera està embarassada; no molt però sí una miqueta, i guapíssima. A la majoria de dones els prova l'embaràs, i m'agradaria saber si l'Ivan la va triar pel seu estat físic, o volia fer l'obra amb ella i al quedar-se prenyada va adaptar la peça.

Tender Napalm

TENDER NAPALM

(a la Sala Beckett)

          Aquesta ressenya l'escric amb retard, una setmana de retard, que si penses en la immensitat del món és poc, per avui en l'època de la immediatesa és una eternitat —aquesta entrada filosòfica barata l'he fet per justificar la mandra que arrossego—.

          Tender Napalm és una obra de Philip Ridley, un autor del Regne Unit que té tela. Novel·lista, dramaturg, compositor musical, poeta, fotògraf, director de cine... Si a Anglaterra hi tinguessin afició, segur que també seria boletaire, però anem a l'obra que hem vist a la Sala Beckett.

          Una dona i un home joves estan en un pou (metàfora). S'estimen però la vida els ha colpejat dur amb la mort d'un fill. No m'imagino que es pot fer per superar això, ni si és superable. Els dos personatges parlen de la seva relació, d'amor, de sexe, baixen als inferns amb temes molt foscos i pugen, de vegades, amunt amb tendresa. L'obra és una muntanya russa i els espectadors, val a dir-ho, les passem molt putes per diversos motius: pel fet de la mort i per la dificultat de seguir el que ens expliquen en un llenguatge molt dur, però també poètic, dues combinacions letals. Com diu el programa de mà "quan es barreja el sabó líquid amb gasolina, s'obté un gel de gasolina que produeix una substància altament inflamable que crema lentament: el Napalm"

          I doncs? Doncs aleshores apareixen tres personatges salvadors. No, no salven als protagonistes, ens salven a nosaltres, els espectadors, i ho fan amb els seus moviments que ens ajuden a seguir l'obra. Tres acròbates de circ que amb els seus moviments per l'escena, fent pilars humans, fent volar els protagonistes, tot d'una forma com si no fossin humans, com si la llei de la gravetat no anés amb ells. Circ poètic; no sabia que existís, però es veu que sí.

          L'obra avança i continua sent dura; es diuen coses gruixudes, però ara amb l'ajut del trio circense sembla que estiguin embolicades en cotó fluix. ja no són tan feridores.

          Em trec el barret davant l'Ariadna Nadal, responsable de la traducció; m'imagino que no haurà sigut fàcil, ja no traslladar les paraules, sinó entendre l'obra, i el mateix per Pau Roca, tan escabellat com sempre, però mantenint aquesta excel·lència com a director i com a intèrpret, igual que la que fa de parella Ariadna Cabrol. I el trio circense? Nota alta per aquests desconeguts per a mi: Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Anna Pasqual. El moviment escènic de Mercè Boronat de premi, no sé quin, però de premi.

          El públic hem sortit de la sala entre incrèduls, entusiasmats i acollonits. Bravo!

Un Tret al Cap

UN TRET AL CAP

(a la Sala Beckett)

          Ahir vaig veure Un Tret Al Cap i m'he donat unes hores per reflexionar abans d'escriure res, però mantinc la primera impressió: a mi no em va arribar malgrat les interpretacions, especialment una. M'ha passat el mateix que en Victòria; potser per la diferència d'edat amb l'autor, que és molt jove, no m'acabo de creure el que fa passar damunt l'escenari.

           Penso que un piano sempre fa bonic en una escenografia, però no vaig entendre que hi feia i perquè el personatge de la Mar Ulldemolins el tocava tímidament al començament i a mitja obra, tot i que això no és massa rellevant. El personatge de la Vilarasau està permanentment emprenyat perquè l'han despatxat del diari en que ha treballat tota la vida, però no m'ha resultat creïble; potser massa crits, massa sortides de to, i la relació amb la jove que li demana ajut m'ha semblat impossible. Per sort l'Imma Colomer que fa de germana gran sembla que estigui en un altra pla, com si actués en una altra obra (estic exagerant) i aquesta sí que me l'he cregut i a més penso que els ha robat la funció.

          De tan en tant els personatges trenquen la quarta paret i alliçonen al públic, cosa que m'ha molestat força. Penso que trencar la quarta paret no sempre funciona, però això ara ens portaria a disquisicions llargues i molt discutibles.

          La relació entre la jove que demana a la veterana periodista que esbombi el seu cas —l'han despatxat d'una empresa alimentària per informar de la merdaca que posen als aliments— també és una mica ingènua. Creu que una veterana, al estil d'Oriana Fallaci, publicarà una història només basant-se en el que diu la part implicada? santa innocència! I al final per tancar-ho tot ens expliquen un conte. A l'obra passen moltes més coses que seria indecent desvetllar, però que a la meva manera de veure, no han ajudat a fer-me-la creïble. Les projeccions informant-nos de noms i productes additius al menjar, un catàleg de porqueries prohibides o no, tampoc m'han aportat res com a obra de teatre.

          Conclusió, he sortit fred i amb una enyorança, que m'haguessin explicat més coses de la germana gran, del que li va passar fa molts anys, de la seva relació amb la gata Muriel, en fi, de la seva vitalitat; "va, anem a ballar" li diu a la seva germana "encara podem remoure alguna cosa". Gran, l'Imma Colomer.

Fer un braç i un cor

FER UN BRAÇ I UN COR

(a la Sala Beckett)

          Fa mig any Sergi Belbel va impartir un curs de dramatúrgia en que els participants van fer adaptacions lliures de textos clàssics. Ahir a la Sala Beckett s'hi va fer la lectura de dos d'aquests treballs. Jo només podré parlar d'un d'ells perquè a l'hora que feien el segon tenia un altra compromís. Per quant la pastilla de la ubiqüitat?

          "Fer un braç i un cor" és una expressió popular que significa anar unit amb un altre en sentiments i obres, i aquest és el títol de la lectura dramatitzada escrita per Carme Canet i que Edu Buch, Òscar Castellví, Edgar Duran, Anna Gras-Carreño, Roger Sahuquillo i Estel Solé han interpretat.

          És una peça que encara no està acabada però que l'autora juraria que ja te molt clara dins el seu cap; per això la lectura ha durat només mitja hora. Una peça que parla de violència d'homes sobre dones i per això s'acosta al text de Lope Fuenteovejuna. El que hem vist comença amb una projecció de TN amb imatges de jutjat pel cas dels cinc descerebrats que van violar una noia aprofitant els batibulls dels Sanfermines. Després passem a una part més "segle d'or" per anar a parar a l'actualitat, amb mòbils i missatges de WatsApp.

          L'autora ens anava situant a cada escena, doncs com he dit l'obra no està acabada, i això a mi m'ha fet un efecte d'intriga, unes ganes de saber més el que estava passant, doncs al anar fent salts, els intèrprets doblaven papers, i en algun moment se m'ha fet difícil seguir l'obra amb total comprensió, i com dic encara se m'ha fet més suggerent, allò de "t'ho insinuo, però no t'ho acabo d'aclarir".

          Si hi afegim unes molt bones i convincents actuacions sota la direcció de la mateixa Carme Canet, tenim, tindrem, un molt bon espectacle, a voltes en vers, de vegades poètic, amb música i amb moments molt durs. Com diu el programa de mà, una crida a la lluita activa per defensar la dignitat.

          Vinga, volem veure l'obra acabada i que s'estreni!

Eva i Adela als Afores

EVA I ADELA ALS AFORES

(a la Sala Beckett)

          De vegades només d'entrar a la sala d'un teatre, abans de començar la representació, veient l'escenografia, t'agafa angúnia. És el que m'ha passat a la Beckett amb Eva i Adela als Afores. M'ha agafat una mena de fred no físic, interior, i m'he preguntat amb inquietud ¿què ha passat aquí? El dia després d'una guerra nuclear? Un campament d'indigents... refugiats potser, sense sostre que malviuen als afores de la gran ciutat? perquè, és clar, el títol et condiciona i t'imagines que estem als afores d'una urbs.

          El terra és d'una mena de sorra negre; al fons una muntanya de bidons cúbics, d'aquests que contenen líquids. En un racó un minúscul jardí o hort i a l'altra un sac de boxa. Al mig una taula de càmping i una gandula de platja... què cony representa tot això? I aleshores arriba una de les protagonistes, molt tapada, bufanda, gorra de punt... a fora deu fer fred, però no hi estem ja afora?

          En aquest moment veiem que l'altra protagonista està emparrada, asseguda damunt dels bidons, i es saluden. La que acaba d'arribar està contenta perquè porta dos entrepans i dues pomes! "Una poma de veritat!" diu l'altra emocionada mentre li treu llustre amb la mànega abans de clavar-li mossegada. Definitivament no són gent "normal" amb una llar, família, un compte corrent en una caixa d'estalvis. L'una té una feina de merda repartint publicitat; l'altra no.

          I aquí acabo ja que qualsevol cosa que expliqui serà un spoiler, i té mèrit perquè és d'aquelles obres en que no "passa res". No hi ha bodes, ni amors, ni desenganys romàntics, ni atracaments a bancs ni banquets esplèndids ni infidelitats conjugals. Només hi ha soledat i dubtes de si s'ha d'intervenir per fer canviar les coses, si no és millor continuar en l'actitud d'estar "a fora". Com podeu intuir no és ni una comèdia ni una tragèdia. Kierkegard, Nietzsche, Sartre o potser Kafka? No ho sé, però a mi m'ha fet pensar en els existencialistes. Us recomano de veritat que l'aneu a veure i podreu sortir de dubtes de tot el que passa... o no passa.

          Penso que Toni Casares l'ha dirigit molt bé i ha tret tot el rendiment de les dues primeres espases, Rosa Renom i Montse Germán que se l'han carregat a l'esquena. Per cert l'havia de fer la Sílvia Bel, però un malaurat accident l'ha apartat de l'escenari i la Montse Germán se l'ha hagut de fer seva en quatre dies, i contra el que alguns pensen no és només aprendre el text; t'has de fer teu el personatge. Felicitats per a ella, i per la Sílvia, desitjos de que es recuperi aviat.

          L'escenografia de Marc Salicrú molt bona i angoixant, amb una il·luminació de David Bofarull que l'ha acabat de potenciar. El vestuari de Berta Riera molt adequat al que... al que eren... ¿però que cony eren aquelles dues dones? La Beckett amb mitja entrada, que per ser Dijous Sant, deunidó. Malgrat que molta gent fa nesting, no surten de casa perquè els veïns es pensin que estan esquiant a Baqueira. Als vespres es pinten la cara amb bronzejat de pot, i apa, a aparentar.

Dybbuk

DYBBUK

(a la Sala Beckett)

          Jan Vilanova Claudin sembla que té una predilecció per escriure obres en que els fets han passat realment, allò que a les pelis se subtitula amb basado en hechos reales —ho he posat en castellà perquè m'ha semblat que molava més—. Doncs el "pàjaru" ha escrit una obra basada en la vida d'un element curiós que va enganyar a tot un país, França, i mira que els francesos tenen coses que per a ells són intocables, com la grandeur, la Légion d'Honneur, l'Édith Piaf (la Môme) i el premi Goncourt de literatura. Doncs un element que ni era nascut a França els va fotre la bleda al clatell.

          Roman Kacew va néixer a Lituania quan encara formava part de l'Imperi Rus, fill de jueus, va viure a Polònia i finalment va aterrar a França. Va ser heroi com a aviador en la Segona Guerra Mundial i va rebre una pila d'honors. Sota el pseudònim de Romain Gary va rebre el premi Goncourt (Les Racines du Ciel), es va casar amb l'actriu Jean Seberg i quan es va cansar de tot es va buscar un passerell li va posar de nom Émil Ajar, li va escriure una novel·la i va guanya el Goncourt (La Vie Devant Soi). El Goncourt només es pot guanya una vegada. Escàndol. Ah, i encara li va quedar temps per ser diplomàtic, etc...

          Amb tot això Jan Vilanova ha escrit una obra que no és d'aventures ni d'intriga (que ho podria ser), és una peça on hi ha molta introspecció, i que està plena de records, metàfores i simbolismes. Comença esbossant la relació del personatge amb la seva mare, dona sempre present a la seva vida, esperonant-lo. Més tard la trobada amb el que farà d'Émile Ajard, un desarrelat, lector empedreït al que anomena nebot. La presència del editor Gallimard, la Jean Seberg, tot en una mena de totum revolutum fascinant. I què en fem de tot això?

          De moment ho posem en una escenografia molt, però que molt atractiva de Paula Bosch. En la força gran sala de baix de la Beckett, al fons un panell negre que ho ocupa tot, i on hi aniran escribint coses a cops de brotxa i pintura blanca. Al davant vuit gàbies il·luminades per dins que no he arribat a esbrinar que cony significaven, i res més. Bé la omnipresència de Romain Gary (Víctor Pi) i el seu vestit, americana i pantalon magnífics que jo em pensava que eren estampats i no; sobre un verd quasi beige, pinzellades de pintura blanca a cops de brotxa de quan escriuen al panell negre del fons. Si el veu Xavier Sala i Martin segur que li roba l'americana. Jo he estat a punt per fer-me'n unes sabates.

          És d'aquelles peces que sembla que caminin de manera autònoma, com si ningú les hagués escrit —mentida podrida, que sense un guió ben travat no funcionarien ni deu minuts—, però que a mida que avancen et van abduint. La meva àvia si fos viva diria que és molt "moderna". I així avancem fins al desenllaç final, no feliç. Tanta impostura té un preu; aquella gent no van ser feliços.

          Víctor Pi, Patrícia Bargalló (benvinguda, feia temps que no et veia), Pepo Blasco i Bernat Quintana, en substitució de Pau Roca —aquell que sembla que s'acabi de llevar d'haver dormit en un paller—, que és el director, molt bé. Obra complicada que no es munta així com així. Bravo! El públic ha aplaudit amb ganes obligant als intèrprets a sortir a saludar repetides vegades.

P.D. Dybbuk, si ho vaig entendre bé, en yidish vol dir engany o cosa semblant.

La Desaparició de Wendy

LA DESAPARICIÓ DE WENDY

(a la Sala Beckett)

En aquests últims dies estem d'homenatges i una inauguració. Els homenatges son pel Papitu, que si no em confonc aquests dies te tres obres a la cartellera barcelonina, i la inauguració és la de la Sala Beckett, ja definitivament al Poble Nou; enhorabona. El local encara no està arreglat del tot —el bar no està obert— però el més important són les sales. Al juliol ja es va fer un petit avenç a la sala de dalt, però ara, com diem en català "va en serio" amb l'obertura de la de baix. La Desaparició de Wendy ha estat l'obra escollida i l'ha dirigit l'Oriol Broggi.

Aquesta obra ve a ser (és) un homenatge al teatre en tots els sentits; fins i tot en l'escenografia, del mateix Broggi, doncs ens col·loca una mena de teatrí dins l'escenari, on s'ha de representar Peter Pan, però... resulta que a la que apareix l'actor vestit amb malles verdes com el personatge de Matthew Barrie i obrim les cortines, apareix un decorat... de la Ventafocs. Que ha passat? El cap de cerimònies (Anguera) fa cridar a l'encarregat i aquest es justifica dient que amb la poca pasta de que disposava és el millor teló de fons que ha aconseguit. A partir d'aquí és quan s'aprofita per fotre-ho tot de potes enlaire; Peter Pan es converteix en "El" ventafocs i els actors improvisen històries i situacions, des de cantar cançons del Sisa, fins a la Patum de Berga, records de l'escola de monges i com diuen al meu poble: fot-li que és de Reus.

Podríem dir que aquesta obra ens vol transportar a quan érem petits, però a mi se'm deu haver escapat el bus; no m'ha arribat i al final, com es veu que diuen els del futbol, demanava l'hora. Penso que l'Oriol Broggi l'ha dirigit bé, l'elenc d'actors han actuat de manera convincent, la posada en escena era força atractiva, el vestuari vistós... però se m'ha fet pesada, i això m'ha fet pensar en que l'obra és fluixeta i que ni director ni actors, ni la resta del equip hi ha pogut fer res.

La Beckett força plena i els aplaudiments m'han semblat tebis, una mica de compromís. En fi, una vegada acabats els homenatges, esperem que la sala comenci amb les obres que li han donat nom: de creació i prenent riscos.

Poder - Potere - Power

PODER - POTERE - POWER

(A la Sala Beckett)

"Sala Beckett, Obrador Internacional de Dramatúrgia", hi acostuma a posar a tots els programes i paperes de la Beckett, i és realment així. Si aquesta sala no existís, el teatre a Barcelona no seria el mateix. A la Beckett sempre hi bullen idees, i el Projecte AdA (Autor dirigeix Autor) n'és una demostració. Dit això, anem a què és aquest projecte.

Tres dramaturgs han escrit una obra breu per a dos intèrprets que un altra autor dirigirà, i amb les tres es conforma un únic espectacle que girarà al voltant d'una tema: el Poder. De seguida m'he plantejat: qui té més poder sobre l'obra, l'autor amo de la idea, però que una vegada acabada l'ha deixat damunt la taula, o el director que l'ha agafat i la conforma fent-la interpretar al seu gust? Tema interessant, però ara anem al gra del que hem vist.

Després de la Foscor de Marco Calvani — Una dissenyadora de complements de la llar, ja gran, ha acudit a una fira per presentar la nova col·lecció. Al vespre arriba a l'hotel acompanyada de la seva ajudant, una noia jove i guapa de vint-i-pocs anys, i allà començaran a aflorar coses que no estaven previstes. L'ha dirigit Marta Buchaca i penso que ha comés un error: ha volgut destacar massa la sofisticació (potser hauria de dir snobisme) de la dona gran i m'ha resultat poc creïble.

El Cim de Marta Buchaca — Canvi d'alcalde en una ciutat important. Acabats els actes oficials al saló de plens, el ja ex-alcalde va al seu despatx per acabar de recollir les pertinences que li quedaven per endur-se, mentre arriba la nova alcaldessa que es sorprèn de trobar-lo allí. Es creuen retrets i la cosa comença a pujar de to fins que un fet insòlit (i un pel forçat) els torna a situar a l'inici de la trobada. A la peça hi ha un bon equilibri de forces entre els dos papers i els dos actors.

No sé de Què et Puc Salvar de Neil LaBute — Un pare i una filla distanciats de fa temps es troben per mirar de negociar una nova relació. De seguida es veu que allò està molt espatllat i que la filla, a canvi de deixar-li veure el nét està forçant massa la màquina, fins el punt de treure-li una mena de decàleg de coses que no vol que passin. Sembla que la relació està perduda, però de vegades les coses canvien.

Les tres obres es fan en el mateix espai escènic, escenari pelat i un mínim d'atrezzo: una butaca, una taula... amb la il·luminació fixa per les tres obres. Això està bé perquè més que tres obres, és un experiment: tu m'ho escrius i jo t'ho dirigeixo. Podria ser una lectura, però fet d'aquesta manera és molt millor.

Avui ha sigut una mena d'estrena de la nova Beckett al Poble Nou, on s'ha remodelat una antiga cooperativa. Un espai molt més esponjat que el vell, amb una sala a planta (que serà el teatre principal) i una segona al primer pis, que és on s'han fet les obres d'avui, que possiblement sigui una sala d'assajos.

Els teatreros estem d'enhorabona, o sigui que somriem, felicitem-nos i si convé donem-nos la pau. Jo dec ser com Sant Tomàs, i avui que ho he trepitjat, m'ho he acabat de creure. La propera temporada quan aneu a la Beckett, no li doneu al taxista l'adreça de Ca'l Alegre de Dalt sinó Pere IV 228. Estigueu al lloro.

Snorkel

SNORKEL

(a la Sala Beckett)

La paraula snorkel ve de l'alemany  i es refereix a un tub que proporciona aire, i era utilitzat per indicar la ventilació dels motors dels submarins alemanys de la segona guerra mundial. Després ha quedat per referir-se als tubs de respiració que es fan servir per bussejar. Una virgueria és una cosa delicada (no en va prové de virgo), exquisida, ben feta i aquesta és la inspiració amb que neix la companyia d'aquest nom. Així consta en el programa de mà el perquè d'aquest nom del grup que va néixer l'any 2009. Albert Boronat és de Coma-ruga. Jo em pensava que a aquest lloc no hi havia nascut mai ningú, que la gent només s'hi anava a banyar, no a parir, però es veu que estava equivocat; corregeixo el meu error. És dramaturg, porta escrites unes quantes obres per a teatre i també per a la ràdio. Fetes les presentacions, anem per feina.

 Si hagués de descriure Snorkel en tres paraules, diria que és una MPM (monumental palla mental), però de les bones, de les divertides i a la vegada profundes, perquè n'hi ha d'altres de les que val més ni parlar-ne i molt menys fer-se-la. Comença amb un dels actors explicant-nos perquè va decidir anar a meditar a un monestir —convenientment reciclat en casa rural— al pic d'una muntanya i al peu d'un llac. Cansat de mirar al cel i deixar la ment en blanc li venen ganes de masturbar-se, i ho fa, però al final s'adona, avergonyit, que tres persones l'observen des del monestir. La resta d'actor retirats al fons de l'escenari el saluden amb la mà. Un monòleg delirant que et preguntes d'on ve i cap on va. A partir d'aquí les coses es compliquen força. Com? Doncs de totes les maneres possibles, veient passar cervatells, acudint a festes imaginàries on no hi ha ningú i s'ha acabat la beguda i els pastissets, explicant històries absurdes ajudants per un projector d'aquells que s'utilitzen en els curset d'auto ajuda i presentacions de resultats... Sí, tranquis, l'snorkel hi surt; el narrador se'l posa i busseja en una piscina buida de plàstic model estoy con Toy, agenollat a fora i amb el cap a dintre. Perquè? S'ha parlat d'un llac d'aigües transparents i...

Ho aneu agafant, oi? Me n'alegro. El que passa és que tota l'obra és un disbarat, però un disbarat mil·limetrat, per capes, molt ben dirigit per Aleix Fauró i actuat excel·lentment pel quartet d'intèrprets Javier Beltrán, Isak Férriz, Marina Fita i Isis Martín, destacant especialment els dos xicots. És un miracle fer durar 80 minuts una obra cosida de monòlegs, utilitzant simbolismes, metàfores, metonímies i qualsevol figura retòrica que se us pugui acudir, i per això acabareu surant en l'espai inclòs entre les parets negres de la Beckett sense saber el perquè... Bé, al final us ho explicarà el Major Tom per boca de David Bowie (Space Oddity, 1969).

La Col·lecció

LA COL·LECCIÓ

(a la Sala Beckett)

Quan li van donar el premi Nobel, Harol Pinter va fer un discurs d'acceptació del guardó, que com a mínim era curiós. "No hi ha gaire diferència entre el que és real i el que no ho és, ni entre el que és veritat i mentida alhora" va dir. Més endavant va aclarir que com a escriptor recolzava aquesta teoria però com a ciutadà no. Pinter era un gran escriptor, possiblement un geni, i es podia permetre certes llibertats, com la d'avui amb La Col·lecció, amb la que ens ha fotut la bleda al clatell. M'explico.

Aparentment l'obra es centra en la recerca de la veritat, així, ras i curt, però Pinter ens enganya. Quin dels personatges està més interessat en que allò que sembla que ha passat hagi passat de veritat? Estem davant d'un joc i per això dic que el premi Nobel s'ha quedat amb nosaltres.

L'acció comença amb una trucada estranya a hores intempestives, des d'una cabina, a la vivenda que comparteixen dos homes. Després els veiem esmorzant i per la manera com es comporten podríem deduir que són parella, homosexuals. Pensem massa? Una altra parella, a l'altra cantó de l'escenari, en un altra ambient es comuniquen d'una manera terriblement freda. Són parella? Sí, estan casats. Tot això se'ns presenta en seqüències curtes, molt curtes amb apagades de llum entre unes i altres que transmeten un dinamisme com si tinguéssim pressa. Al cap d'una estona descobrim que hi ha hagut una hipotètica relació extra conjugal entre un dels homes del primer pis amb la dona del matrimoni. Tot és força confús i la manera de plantejar-ho i demanar comptes per part del marit és força estranya.

La Beckett a la italiana però a l'inrevés del que és habitual, al llarg, amb el que podríem qualificar d'un escenari amb una boca immensa. A l'esquerra el pis dels dos homes i a la dreta el del matrimoni. Al mig (el carrer) la cabina telefònica des d'on es fan unes quantes trucades. Albert Pla ha optat per una direcció que en podríem dir "esquemàtica" amb canvis continus de quadres amb apagades de llum, pim pam, pim pam. Ha fet mantenir els actors en una volguda ambigüitat, com defensant la "seva veritat" que al final ha obligat a l'espectador a escriure el seu final. Si aquesta era la intenció, penso que ho ha aconseguit.

No és una peça fàcil. Crec que Òscar Intente, Alberto Díaz, Laura Pujolàs i Sergi Torrecilla —que a la vegada ha actuat com a il·luminador— han aconseguit fer-nos creure el que interpretaven, tot i saber que ens enganyaven, però ara no ens fem els melindrosos; tots sabem que el teatre és un conveni en que els espectadors paguem a gust tot i saber que uns actors pujaran al escenari i ens enganyaran i nosaltres estarem contents com a consentidors que som. Vaja, una mica com allò de ser cornut i pagar el beure. Ara no sé si és més recargolat el Pinter o jo.

La Beckett pràcticament plena i el pública ha aplaudit amb ganes, tot i que no sé perquè un dels actors no semblava estar content. Misteris.

Bluff

BLUFF

(a la Sala Beckett)

La Calòrica és una companyia teatral fundada l'any 2010 per un grup de llicenciats de l'Institut del Teatre que ja porten uns quants espectacles estrenats i s'ha de dir que amb molt d'èxit; l'últim titulat Sobre el Fenòmen de les Feines de Merda, aquest mateix any. Un grup compacte en el qual hi ha Joan Yago que és dramaturg i Israel Solà director; la resta actors.

Bluff és una obra formada per retalls, trossos, un compendi d'històries entrecreuades que ens parla de persones que viuen en una societat obsessionada per la por de perdre les ocasions, les oportunitats, allò que els anglosaxons en diuen Fear of Missing Out. Els personatges volen canviar de vida i esforçar-se per a buscar... la felicitat, quasi res! i així comença la peça, presentant-nos al Carles Nin, personatge que per un defecte físic —només té quatre dits a cada peu— té tendència a caure de cul a terra i per això des de ben petit rep el malnom de Ninot. Més endavant el Ninot arriba a casa després que dues delinqüents l'hagin atracat i a més se li han pixat a sobre, i quan ho vol explicar, la seva parella li diu que l'abandona, i... així es van entrellaçant històries fins a formar un mosaic francament curiós, de vegades un pèl inconnex, però molt interessant.

Segons la companyia el muntatge beu de diversos referents, però especialment de la novel·la gràfica nord americana dels setanta, la més gamberra i canalla. Penso que tampoc està massa lluny de la novel·la pulp, aquells llibrets barats que s'editaven als EEUU entre els anys vint i cinquanta, que van donar nom a la peli de Tarantino Pulp Fiction.

La història i el text són interessants, però potser una mica massa deslligats, com si fossin sketxs, però el que realment destaca de l'obra són les interpretacions. Em trec el barret davant del talent interpretatiu de tota la companyia, tot i ser gent molt jove. És el que té disposar d'una bona escola d'arts escèniques: els estudiants surten sense massa bones expectatives de feina, però molt ben preparats, i ho dic amb pena, no com una gracieta. L'escenografia molt senzilla, un sol àmbit que feia de domicili, oficina d'inserció laboral, i carrer. Molt bona direcció que s'ha notat en el treball dels actors.

La Beckett plena malgrat ser diumenge a la tarda, que sembla un dia tonto. El públic ha aplaudit amb ganes perquè ens ho hem passat bé. Si no m'erro, estarà en cartell fins l'11/10/15.

Penso en Yu

PENSO EN YU

(a la Sala Beckett)

Penso en Yu, o hauria de dir estic obsessionada per Yu? perquè Yu és un estudiant xinès que l'any 1989 (amb vint anys) junt amb dos companys més, va tirar ous reomplerts de pintura vermella sobre un retrat de Mao Zedong, i per aquest fet els van condemnar a 17 anys de presó! Yu va ser alliberat al 2006 amb una greu malaltia mental a causa del tracte rebut durant el captiveri. Carole Fréchette, dramaturga canadenca, impressionada per aquest fet hi va donar moltes voltes fins a escriure l'obra que hem vist avui.

La protagonista de l'obra és una dona a la cinquantena, ex militant de moltes coses que —com li va passar a l'autora— llegeix a la premsa la notícia de l'alliberrament de Yu. Està en plena crisi existencial, s'acaba d'instal·lar a la ciutat intentant començar una nova etapa de traductora, però ha deixat enrere greus problemes mal tancats. A la seva vida apareixen simultàniament dues persones: una noia xinesa a la que s'ha compromés a donar classes de francès, imprescindibles per començar una nova vida al Québec i un home de la seva edat, fuster, per l'error d'un correu mal entregat. Tots tres es veuen confrontats a la història de Yu des de punts de vista molt diferents.

La escenografia de Max Glaenzel és d'una senzillesa i efectivitat de premi i la il·luminació de Kiko Planas hi acaba de posar la cullerada per fer-la encara millor. El que ens comuniquen els efectes de llum és molt important perquè l'obra avança a talls molt curts i les astúcies lumíniques ens ajuden a situar-nos. L'escenari és l'apartament de la traductora, reservant-se els dos laterals per breus intervencions de la xineta i el fuster.

La protagonista, sota la seva obsessió, descuida la feina de traducció, les classes, les tasques domèstiques i quasi la seva vida i mica en mica va involucrant en la seva obsessió els dos nouvinguts. Com que no vull fer spoilers, només diré que arrel de la història de Yu van aflorant episodis dels tres personatges que en condicions normals mai haurien sortit a la llum, i aquí és on es veu la qualitat de la peça, perquè la història de Yu ja la vam llegir al diari i "només" ens va horroritzar i fins i tot emprenyar, però les històries sorgides dels tres personatges són les que ens han emocionat i ens han fet veure la fragilitat emocional dels humans.

Excel·lent direcció d'Imma Colomer que ha trobat el to just que demana la peça, i s'està demostrant com un valor en alça en el món de la direcció. Guiats de la seva mà, la Fina Rius, el Pep Ferrer i la Mar Ulldemolins ho han brodat, com si fos fàcil. Redéu, aquest Grec estem veient coses molt bones. Doncs com deia la meva àvia: pau i que duri.

Per acabar-ho d'arrodonir, acabada la funció i la tanda d'aplaudiments, hi ha hagut col·loqui amb l'autora, la traductora i tota la companyia i com que es veu que no n'hem tingut prou —perquè la gent del teatre som d'una raça que només aniria a dormir amb un garrot darrere—, al bar hem continuat fins que algú ha dit "l'últim que apagui el llum". Una recomanació: no us la perdeu; en cartell fins el dia 26 (aquesta vegaa no m'equivoco), però no badeu. Estic segur que les entrades volaran.